Ahir, l'exhibició patriòticofutbolística va anar a càrrec del príncep Felip i la seva esposa. Tots dos van protagonitzar la feina del realitzador espanyol, que va estar atent a les seves ostentoses gesticulacions cada vegada que la selecció no nacionalista marcava o n'estava a punt. Tots dos s'aixecaven, alçaven els punys, cridaven... Tot plegat, una actuació ben esforçada.

Queda clar que ha començat el relleu. De cop, tot l'aparell propagandístic ha abandonat el rei vigent i concentra els esforços en elevar la rellevància pública de la parella successora. Ja no hi ha compassió per Joan Carles I, que s'esforça en va per mantenir-se dempeus durant tota la desfilada de les forces armades del seu país. Quan intenta viatjar per Sudamèrica, com abans, es troba que les cròniques dels diaris que sempre l'havien adulat ara destaquen que s'equivoca en els discursos i que manté un equilibri precari amb el bastó.

Quaranta anys de culte a la personalitat s'han evaporat i deixen al descobert un personatge patètic sobre el qual el món només sap que va matar un elefant. Un home incapaç d'entendre que la seva impunitat ha quedat destruïda pel ridícul. No fa pena, però sí angúnia.