En unes eleccions tots els focus estan fixats en els caps de llista. Tanmateix, els números 2 tenen la seva importància ja que en molt casos fan funció de tàndem o de contrapès del líder. Carles Carles Campuzano (Democràcia i Llibertat) representa la socialdemocràcia de CDC; Germán Rodríguez (PSC) és la mà dreta de Chacón; Jorge Moragas (PP) és l’estratega de Rajoy a Catalunya; Marta Sibina (En Comú Podem), passarà del Cafèambllet al Congrés; Joan Tardà (ERC) és la imatge el català emprenyat i coherent; Josep Sánchez Llibre (UDC) ha esdevingut el vincle amb el pont aeri mentre que Antonio Roldán (C's) és el cervell gris de Rivera. Perfils elaborats per Pere Gendrau i Pep Martí.

Carles Campuzano, la socialdemocràcia de CDC

Es tracta d'un dels diputats amb una trajectòria més dilatada al Congrés. Fa vint anys que hi té escó, des del 1996. I tot aquest reguitzell de legislatures l'ha aprofitat per convertir-se en un referent de les polítiques socials no només dins el món convergent, sinó més enllà. Organitzacions tan poc sospitoses d'acostar-se al liberalisme econòmic que també forma part de l'ideari de CDC, com ara Amnistia Internacional o els propis sindicats, li professen un respecte guanyat a base d'anys de feina.

Nascut el 1964, va començar a fer política al seu municipi, a Vilanova i la Geltrú. De ben jove es va afiliar a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, i Miquel Roca va ser un dels dirigents amb qui va tenir més sintonia, a més de quadres com ara Carme-Laura Gil. Enquadrat en el col·lectiu Sinapsi de Convergència, la seva distància amb el "pinyol" de David Madí i Oriol Pujol el va acabar derivant cap a Madrid. Segurament, el tàndem que forma amb Francesc Homs al capdamunt de la llista de Democràcia i Llibertat poc se l'haurien imaginat tant l'un com l'altre, anys enrere.

Per la seva trajectòria, i pel seu ideari, Carles Campuzano és, possiblement, qui millor encarna l'esperit socialdemòcrata que va acompanyar la CDC de Jordi Pujol i que es va veure més desdibuixada a partir del relleu de l'expresident de la Generalitat. Se'l podria definir com un independentista extremadament realista, en el sentit que mai no ha renunciat a la sobirania plena de Catalunya però sempre ha vetllat per una línia política que tingui en compte la sociologia del Principat en el seu conjunt.

Germán Rodríguez, la mà dreta de Chacón

El número dos del PSOE-PSC per Barcelona és un quadre jove, de 38 anys, a qui caldrà seguir amb atenció en el futur. Va néixer a Alameda, a prop de Màlaga, però de ben petit va anar cap a Olot, on es va establir la seva família. La seva trajectòria política la va iniciar ben jove, militant a la Joventut Socialista de Catalunya. Va arribar al capdamunt de l'estructura gironina, i es va quedar per poc de liderar la JSC, ja que va perdre el pols mantingut amb Víctor Frutos.

Com sol passar a la vida, una derrota pot convertir-se en una oportunitat, i en el seu cas el va derivar cap al Congrés dels Diputats, on des del 2004 es va integrar a l'oficina de comunicació del PSOE a la cambra baixa. El colze a colze amb els periodistes en un moment tan vertiginós com la tramitació de l'Estatut el va foguejar i li va permetre assumir amb solvència la direcció de comunicació del Ministeri d'Habitatge i, posteriorment, de Defensa. És llavors quan es va convertir, i no ha deixat de ser-ho, en la mà dreta de Carme Chacón.

Germán Rodríguez comparteix amb la seva cap de files l'afició pel basquetbol, però no coincideixen en els colors esportius, ja que ell és seguidor del Reial Madrid. Al costat de la política, té una altra passió, que és la música. De ben segur, si no hagués entrat al PSC, aquest llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració podria haver explorat el camp musical. És un amant del flamenc, i és capaç de defensar amb la guitarra peces de mestres com Paco de Lucía. A més, les seves interpretacions de peces de Serrat o Aute han amenitzat tant les trobades de la JSC com algunes nits madrilenyes.

Jorge Moragas, l’estratega de Rajoy a Catalunya

Al cap de gabinet de Mariano Rajoy se li atribueix haver estat un dels estrategues de la política del govern espanyol a Catalunya. Això ha alimentat moltes crítiques, també dins del PP, a aquest jove ambiciós de qui Rajoy va quedar enlluernat quan el va conèixer. La seva fluïdesa amb llengües estrangeres va admirar el president.

Advocat de Barcelona, Moragas va estudiar a l’Escola Diplomàtica i ara controla l’agenda de Rajoy, cosa que li atorga molt de poder. Els seus SMS a Victòria Álvarez, excompanya sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, animant-la a delatar alguns afers del clan (“Si concedeixes una entrevista i ho expliques tot, salvaràs Espanya”) van esquitxar per sempre el cap de gabinet i, de pas, van deixar en evidència el nivell que caracteritza alguns estaments de l’Estat. En un país europeu que no fos Espanya, hauria estat cessat immediatament.

Moragas exemplifica un grup de joves dirigents que, sense manies, s’han encimbellat en el nucli dur de moltes institucions, en aquest cas al PP, però n’hi ha a tot arreu. Compensen les mancances que puguin tenir amb voluntat de conquista, i ho fan amb escreix. Moragas és qui està al darrera de molts moviments interns al PP català. És ell qui va “descobrir” Andrea Levy i la va conduir fins al nucli dur de Génova.  

Alguns empresaris s’han queixat que Moragas ha impedit que arribessin a Rajoy visions diferents a la seva pel que fa a la realitat catalana, i que el cap de gabinet no ha fet de pont entre La Moncloa i sectors empresarials. Però als Moragas només els interessen els ponts que porten a la seva vorera.  

Marta Sibina del Cafèambllet al Congrés

La número dos de la candidatura En Comú Podem, encapçalada per l’historiador Xavier Domènech, és l’infermera Marta Sibina. Nascuda a Breda, de 42 anys, és la companya d’Albano Dante Fachin, avui diputat al Parlament en el grup de Catalunya Sí que es Pot.
Si hi ha un nom de referència d’aquesta parella d’activistes socials avui reconvertits en polítics en actiu, és la revista Cafè amb llet. Fundada per ells dos com a mitjà de comunicació artesanal per informar sobre la realitat de Calella, Lloret i la comarca de la Selva, va esdevenir la segona revista més llegida de les comarques gironines.

Cafè amb llet va saltar al primer pla quan va començar a denunciar diversos assumptes de corrupció que afectaven gestors de la sanitat catalana.  L’any 2011 van llançar acusacions contra la gestió dels hospitals de Blanes i Calella, i van emprar amb eficàcia les xarxes socials per denunciar un seguit d’escàndols que afectaven tant directius del Consorci Hospitalari de Catalunya com l’exalcalde de Lloret, Xavier Crespo. Alguns dels seus treballs d’investigació van forçar la intervenció de l’Oficina Antifrau. Més endavant, Sibina es va implicar a fons a Procés Constituent.

Marta Sibina forma tàndem amb Xavier Domènech. És un dels casos més representatius dels sectors socials que han acabat entrant en política de la ma del moviment de l’11-M.     

Joan Tardà, el català emprenyat i coherent

Del fins ara portaveu d'ERC al Congrés, se'n poden destacar moltes coses. S'ha fet famós per les seves picabaralles amb els presidents de la cambra per l'ús del català, i per frases com la polèmica "mori el Borbó". Però els que l'han tractat de prop saben que si una cosa el defineix és la convicció i la coherència. Tardà, possiblement, va néixer un segle tard, ja que és un parlamentari clàssic. Creu fermament en el missatge que emet, i encara aspira a convèncer l'adversari. Un contrast interessant en una època de política líquida.

La militància de Tardà neix al seu municipi, a Cornellà, on a més de ser regidor ha passat per organitzacions com Nacionalistes d'Esquerra o els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Per tant, abans d'integrar-se a Esquerra Republicana, aquest professor i catedràtic d'institut de llengua catalana ja era un ferm defensor de les polítiques d'immersió i de l'independentisme que ha resistit des de fa dècades malgrat ser minoritari.

El periodista de La Vanguardia, Enric Juliana, es va inspirar en Tardà per descriure la figura del català emprenyat. I l'emprenyamenta d'aquest diputat es va anar accentuant a mida que la legislatura 2004-2008 anava evolucionant. De mantenir un pacte amb el PSOE, els republicans van passar a criticar-los i a desgastar-los amb escreix. En el cas de Tardà, van ser dos els episodis que li van fer perdre l'esperança d'entendre's amb els socialistes: la reducció progressiva de la inversió en les polítiques de Dependència i la memòria històrica. Una memòria històrica en la qual es va implicar personalment per impulsar-ne la llei, i que va quedar descafeïnada fins al punt de no servir per anul·lar judicis sumaríssims com el de Lluís Companys.

Josep Sánchez Llibre, el vincle amb el pont aeri

El número dos d’UDC en la candidatura al Congrés és Josep Sánchez Llibre, un veterà de la política catalana. Duran i Lleida té les espatlles ben cobertes amb aquest llicenciat en Ciències Empresarials que ho coneix tot de la política madrilenya. Astut, amb do de gents, seductor en les relacions personals, ha aconseguit bastir una xarxa d’amistats que ultrapassa ideologies i fronteres de partit.

Sánchez Llibre ha estat una peça cabdal en la consolidació de Duran i Lleida com actor destacat a l’hemicicle i en els passadissos de Madrid. Pocs catalans saben moure’s com ell pels àmbits econòmics. Des que, de ben jove, va ser un membre actiu del Cercle d’Economia, Sánchez Llibre ha sabut ser interlocutor de sectors empresarials on el discurs tradicional de CiU troba ressò. Sigui reunint-se amb la cúpula de la Pimec, o amb els amics del Pont Aeri, el braç dret de Duran és ben acollit.

D’instint liberal i tarannà centrista, pragmàtic per damunt de tot, va militar a Centristes de Catalunya-UCD en els inicis de la transició. Després de l’ensulsiada del centrisme ucedista, va acostar-se a UDC, per la qual ha estat diputat al Parlament i, des de fa anys, al Congrés. És un periquito acèrrim en el pla futboler, com el seu germà Daniel, que ha presidit l’Espanyol. També ha demostrat coratge, com quan el setembre del 2013, un grup d’ultres va assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid, on se celebrava un acte de commemoració de la Diada, i Sánchez Llibre no va dubtar a enfrontar-se físicament als assaltants. 

Antonio Roldán, el cervell gris de Rivera

El número dos de Ciutadans per Barcelona és un perfil molt diferent al del cap de llista, l’escriptor Juan Carlos Girauta, tot i que tots dos han tingut vincles amb el PSC. Roldán és fill del malaguanyat Santiago Roldán, mort el 1997, un catedràtic d’Estructura Econòmica que fou rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i fundador del PSC. També la seva mare, Maria Antònia Monés, és una persona provinent del món socialista. Va ser directora del departament d’economia de La Moncloa en el govern de Felipe González.  
Una connexió clau en el cas d’Antonio Roldán és la que té amb Luis Garicano, catedràtic de la London School of Economics, de qui és doctorand. Roldán té un currículum acadèmic brillant, que inclou també un màster en Política Econòmica per la Universitat de Columbia, als Estats Units. La seva relació amb Garicano l’ha reforçat davant d’Albert Rivera. Va ser gràcies a una gestió seva, a través de Francesc de Carreras, que el líder de Ciutadans va conèixer Garicano, de qui Rivera va quedar impactat i el va convertir en l’economista de referència del partit taronja.

L’anella Francesc de Carreras-Garicano ha dut Toni Roldán a esdevenir un altre dels cervells econòmics de Ciutadans. En els seus escrits, defensa una política econòmica de matriu liberal, però pragmàtica, sempre amb el temor d’aparèixer com un economista de dretes. Sobre el procés sobiranista, s’ha mostrat hostil com tots els del seu partit, però ha arribat a dir que ells representen una mena de tercera via ja que hi ha algunes reivindicacions catalanes que considera justes, com un millor sistema de finançament.