El 27 de febrer de 1977, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo es van reunir per tractar del procés de legalització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de cara a una inevitable convocatòria electoral prevista per als mesos següents. L'exigència de Suárez és que els comunistes acceptin la monarquia i la bandera bicolor, renegant així de la legitimitat republicana. A més, el president espanyol els exigeix també una declaració solemne en favor de la unitat d'Espanya i abandonar el suport al dret a l'autodeterminació de Catalunya i Euskadi. Com és sabut, Carrillo li diu que sí a tot. Mesos més tard, el PCE treu 19 diputats i la UCD 166. No hi ha problema.

La legalització del PCE va ser un símbol potent que encara s'utilitza ara en favor de la transició. Però aquell PCE ja no qüestionava res i era fàcilment assumible pel nou règim. De fet, la inquietud no ha retornat al Madrid polític fins que aquest cap de setmana han tornat a veure -per primera vegada en molts anys- un mar de banderes tricolors desafiant el sistema i ignorant els pactes de Carrillo.

Adolfo Suárez (santo súbito!) no va ser tan comprensiu amb ERC. Tot i que aleshores ni tan sols era un partit explícitament independentista, els republicans es van quedar fora de la llei i van haver de camuflar les sigles sota una coalició, amb els maoistes del Partit del Treball, que va obtenir un únic diputat. Heribert Barrera, a diferència de Carrillo, va defensar els seus principis. En solitari.

El PCE sí, ERC no. Carrillo sí, Barrera, no. Aquesta va ser la clau de la transició i això és el que ha entès, definitivament, la societat catalana.