El campus de la FAES ha escenificat, aquests dies, l'immobilisme absolut de l'estat a només quatre mesos de la consulta del 9 de novembre. El no a tot ha estat clar i inequívoc, fins el punt que, per tal de ressaltar la negativa, han rescatat un dels magistrats del Tribunal Constitucional d'aquells que se'n van anar als toros per rumiar-se per on es passarien la voluntat del poble català. Espanya no farà cap concessió perquè deixaria de ser Espanya. I, per remarcar-ho, Mariano Rajoy ha exhibit el suport total que ha rebut del PSOE i li ha demanat al pròxim secretari general que sigui tan fidel a la posició de la FAES com ho ha estat Rubalcaba. No hi haurà problema. 

Així les coses, la paradoxa és que ha quedat fixada una coincidència explícita entre l'estratègia de l'estat i la del sobiranisme català. Madrid juga al tot o res amb la convicció que l'estat és invencible i que, des de la seva condició, trobarà aliats suficients per impedir el reconeixement d'un hipotètic estat català. De l'altre cantó, el catalanisme polític, ja totalment sobiranitzat, ha arribat a la convicció que el tancament total de l'estat és, justament, la raó que li proporcionarà la via de legitimació necessària per emancipar-se nacionalment.

Però la qüestió de fons és quant de temps pot resistir un estat, amb una majoria democràticament comprobable en contra, en un territori perfectament caracteritzat com a nacionalment distint. Fins quan podran viure en la ficció que negar equival a guanyar? Setmanes? Mesos? Potser un o dos anys? Londres té una clara oportunitat de guanyar; Madrid, no.