Aquesta setmana Catalunya, entesa com un projecte polític viable, ha gaudit d'una gran notícia. Gràcies al Tribunal Constitucional -que ha fet allò que qualsevol persona sensata esperava que fes-, el conflicte ha arribat amb tota la seva força, convicció i coratge a la cambra catalana.

Per uns moments, la sensació va ser que els diputats llegien La punyalada i es guardaven al calaix Els Pastorets per quan siguem un país normal, avorrit i preocupat pel sistema de recollida selectiva. Allò que intentaven dissimular anys i panys amb la divisa el nostre mal no vol soroll, el conflicte, ara es mostra sense escarni. Amagar-lo és, a més de ridícul, obscè.

Com a tot conflicte hi ha dues parts. Negar això també és ridícul i obscè i no té res a veure amb assolir grans majories. De fet, l'enemic, supremacista, té molt clar quin és el seu adversari. I aquí, encara que de manera incipient, també el comencem a conèixer i, per tant, molts comencen a perdre els complexos.

L'exemple, l'hem tingut aquesta setmana quan una nova generació de polítics han demanat la paraula per dir coses que increpen l'enemic, el desarmen i l'acaben guanyant. David Fernàndez, de la CUP, va demanar permís per enraonar en lapao, i en lapao carregà contra les misèries més fosques de la política catalana. Jordi Turull, de CiU, va dir als socialistes -que encara no saben com respondre la pregunta que mai no esperaven haver de respondre- que "ells anaven passant" i que no els esperarien. I Dolors Camats, d'ICV-EUiA, amb aquella aquella dolcíssima mala llet que gasta, va sortir al faristol a proclamar un tan senzill com concloent "estem en conflicte".

Tot són exemples d'un canvi de xip, d'un cert viratge cap a la necessària mentalitat de conflicte i d'un coratge verbal fins ara massa difícil d'escoltar. Però si hagués de destacar un dels exemples em quedo amb el de l'alcalde de Moià i diputat d'ERC, en Dionís "Set Vetes" Guiteras, que des de la tribuna de la cambra catalana, amb una naturalitat encomiable i amb un somriure generós va mirar els ulls de l'adversari per informar-lo amb un perspicaç "jo sóc xarnego, n'estic encantat de ser-ho i estimo molt la meva família espanyola". Una versió invertida i més intel·ligent del sempre perillós i emblemàtic "no se crea... que yo tengo muchos amigos catalanes". Ja ho veuen, el xarnego indepe contra el classista espanyol. Això es posa molt, molt interessant.