En una de les seqüències de la pel·lícula 'El destí de Sissi' -episodi final de la trilogia sobre la vida d'Elisabet de Baviera interpretada per Romy Schneider-, l'emperadriu, acompanyada del seu marit l'emperador Francesc Josep, acudeix a l'Scala de Milà per assistir a una òpera. Just en el moment que entren a la llotja, l'orquestra, amb la complicitat del públic, interpreta el cèlebre 'Va, pensiero', el cor dels esclaus jueus del 'Nabucco' de Verdi.

L'escena recrea els episodis d'irredemptisme italià viscuts durant la visita de la parella, l'any 1856, al que aleshores era el regne llombardovènet, un esguerro de les guerres napoleòniques que va ser adjudicat a Àustria a la rifa del congrés de Viena.

Autèntica o no, aquella visita de Sissi a l'Scala de Milà s'ha reproduït aquesta setmana amb la desafortunada presència dels prínceps espanyols Felip i Letícia al Gran Teatre del Liceu barceloní. I és que la monumental esbroncada que s'han endut els 'asturians' mostra com el descrèdit de la casa reial espanyola i de tot el que representa, inclosa aquesta unitat que pretenen garantir, ha arribat ja a tots els estaments de la societat catalana. La cara de circumstàncies de la princesa Letícia, que ni de lluny va estar a l'alçada de la Sissi de ficció, reflecteix de sobres l'ocàs d'un poder immerescut, insostenible i injustificable. No ens fa cap llàstima tenir la seguretat que mai no serà la reina dels catalans.

Perquè si no ho saben, 'El destí de Sissí' continua amb la parella imperial navegant pels canals d'una Venècia solitària mentre els patriotes estenen una gran bandera italiana. Només tres anys més tard, la Llombardia s'integrava a la naixent Itàlia mentre que el Vènet ho va fer al cap de deu anys.

Vostès ja m'entenen, oi?