Cada cop és més clar que Pere Navarro va cometre un error polític gravíssim acusant el sobiranisme català d'haver creat "un clima de crispació" vinculat a l'agressió que va patir el passat 27 d'abril. De fet, el primer secretari del PSC va anar bastant més enllà, i en diverses entrevistes radiofòniques va afirmar que la seva agressora era "una persona que vivia una opció amb un cert fanatisme". Com era de preveure, aquestes declaracions que van ser reproduïdes ràpidament per tots els mitjans de comunicació de Madrid i, fins i tot, van motivar la intervenció pública ni més ni menys que del ministre de l'Interior. Navarro havia ofert, des de la plaça Vella de Terrassa, la justificació que esperaven a La Moncloa.

Imagino que Navarro no va calcular la magnitud política que adquiriria la seva acusació. O, com a mínim, no va tenir en compte els riscos d'una culpabilització, genèrica i gratuïta, contra el que, al capdavall, és una opció majoritària dins la societat catalana. Més encara tenint en compte que el catalanisme polític ha demostrat sempre una vocació pacífica i democràtica que s'ha concretat en totes i cadascuna de les mobilitzacions cíviques dels últims temps. Sense excepcions.

Ara Navarro ha de triar. O rectifica i demana disculpes abans que la seva agressora sigui localitzada o, en cas de mantenir-se en l'acusació, s'arrisca a haver de dimitir si la motivació de la senyora no fos el fanatisme independentista, sinó qualsevol altra raó.