Ada Colau, alcaldessa 'in pectore' de Barcelona, ha confirmat la seva assistència a la manifestació convocada per l'ANC el proper Onze de Setembre a l'avinguda Meridiana de Barcelona. I ho ha fet sense matisos ni circumloquis absurds. Ha dit que hi anirà en funció del seu càrrec institucional evitant, de retruc, caure en el parany d'anunciar la seva assistència a títol personal, un subterfugi habitual de qui vol defugir les seves responsabilitats i alhora obeir els seus desitjos o a la inversa, de qui vol seguir els seus impulsos malgrat pressions externes.

En aquest sentit, el gest de Colau clarifica enormement la situació, ja que malgrat evitar significar-se com a independentista mostra un compromís amb el sobiranisme que fa unes setmanes no semblava gens clar. Ara, i ella n'ha de ser per força conscient, l'unionisme l'acusarà de separatista, independentista radical i coses molt pitjors i estarà de sort si no la vinculen amb el nazisme en l'acostumada reducció a l'esvàstica tan esquizofrènicament habitual en els amants del falangisme.

Tot plegat situa Colau, i per extensió la seva candidatura, més cap aquí que cap allà en termes de nacionalisme polític, un fet que clarifica el panorama i l'equilibri de forces ja que suposa un desmentiment en tota regla als que veien en Colau l'agulla que hauria desinflat el procés sobiranista.

Ara bé, amb aquest panorama s'entén poc que BComú i ERC siguin incapaços d'arribar a un acord de govern per a la ciutat de Barcelona que permetria alhora, impulsar el progrés social i el procés nacional, allò que tantes vegades repetia Alfred Bosch en campanya. I encara s'entendrà menys si Colau es posa la faixa d'alcaldessa dissabte sense el suport d'ERC i diumenge, o com a molt dilluns, acaba proclamant el seu suport a la candidatura a la Generalitat d'una monja independentista.