Mor Francesc Sanuy, el pujolista socialdemòcrata que ho havia vist tot

Francesc Sanuy ha mort aquest dilluns a Barcelona als 81 anys, segons ha avançat Vilaweb. El polític i advocat havia fet carrera política a l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme al primer govern de Jordi Pujol, del 1981 al 1985. També va ser delegat de la Generalitat a Madrid i diputat al Congrés espanyol.

Fill d'un pare d'idees republicanes, va mamar antifranquisme a casa i es va estrenar com a home d'acció en la vaga de tramvies del 1951, el primer brot de protesta popular contra la dictadura a Catalunya. El noi va persistir i després de la invasió soviètica d'Hongria, el 1956, que va tenir un fort impacte, es va afegir als grups d'estudiants que començaven a organitzar-se. Un dia, una carta signada per l'aleshores director general d'Universitats, el falangista Torcuato Fernández Miranda, li comunicava l'expulsió de la universitat. Aquest fet canviaria la seva vida perquè va decidir, amb poc més vint anys, de sortir fora. Va aconseguir una beca de l'Institut Italià i va viure un temps a Itàlia.

En l'autobiografia que va escriure (Diuen que tinc memòria), publicada fa dos anys, explica la influència que va suposar per ell el contacte amb Itàlia, on va acabar la seva formació com a advocat. Es va moure en l'ambient del petit Partit Socialista Democràtic (PSDI), amb males relacions amb els comunistes. Des d'aleshores, no va deixar de ser mai un demòcrata amb sensibilitat d'esquerres però refractari a tot sectarisme.     
A Francesc Sanuy li va passar com a molts socialdemòcrates de veritat, que van tenir raó abans d'hora. Moderat, defensor d'un capitalisme sotmès a les regulacions públiques i que preservés l'estat social, Sanuy va veure com molts dels qui l'havien acusat de ser un reformista acabarien per passar-lo per la dreta.

D'Itàlia va passar als Estats Units, on va estudiar economia del treball i va freqüentar alguns antics col·laboradors del New Deal de Roosevelt, com Francis Perkins, que va ser secretària del Treball. Va treballar també de traductor a les Nacions Unides i de locutor a la BBC.  Es fa difíicl trobar algun lloc on no va estar. De retorn a Catalunya, va col·laborar amb la direcció del Barça, de la ma del seu gran amic Armand Carabén, un altre socialdemòcrata. Coneixedor del món, expert en comerç internacional, va ser director de la Fira de Barcelona, una experiència que va fer que Jordi Pujol es fixés en ell. Va ser precisament quan era a la Fira que va contractar un jove prometedor, Artur Mas. Sanuy era amic del seu pare.

Sanuy va ser l'única persona capaç de dir en entrevistes que "Gas Natural ha matat més gent que ETA" o que escometés contra la Caixa acusant-la de parasitar el país. El seu llibre Sis milions d'innocents (menys uns quants espavilats), aparegut el 1999, va causar un fort impacte, a banda d'un èxit de vendes. Ho va signar amb el pseudònim Col·lectiu J. B. Boix, amb el qual va escriure moltes columnes a la premsa. Però l'autoria no tenia secret. La seva defensa d'un capitalisme ginebrí o nòrdic, sota regles establertes, i no deixar canya dreta en les seves declaracions -però indulgent sempre amb Jordi Pujol- va fer d'ell, en un país com el nostre, un personatge una mica exòtic.  

Amb grapa per llançar els seus missatges, temible en el combat dialèctic, va batejar com a "capitalisme Cibeles" (així es titula un llibre seu) l'entramat d'amiguisme i corrupció que caracteritza una part del gran diner espanyol. La resta dels seus títols (com Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa, o La banca sempre guanya) són imprescindibles per comprendre moltes de les coses que han passat en aquest país.