Joan Majó (Mataró, 1939) és enginyer. Ha estat alcalde de Mataró (1979-83) i ministre d'Indústria del govern de Felipe González (1985-86). Va arribar a la política des de l'empresa privada, després de conèixer Josep Pallach, el líder malaguanyat del socialisme català, mort el 1977. Durant el tripartit, va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Després de dècades de militància al PSC, va abandonar el partit quan va donar suport a l'aplicació del 155.

Majó no ha estat mai un home d'aparell i ha compaginat la vida política amb la seva carrera professional. Expresident d'Olivetti Espanya, va treballar a prop de Jacques Delors a la Comissió Europea. Acaba de rebre la medalla d'or d'Ametic, l'associació de les empreses de telecomunicacions, per la seva trajectòria tant empresarial com política en el món de l'electrònica. Defensor d'una esquerra realista i oberta al mercat, aconsella als seus amics socialdemòcrates que no confonguin mercat lliure amb desregulació.  

- Li va costar prendre la decisió d'abandonar el PSC?

- Home, he estat quasi bé 40 anys al PSC. I d'aquests, puc dir que durant prop de 35 m'hi he sentit còmode. Des del final de l'etapa de Pasqual Maragall ja no vaig veure clares algunes coses. Però vaja, la decisió definitiva va ser en veure que el PSC no deia que "no" a la decisió del PSOE de donar suport al 155. El PSC ha comès un error històric donant suport al 155. S'hi havia d'haver oposat.

[blockquote]"El PSC ha comès un error històric donant suport al 155"[/blockquote]
- Com han quedat les seves relacions amb Miquel Iceta?

- Molt bé, no hi tinc cap problema personal. A la direcció del partit -en què no hi he tingut mai cap càrrec orgànic- crec que entenen les meves raons.

Joan Majó va entrar en política després de conèixer Josep Pallach. Foto: Adrià Costa

- S'ha confessat desconcertat davant del que ha succeït els darrers mesos.

- Va ser un error extraordinari no convocar eleccions i, en lloc d'això, fer la declaració simbòlica d'independència. Els vam donar al govern de Madrid l'excusa que volien. Però hi ha un element positiu d'aquests darrers dies: des del sobiranisme ja hi ha veus que diuen que s'ha d'intentar parlar amb els "comuns" i amb el PSC.

- Les declaracions de Joan Tardà.

- Exacte. Fa tres mesos, hi havia dos blocs: els independentistes i els unionistes, i els "comuns" al mig. És un error plantejar la política catalana entorn dos blocs. Ara hi ha el bloc que representen els "comuns" i també hi ha el PSC, que està en l'altre bloc però que no hi està de la mateixa manera que el PP i Ciutadans. Crec que a Catalunya li convindria que aquest espai intermedi tingués la clau. La bipolarització no li convé al sobiranisme.

- El reforçament d'un tercer espai li pot anar bé a l'independentisme?

- Jo crec que sí. Hi ha molta gent que creu que les relacions entre Catalunya i Espanya han de canviar. I n'hi ha també dins de l'independentisme que no creuen en la unilateralitat.    

[blockquote]"A pinxos, els espanyols sempre ens guanyaran: tenen més eines i ho són més de pinxos"[/blockquote]
- Què és el que el sobiranisme no va saber veure?

- Hi ha dues coses que no he entès com és que no es veien. Una és que pensar que amb els actuals dirigents espanyols es pot assolir la independència a la valenta ho trobo incomprensible. A pinxos, els espanyols sempre ens guanyaran: tenen més eines i ho són més de pinxos. I després, a Europa, que no tenen cap interès en la independència, ens veien amb simpatia. A partir del moment que nosaltres ho fem malament, ja tenen l'excusa per donar suport al govern espanyol. Pensem una cosa: la UE està disposada a perdonar els errors de Rajoy, però no els de Catalunya. Si volem trobar comprensió a Europa, hem d'oblidar-nos de la unilateralitat.    

Majó ha estat pioner en el món tecnològic. Una empresa seva va fabricar el primer ordinador de l'estat espanyol. Foto: Adrià Costa

- Vista la resposta de l'Estat, hi ha coses que es van fer malament a la Transició?

- La Transició, en general, crec que es va fer bé i era el que es podia fer. Però a partir dels anys d'Aznar, vam anar enrere. La majoria de polítics catalans creia que s'evolucionaria cap a un model federal. Ara estem en un procés claríssim de recentralització.    

[blockquote]"Durant la Transició, es va reconvertir l'exèrcit, però no es va reconvertir la justícia"[/blockquote]
- Creia que veuria polítics i dirigents socials catalans a la presó?

- Tenim unes persones que no hi ha cap raó perquè estiguin a la presó, i menys en presó preventiva. Aquí s'ha de dir una cosa: així com en els anys dels governs socialistes es va aconseguir reconvertir l'exèrcit, no s'ha reconvertit la justícia. La majoria de jutges són independents. Però la Transició es va oblidar del poder judicial. - Què en pensa que Carles Puigdemont o Jordi Sànchez no tinguin autorització per anar a la investidura?

- Traspassar a un jutge les decisions que corresponen als polítics és un error. El que passi aquests dies al Parlament acabarà depenent d'un jutge. I amb un jutge no hi ha negociació possible. El futur govern de Catalunya no pot dependre de la decisió d'un jutge.  

- Vostè va entrar en política venint de l'empresa privada.

- Tinc una doble cara: la de l'empresa i la del sector públic. Però en política m'he sentit sempre un servidor públic abans que res. És a dir, a mi m'agrada gestionar. No em podria passar quatre anys al Parlament de Catalunya fent discursos.

Joan Majó en un moment de la conversa amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa

- Ha conclòs na nova edició del MWC. Coneix el sector. Va ser president de l'empresa tecnològica Telesincro, que va fabricar els primers ordinadors de l'estat espanyol.

- Jo sóc enginyer. Vaig estudiar a l'Escola d'Enginyers quan encara no existia la Universitat Politècnica. Després vaig treballar a la Companyia General d'Automatisme de París. Al tornar, amb un altre enginyer i un comercial vam crear Telesincro, una empresa que ara en diríem una start up. Hi vam posar 200.000 pessetes cadascú, que a mi me les va deixar el meu pare. I ens vam dedicar a l'automatisme, a automatitzar coses que no ho estaven. Vam programar màquines pels fabricants de telers que eren en el fons uns petits ordinadors. Vam crear uns mecanismes perquè tots els ascensors d'un edifici estiguessin connectats i quan n'avisaves un, vingués el que estava més a prop. Telesincro va fabricar el primer ordinador a Espanya, el Factor P. -inspirat en un sistema que vaig conèixer a Holanda-, i el primer que es va dissenyar aquí.     

- Vostè ha estat pioner.

- En els darrers anys del franquisme, en el mercat vam ser els qui vam vendre més ordinadors a Espanya. La resta eren estrangers: Phillips, Olivetti, Nixdorf. Aquesta va ser la primera etapa, la industrial.

- I com va passar del sector de les telecomunicacions a la militància socialdemòcrata?

- Des del primer moment, em va semblar que a partir de l'electrònica i la digitalització, hi hauria un canvi social molt important com a conseqüència d'aquestes noves oportunitats que apareixien. En el règim en què vivíem, hi havia un perill enorme que aquestes noves oportunitats que oferien les transformacions tecnològiques contribuïssin a fer una societat més desigual. Quan no hi ha moltes eines noves, qui no les té o no disposa de diners pot sortir perdent. Que les noves eines estiguin a l'abast de la immensa majoria només es podia aconseguir a través de la política, tot i que no es podia exercir per vies democràtiques. I vaig entrar al PSC-Reagrupament de Josep Pallach. Després de pensar-ho molt perquè tenia amics al PSC-Congrés de Joan Reventós, i també a CDC, que s'acabava de fundar, i coneixia molt en Jordi Pujol.     

[blockquote]"Pallach reunia tres condicions: acceptava una economia de mercat, defensava una distribució i era catalanista"[/blockquote]
- I com és que va decantar per Pallach?

- Vag descartar Convergència perquè el veia massa escorat al centre dreta. I respecte a Pallach, m'hi vaig sentir més identificat. El PSC-Congrés era molt universitari i, per tant, tenia un discurs més radical, amb un programa de nacionalitzacions. En canvi, Pallach reunia tres condicions: acceptava una economia de mercat, però alhora amb una regulació profunda i una distribució fiscal, i en tercer lloc era catalanista.

Majó mostra una fotografia de quan era directiu empresarial. Foto: Adrià Costa

- Pallach és qui li ha deixat més petjada?

- Potser no perquè vam tenir contacte intens però breu. L'última conversa que vaig tenir va ser el dia abans de la seva mort, quan acabava de ser reelegit secretari del PSC-Reagrupament. Em va demanar que l'acompanyés la setmana següent a Bonn, a reunir-se amb dirigents socialdemòcrates alemanys. I em va demanar que hi anés. L'endemà va morir. 

- Què l'atreia de Pallach?

- Tenia una llarga trajectòria. Era un home que havia estat molt radical de jove, militant al POUM, i estava vacunat de molts sectarismes. Havia pres una posició equilibrada, d'una esquerra democràtica. Després, era un gran pedagog -era mestre- i a més, era una bona persona.   

- Les coses haguessin anat diferents d'haver viscut més anys?

- Si la fusió dels tres partits, el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE en el nou PSC s'hagués fet amb Pallach viu, estic segur que els del Reagrupament hauríem tingut molt més pes. I després, hagués estat més potent la sensibilitat catalanista del partit.  

- Ha treballat amb líders molt potents: Pallach, però també Felipe González, Pasqual Maragall...

- La veritat és que he tingut molta sort. Vaig ser elegit alcalde de Mataró en les primeres eleccions municipals, el 1979. Em vaig trobar amb un ajuntament que no és que estigués malament, és que estava quasi bé en suspensió de pagaments. Duia dos anys sense alcalde. Vaig haver de fer el que a mi m'agrada, que no és fer discursos, sinó gestionar, i vaig posar en marxa l'ajuntament. Després vaig anar a Madrid a col·laborar amb "el govern del canvi", quan va guanyar Felipe González. Vaig ser director general al ministeri d'Indústria, tancant empreses que ja no funcionaven i creant-ne de noves. Eren moments de refundació.  
 
- Com eren els consells de ministres de Felipe González?

- Com els consells d'administració que havia vist. Aquells primers governs de González trobo que aplegaven figures interessants: un Fernández Ordóñez, un Miguel Boyer, un Carlos Solchaga. I es van prendre decisions dures. Recordo que, sent director general, estava dinant amb el president del Banc de Bilbao, Sánchez Asiaín, discutint sobre el pla electrònic nacional, que va ser molt important perquè d'aquí van sortir moltes de les empreses d'electrònica que després han liderat el sector. Mentre parlàvem, li van passar una trucada, surt i torna dient-me: "Joan, acabáis de expropiar Rumasa. ¡Esto es mandar!".

- I després va anar a Brussel·les.

- Exacte. Vaig ser sis anys treballant com a responsable d'electrònica, telecomunicacions i informàtica de la Comissió Europea durant l'etapa de Jacques Delors. Sent jo ministre d'Indústria, Espanya va entrar a la Unió i vaig conèixer els qui formaven part de l'equip de Delors. Van ser ells els qui em van proposar per anar a Brussel·les.

- Com era Delors?

- Tenia coses de Pallach. Era un home que creia en el mercat lliure, però clarament socialdemòcrata. Amb una empenta de nassos. Diria que era un president de la Comissió que anava molt per davant dels caps dels governs de la Unió. Una cosa que no s'ha repetit després. Quan va plegar Delors, ja es van buscar figures de menys personalitat. S'ha de dir que van ser uns anys en què Mitterrand, Kohl i també González van donar marge a Delors. Va ser l'època en què es va impulsar Maastricht i l'inici de l'euro.

- Quina figura internacional li ha fascinat més?

- No empraria el terme fascinar. Delors és una personalitat atraient. - I algun l'ha sobtat?

- Sí, però no exactament de l'àrea política. Dues persones que em van sorprendre van ser Silvio Berlusconi i Rupert Murdoch. Era els anys noranta, quan negociava temes de televisió des de Brussel·les i vaig tractar-los com a dirigents empresarials. Amb tots dos tenia el mateix problema: defensaven els seus imperis i deien que si ja existien les televisions privades, no tenien raó de ser les públiques. La regulació depenia de nosaltres i vam tenir les nostres discussions. Eren dos homes acostumats a manar.          
 

Majó ha posat fi a dècades de militància al PSC. Foto: Adrià Costa

- Heu estat en els ventres de la UE. Què li falta al projecte europeu?

- Pateix de moltes coses. Al no aprovar-se la Constitució europea -que hagués suposat deixar de ser un tractat d'estats-, calia anar més amb compte a l'hora de fer l'ampliació als països de l'est. Després, la idea d'una Europa de les dues velocitats és fruit d'un error de diagnòstic. No som 27 estats que volen arribar al mateix lloc a ritme diferent, sinó que no tots volen arribar al mateix lloc. Caldria parlar de l'Europa dels dos objectius, centre i perifèria. Hi ha uns estats que tenen una unió política. Després de la unió monetària ha d'haver una unió fiscal. Com a conseqüència de tot això, les institucions europees no tenen un funcionament democràtic. Per tant, la gent ho veu llunyà. A això s'afegeix la manca de serietat de molts governs, que aproven una cosa a Brussel·les, tornen a casa i si no són populars, diuen que Brussel·les els obliga a una cosa o l'altra.  

- I com es pot combatre aquesta llunyania?

- La UE ha representat grans avantatges, però els ciutadans no en tenen consciència. Molts d'aquests avantatges han estat indirectes. Les coses populars se les apunten els estats i les dolentes s'atribueixen a la UE. Crec que la zona euro hauria de tenir un pressupost que permetés visualitzar el que fa. Molta gent no sap que els dipòsits bancaris estan garantits per la UE. Hi hauria d'haver una assegurança d'atur europea. Es podria traslladar l'impost de societats a la Unió. S'acabarien moltes martingales fiscals. Miri, fins fa poc funcionava el G-7, ara hi ha el G-20. En poc temps només hi haurà el G-2, els Estats Units i la Xina. Si els europeus volguéssim, hi hauria un G-3. Però si no fem coses, no.

- Rússia no serà en aquest G restringit?

- Té un problema molt greu. El muscle financer rus ve del petroli i el gas. Si de debò fem una transició energètica, Rússia perdrà una part molt important de la seva economia. La Xina, en canvi, té un potencial industrial molt important.   

[blockquote]"La gran equivocació de la socialdemocràcia va ser la Tercera Via de Blair"[/blockquote]
- Si mirem el mapa polític europeu, veiem un govern de dretes a Àustria amb presència de l'extrema dreta, i també a Hongria, i a Polònia. Un govern a Alemanya on l'SPD és soci subordinat de la CDU, i a Itàlia el triomf del M5E. La socialdemocràcia tradicional ha quedat encaixonada entre l'statu quo i els populismes?

- La socialdemocràcia va cometre fa vint anys la gran equivocació de la Tercera Via de Blair. Que és entendre que l'enfonsament del comunisme donava raó a les tesis del mercat lliure, que fins aquí és veritat, però confonent-lo amb el mercat desregulat. La socialdemocràcia no ha estat capaç de veure-ho. El mercat desregulat ha portat a un increment enorme de les desigualtats. Aquí es va arribar a dir que baixar els impostos és d'esquerres. Les reformes fiscals que s'han fet han estat regressives. S'ha eliminat l'impost de patrimoni, el que fa difícil controlar les rendes d'aquest patrimoni, que només es veu quan et mors. Doncs fora l'impost de successions! I s'ha apujat l'IVA, que vol dir que si és el 20% i tu et gastes tot el teu sou perquè tens un salari baix, pagues un 20%, però si només te'n gastes una quarta part per viure, aleshores només pagues un 5%. Collonut! Després diuen: han augmentat les desigualtats. Home, és clar.
 
- La socialdemocràcia ha comprat la idea que els mercats s'autoregularien sols.

- Ha estat un altre error. S'ha demostrat que això no era cert. El sistema financer no només no s'ha autoregulat sinó que l'hem hagut de rescatar. És lògic que la gent estigui emprenyada.     

- Ha estat director general de la Corporació i va sortir en la seva defensa davant dels atacs que va començar a patir. N'està satisfet del model de televisió pública catalana?

- Jo defenso que les televisions públiques, totes, no són un òrgan al servei del govern. Són un servei públic. Han de ser objectius en la informació i equilibrats en l'opinió. Hi ha algunes televisions a l'Estat que semblen el contrari i crec que no hi ha cap que compleixi aquests requisits del tot. En el cas català, basc i gallec, hi ha un element més en favor d'una televisió pròpia: preservar la llengua.

[blockquote]"TV3 és més objectiva que moltes televisions espanyoles. M'agradaria que ho fos més, però ara potser no se li pot demanar"[/blockquote]
- Troba que TV3 és prou objectiva?

- Ara és molt difícil de valorar-ho perquè ens trobem en un context de manca d'objectivitat per totes bandes. Jo crec que és de les més objectives. És més objectiva que moltes televisions espanyoles. M'agradaria que ho fos encara més, però potser no se li pot demanar en aquests moments.

- Quants polítics el van trucar intentant pressionar-lo?

- Pasqual Maragall em va cridar per dirigir la Corporació perquè havia estat president durant un temps de l'Institut Europeu de Mitjans, amb seu a Düsseldorf. Li vaig dir que sí però amb la condició de no rebre instruccions polítiques. Hi va haver alguna trucada al principi, però de seguida es van acabar perquè jo no les responia. Jo deia que només parlava amb el president, que no em va trucar mai per això.