Diumenge passat, la diplomàcia espanyola va patir un sobresalt inesperat quan prop de 1.500 persones procedents del Marroc van intentar accedir a territori de Ceuta agreujant una crisi migratòria que ha dut Pedro Sánchez a desplegar una gira africana. La xifra dels qui van intentar travessar la frontera no es donava de feia temps. Segons la delegació del govern espanyol a la ciutat nord-africana, cada dia prop de 500 persones intenten penetrar-hi. Des de l'executiu espanyol s'ha descartat que hi hagi la mà de Rabat en aquesta allau i se subratlla el bon estat de les relacions diplomàtiques amb el regne alauita.
Les raons d'estat s'imposen en aquest tipus de crisis. Però el grau de pressió migratòria sobre la ciutat ha estat històricament un dels termòmetres de les sempre complexes relacions amb Rabat. Juan José Vivas, president de Ceuta i membre del PP, que manté bona sintonia amb la Moncloa, ha agraït a les autoritats marroquines el seu paper en el control fronterer. Cal afegir que entre 150 i 200 migrants irregulars són retornats diàriament al seu país en funció del conveni establert.
Una altra "vendetta" de Rabat?
El periodista Ignacio Cembrero té el Marroc al cap. És un dels qui més coneix aquell país, on té prohibida l'entrada des del 2014. En conversa amb Nació, explica que moltes figures de la societat civil marroquina apunten a la irritació del Marroc per la visita recent -fa poc més d'una setmana- de la titular de Defensa, Margarita Robles, a tres penyals sota bandera espanyola del nord d'Àfrica -Xafarines, Vélez de la Gomera i Alhucemas- i dependents de la comandància de Melilla. Hi ha legionaris i regulars destinats allí. El Marroc els considera seus i Rabat mai deixa de mostrar-se "sensible" a qualsevol moviment d'Espanya que considera hostil.
Els poders del règim alauita
Una particular realpolitik explica les relacions entre el Marroc i Espanya enmig de nombroses crisis, gairebé sempre amb final victoriós per Rabat. Cembrero assenyala les claus que expliquen el sentiment de poder dels cercles polítics de Rabat: "El control de la immigració i la lluita antiterrorista donen moltes cartes al Marroc. Un altre element a favor de les autoritats marroquines és que no s'han de preocupar per l'opinió pública. Cada dia mor algú ofegat, jove o adult, que intenta arribar a terra espanyola i els mitjans no se'n fan ressò. I un altre factor a favor de Rabat és que, amb tot, el país té bona imatge a l'exterior, en el context del nord d'Àfrica".
La relació entre Madrid i Rabat des de la Transició sempre ha estat desigual. Només cal recordar la Marxa Verda, l'operació del rei Hassan II per apoderar-se del Sàhara el 1975, aprofitant-se de l'agonia del general Franco. Un episodi que per força emmarca tot el que ha vingut després. Hassan II no va tenir cap pietat per aquell a qui va anomenar el seu "germà", Joan Carles de Borbó. Dies abans d'assumir el tron el novembre del 1975, Espanya ja havia lliurat el Sàhara a la monarquia nord-africana.
L'excepció: la crisi del Perejil (2002)
La següent gran crisi entre tots dos estats es va produir l'11 de juliol del 2002, regnant ja el fill de Hassan, Mohamed VI, quan membres de la gendarmeria marroquina van ocupar l'illot de Perejil, a tocar de Ceuta. Un roc deshabitat i minúscul que fou ocupat amb l'excusa de vetllar contra l'emigració il·legal i el terrorisme, però el fet va ser vist com una prova de força de Rabat per comprovar quina seria la reacció del govern espanyol, en aquell moment presidit per José María Aznar.
Una setmana més tard, tropes espanyoles van foragitar els marroquins. L'incident hauria pogut desembocar en una crisi molt greu de no ser pel moment: Aznar vivia una veritable lluna de mel amb l'Administració Bush després dels atacs de l'11-S i la invasió de l'Iraq, i Washington va intervenir a fons per evitar que Rabat ampliés la crisi, malgrat que hi va haver retirada mútua d'ambaixadors durant uns mesos.
Una embarcació interceptada: la resposta de Mohamed V
Va ser un capítol més puntual, però molt emblemàtic de com funcionen les relacions entre tots dos països. El 7 d'agost del 2014, la Guàrdia Civil interceptava una embarcació esportiva per aigües de Ceuta. A dalt hi viatjava el rei del Marroc, que va ser breument retingut. Mohamed VI es va sentir ofès. Cembrero coneix bé la història: "Pocs dies després, prop de 1.200 marroquins intentaven entrar a Ceuta. A Melilla, les autoritats marroquines es van negar a acceptar devolucions en calent. Rabat va suspendre la col·laboració antiterrorista".
El periodista explica el seguit de genuflexions que va haver-hi aleshores el govern de Mariano Rajoy: "Van excusar-se diverses vegades, va ser destituït el cap de la Guàrdia Civil de Ceuta i el ministre de l'Interior, Jorge Fernández, va haver de viatjar al Marroc a demanar perdó".
La crisi més greu: Espanya acull el líder del Polisario
Sens dubte, el moment més dramàtic en les relacions hispanomarroquines es va produir l'abril del 2021, després que Rabat va saber que el govern espanyol havia acollit de manera secreta el líder del Front Polisario, Brahim Gali, que requeria atenció hospitalària. La monarquia alauita sempre té un olfacte molt fi per saber com està la correlació de forces al mapa geopolític. Feia mesos que els Estats Units -amb Donald Trump- havia reconegut la sobirania marroquina al Sàhara. Rabat se sentia fort i va escometre contra Madrid. Uns 10.000 migrants irregulars van travessar la frontera amb Ceuta.
Sánchez s'alinea amb el Marroc en el cas del Sàhara
L'allau migratori a Ceuta va posar contra les cordes l'executiu espanyol. És cert que Pedro Sánchez va fer el gest de volar a la ciutat nord-africana en el que va ser una mostra de coratge. Però al capdavall, fou com el vol de l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó al Sàhara en vigílies de la Marxa Verda. El príncep va aterrar-hi l'1 de novembre del 1975 i va prometre que Espanya "compliria els seus compromisos" amb el territori, al qual havia promès el dret d'autodeterminació. Dues setmanes més tard, els Acords de Madrid lliuraven la colònia al Marroc i Mauritània.
Uns mesos després de la crisi a Ceuta, el març del 2022, Sánchez capgirava la política exterior espanyola en el tema del Sàhara i donava suport a les tesis marroquines sobre la seva sobirania, qualificant-les com les més "creïbles i realistes". El context de guerra a Ucraïna, la inflació i els preus energètics van espantar la Moncloa, forçant-la fer un canvi de línia. I de pas, cessar la ministra d'Exteriors, González Linde.
Què més vol el Marroc?
Per Cembrero, és possible que el règim marroquí tingui al cap dos objectius polítics abans no arribi al govern espanyol un executiu que pugui ser més dur en unes negociacions: "Rabat vol que Sánchez s'acosti més a Emmanuel Macron, que gairebé ha fet seva la posició de l'Administració Trump el desembre del 2020 de reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara. És una cosa que Madrid no ha fet encara formalment".
"L'altre objectiu -apunta Cembrero- podria ser que l'estat espanyol traspassi al Marroc el control aeri civil sobre el Sàhara, que es fa des de la torre de control de l'aeroport de Las Palmas". Un tema aquest, en tot cas, que es manté en secret per part de la diplomàcia espanyola. El Marroc sap que té les de guanyar en cas d'un nou conflicte diplomàtic amb Madrid. I no se n'ha amagat mai: el 6 de novembre, aniversari de la Marxa Verda sobre un Sàhara que encara era territori espanyol, és festa nacional al Marroc.