Es pot parlar, definitivament, de revolució. La “revolució cívica” citada pel president de l'ANC, Jordi Sánchez, durant l'acte final de la Via Lliure cap a la República Catalana, és un fet. Malgrat les incerteses, malgrat els dubtes sempre presents des que va començar a caminar el procés, centenars de milers de persones han omplert la Meridiana de Barcelona i els seus carrers adjacents en aquesta Diada que ja es pot considerar èpica. Èpica perquè sense poders fàctics al darrere, ha estat impulsada per tots els catalans i catalanes que, amb els seus punters a les mans, han resseguit un itinerari de cinc quilòmetres ple de colors. Uns colors que simbolitzaven tots els camps que el nou país vol construir. Des de la l'educació fins a la radicalitat democràtica.
Venim del nord, venim del sud
La cançó amb què el punter ha estat rebut a l'escenari de la Ciutadella no podia ser més escaient. Venim del nord, venim del sud. De terra endins, de mar enllà. Això és el que pensaven els milers i milers de ciutadans que, des de tots els punts del Principat i també d'altres parts dels Països Catalans s'han concentrat a Barcelona per dir que volen ser escoltats. Riuades de gent de tots els barris de la capital catalana també baixaven pels carrers i avingudes fins al punt de partida, al carrer de Rosselló-Pòrcel i fins a tots els trams que integraven la Via Lliure.
Allà, a l'escenari final de la mobilització, és on els organitzadors han canalitzat tota l'energia per reclamar als candidats independentistes de Junts pel Sí i de la CUP que, si el resultat del 27 de setembre ho permet, iniciïn un procés constituent que desemboqui en un estat català independent. Jordi Sánchez constatava la realitat de la revolució, mentre que el president d'Òmnium, Quim Torra, advertia: “El mandat democràtic de les properes eleccions ens situarà a tots en un punt irreversible”. Liz Castro, la representant de l'Assemblea amb passaport nord-americà, ho explicava en anglès i Gabriel Rufián, de Súmate, relligava el país constatant que és fill i net d'andalusos, i recordava la lluita dels seus ancestres per construir-se un futur: “No hay nada imposible porque ellos ya lo hicieron”.
L'etern ball de xifres, una anècdota
1,4 milions d'assistents segons la Guàrdia Urbana. 550.000 persones segons el govern espanyol. Tant és. Hem arribat a un punt que les disputes numèriques seran una curiositat pels investigadors i motiu de broma pels que ho recordaran. No importa la xifra quan el metro queda col·lapsat per arribar a destí, quan centenars de persones queden enganxades en una estació perquè persegueixen un somni. El que quedarà en la memòria de tots els que hi van ser i de tots els que s'ho miraven amb un sentiment agredolç des de la distància d'aquesta Diada que deixem enrere serà que, un cop més, en aquest món líquid i relativista, petits i grans van dedicar tot un dia de la seva vida a trepitjar l'asfalt de la Meridiana per dir a Espanya i al món que volen decidir el seu futur.
És per això, per aquest esforç suprem de milers i milers de ciutadans, que el president de la Generalitat, absent per la voluntat de preservar el seu paper institucional, parlava d'orgull, de confiança i d'il·lusió. Així definia Artur Mas el que li havia provocat la visió de tanta gent aplegada a la capital del país. I davant d'aquest clam, d'aquesta mobilització, reclamava l'atenció tantes vegades sol·licitada a l'estat espanyol i a Europa: “Tenim dret a ser escoltats”.
La campanya electoral més insòlita
El que també feia Artur Mas era, com és el deure d'un president de la Generalitat, efectuar una crida a l'exercici del dret de vot. “Al carrer s'influeix però a les urnes es decideix”, subratllava des de la plaça de Sant Jaume. D'aquesta manera constatava, per enèsima vegada, que les eleccions del 27 de setembre no seran unes eleccions convencionals. Seran un plebiscit perquè Espanya ha acusat la seva història més recent i no ha sabut estar a l'alçada. No ha permès fer el referèndum que hauria donat resposta a una demanda justa i democràtica. L'efecte d'aquesta anomalia? L'acte electoral més gran de la història europea, com a mínim dels últims anys, amb prop d'un milió i mig de persones farcint-lo.
La Junta Electoral Central de l'estat espanyol ja havia fet acte de presència hores abans, establint la compensació als partits polítics que es desmarquen de la reivindicació independentista. I tant Ciutadans com el PP seguien disparant contra Artur Mas, ignorant, d'aquesta manera, que el que està passant va molt més enllà d'una persona, per molt president que sigui. Catalunya Sí que es Pot, el PSC i Unió Democràtica, també intentaven surar enmig d'aquesta marea ciutadana. Difícil trobar un discurs que es justifiqui per si sol quan la teva posició no té en compte milers i milers de persones sortint al carrer i reivindicant el seu dret a decidir. Reivindicant-lo de l'única manera que saben fer, quan la resposta sempre és que una Constitució en forma de pedaç del franquisme impedeix satisfer els seus anhels.
Davant de tot aquest escenari, la premsa internacional mira Catalunya amb perplexitat. Perplexitat perquè la forma normal de calibrar aquesta reivindicació seria comptant els vots que volen un estat independent. Però com es pot mesurar en vots quan el que s'està votant, oficialment, és l'elecció d'un parlament autonòmic? Difícil d'explicar quan ni la mateixa ciutadania i els seus dirigents saben respondre's. Sigui com sigui, el 27 de setembre, hi haurà unes eleccions. I si bé l'inici d'aquesta campanya ha estat el menys convencional de la història recent, el seu desenllaç és impossible de preveure. Tot està obert. I és apassionant de viure-ho.
Els vídeos més espectaculars de la Via Lliure a la República Catalana
El ressò de la Diada Nacional, a la premsa internacional
Totes les notícies de la Via Lliure a la República Catalana
FOTOS Les impressionants imatges aèries de la Via Lliure a la Meridiana
Totes les galeries de fotos de la Via Lliure a la República Catalana
Totes les galeries de fotos de la Diada Nacional arreu del territori
