Arriba l’agost i tot són ganes de remullar els peus, deixar el cos en descans perpetu i declarar-se insubmís a qualsevol mena de pensament gaire complex. Feixuc i mandrós, entre revistes de xafarderies i llibres que quedaran tacats per la sal del mar, decidim que cal carregar-se d’energia per entomar un setembre on no hi haurà descans. A la nostra bombolla particular quedaran lluny les corrupcions Púniques, els tants per cent, els paradisos andorrans o les cabòries de tanta misèria moral. I, entre vermut i solellada, farem bé de repassar fets i gent, que l’ocasió s’ho val. I les cartes són sobre la taula.
 
A la banda del "sí", les CUP i Junts pel Sí marquen un camí de fermesa on els dubtes han quedat enrere. Més socials que mai, l’accent posa el dit a la nafra dels "neocons" que volien perpetuar la paradeta. Queda clar que el procés no vol tocatardans que mirin la butxaca, ni pescadors en aigües remogudes. Romeva i Baños, perspicaços valedors de la integritat ideològica, són les millors puntes de llança que l’optimisme podia tenir. Són, també, els representants de dues opcions que seran les encarregades –si el poble ho mana– de fer un nou país, lluny de la imposició jeràrquica i consanguínia d’un Estat malalt, borbònic i sord.
 
A la banda del "no", sense deixar el jou de les rèmores feudals, tot segueix el seu curs. PP i Ciutadans diuen que no és un plebiscit, però fan tot el possible perquè ho sigui, mentre segueixen creant línies divisòries, bàndols i convulsions guionitzades. Els uns treuen el "Sant Cristo gros", els altres la bona cara de la moneda. Els dos saben que l’enderroc ja ha començat i que no escatimaran qualsevol mètode per desacreditar la força dels vots. Els dos, PP i C’s, ja no amaguen que faran oposició, però no a la independència, sinó a la democràcia.
 
Com un somieig letàrgic d’estiu, a la banda del "no-res", on no fa ni fred ni calor, un PSC encallat en escriure la seva pròpia desaparició i l’aiguabarreig que diu que sí que es pot, però que encara no sap com es deu poder. Comptem, mentre ens delim per un darrer glop de cervesa a la terrassa, que sabran ser partícips de la democràcia. Una altra cosa seria una pàgina massa crua al capítol on "imposició severa" és el nom que rep el nom sacrosant de la Llei suprema.
 
Ha arribat l’agost. I, a un mes vista de la Via Lliure, caldrà aprofitar-lo com mai abans ho hem fet, mentre recomponem els somnis en migdiades agraïdes, en dinars copiosos i ens banyem en gorgs o en cales de bellesa tropical. Que l'agost és necessari, i caldrà tenir ganes de ser part d’un diàleg que escampi la bona nova al món. Que provarem d’assimilar, amb aquesta brisa tan profitosa del capvespre, que construir és molt més difícil que destruir, i que som deutors de l'optimisme invencible. I que haurem de ser valents per perseverar, perquè els altres ja quedaran, tots solets, en evidència.