Nova crisi, mateix desenllaç. Els Estats Units han tornat a rebaixar la tensió amb l’Iran amb un alto el foc de dues setmanes després de dies d’escalada verbal i moviments que feien témer un conflicte major. L’administració de Donald Trump ha optat per mantenir oberta la via diplomàtica en un moviment que, més que sorprendre, confirma una tendència cada cop més assumida: l'anomenada doctrina TACO. El patró es repeteix amb una seqüència gairebé mecànica. Primer, amenaces contundents. Després, màxima tensió. I finalment, una negociació d’última hora que dilueix l’impacte inicial.
Aquest comportament reforça la teoria coneguda com a TACO (Trump Always Chickens Out), és a dir, “Trump sempre s’acovardeix”. El concepte ha guanyat força en l’anàlisi política i econòmica per descriure una estratègia recurrent: anuncis agressius, amenaces màximes i, finalment, reculades o rebaixes d’última hora.
Aquest patró es va començar a detectar amb la guerra comercial i la política d’aranzels. Trump elevava la pressió amb mesures contundents, però sovint acabava moderant-les abans que entressin plenament en vigor o pactant solucions intermèdies. Ara, però, el terme ha saltat de l’economia a la geopolítica. El cas de l’Iran no només reforça la teoria; la consolida com a clau interpretativa del seu lideratge. D’una banda, aquesta seqüència li permet projectar força en un primer moment. De l’altra, acaba diluint l’impacte real de les seves decisions, que sovint no arriben a materialitzar-se del tot.
Després de dies de tensió creixent, amb declaracions dures -Trump ha arribat a afirmar que posaria fi a tota una civilització i ha insinuat crims de guerra- i moviments militars, els EUA han optat per acordar una treva temporal que frena, almenys de moment, un conflicte que amenaçava d’estendre’s per tota la regió. Trump havia situat un ultimàtum clar, amb advertències d’atacs contra infraestructures clau iranianes, però finalment ha rebaixat el to i ha acceptat una finestra de negociació.
El conflicte amb l'Iran no ha estat menor. En poques setmanes, la regió ha viscut una intensificació dels bombardejos, milers de morts i una tensió creixent sobre punts estratègics com l'estret d'Ormuz, clau per al trànsit de petroli mundial. L'impacte ha estat immediat tant en l'equilibri geopolític com en els mercats energètics, amb fluctuacions constants dels preus i la por d'un efecte dominó a l'Orient Mitjà. Tot i això, el gir final en segon pla l'escenari més catastròfic que es dibuixava.
Els mercats ja no es creuen Trump (del tot)
Una de les novetats més significatives és que els mercats financers ja han interioritzat aquesta lògica. Les borses reaccionen a les amenaces, però també anticipen que és probable que no s’arribi fins al final. Això genera una volatilitat inicial seguida d’una estabilització ràpida i acaba convertint decisions potencialment estructurals en episodis puntuals. En aquest sentit, l’impacte real de les accions de Trump queda sovint esmorteït per les expectatives que ell mateix ha generat.
Aquesta lectura no és exclusiva dels inversors. També molts dirigents internacionals interpreten els moviments dels Estats Units sota el prisma TACO. Si les amenaces es perceben com a negociables o reversibles, el marge de maniobra dels adversaris augmenta. En lloc de cedir immediatament, poden resistir més temps o esperar una rebaixa de les posicions nord-americanes, alterant la dinàmica de les negociacions i l’equilibri de poder.
Erosió de la credibilitat interna
Però el desgast més profund es produeix a l'esfera interna. Als Estats Units, aquest patró alimenta crítiques creixents sobre la coherència i la credibilitat del lideratge de Trump. La imatge de força que projecta amb el seu discurs es veu qüestionada quan les amenaces no es concreten, i això obre el debat sobre si es tracta d’una estratègia calculada o d’una forma d’improvisació política.
El moment en què arriba aquesta nova crisi tampoc és menor. La gestió del conflicte amb l’Iran coincideix amb un context de pressió política creixent i dubtes sobre la seva capacitat de govern, fet que amplifica la percepció d’inestabilitat. La treva, més que tancar el conflicte, obre una nova fase d’incertesa en què les negociacions seran clau.
En aquest escenari, la doctrina TACO ha deixat de ser un sobrenom irònic per convertir-se en una eina d’anàlisi compartida. Mercats, governs i opinió pública semblen haver après a anticipar el desenllaç abans que es produeixi. I en política internacional, quan això passa, el problema ja no és només què es decideix, sinó la credibilitat que es perd pel camí.
