La Història, a banda d'una disciplina científica, és un instrument útil per cohesionar políticament les societats. Al llarg del temps, les institucions van modelant un relat on es destaquen els fets i personatges que encaixen en el discurs posterior i es desestimen els que puguin contradir el fil de legitimitat que interessa des del punt de vista contemporani.

El nacionalisme espanyol és un dels més contundents del món a l'hora de confeccionar un relat històric. Tant és així que Espanya no s'ha disculpat mai de neteges ètniques innegables com l'expulsió dels jueus o dels moriscos. Tampoc no ha reconegut la brutalitat de les seves conquestes ni els genocidis culturals que s'han comès en el seu nom. Durant anys, els nens espanyols es van aprendre els noms dels reis gots, però no res d'una cultura àrab de vuit segles de durada. Encara ara els regnes de taifes, com el de Granada, es recorden amb menyspreu.

En una altra proporció, el catalanisme ha fet el mateix. Per això prefereix el general Moragues al timbaler del Bruc, o Jaume I a Ferran d'Antequera, per posar exemples evidents. I també per aquesta raó el relleu dedicat a la Constitució de 1837 no tenia sentit en un lloc destacat de la plaça políticament més important del país. D'això a tot el món se'n diu sentit d'estat.