L'estiu de l'any passat, el presentador ultra Tucker Carlson va entrevistar el senador Ted Cruz. Tot feia pensar que la conversa seria amable, com ho acostuma a ser entre qui té idees similars i opera dins dels marges d'extremisme que el sistema -almenys als Estats Units- ja té tolerats. En un moment de la conversa, Carlson demana a Cruz quanta gent viu a l'Iran i quin és la composició ètnica del país. El senador no ho sap, i va incomodant-se progressivament. El presentador li retreu la ignorància, perquè troba intolerable -i aquí té raó- que una personalitat tan destacada defensi acabar amb el règim persa sense conèixer els detalls de com és un país que aplega més de 90 milions de persones.
L'episodi serveix per retratar un parell de coses: que l'Iran fa mesos que forma part de l'agenda de la cort de Donald Trump, i que els partidaris del president dels Estats Units tenen un profund desconeixement de les conseqüències d'allò que desitgen portar a la pràctica. Quan queden només unes hores perquè s'esgoti el deadline imposat per Trump als aiatol·làs, i en plena incertesa sobre quin tipus d'atac pot manar, el món conté la respiració. S'han explicat tantes barbaritats des de Washington en els últims temps que ja sembla normal que tot un president dels Estats Units amenaci, amb tota la naturalitat del món, com qui esbronca un subordinat, amb destruir una "civilització sencera".
Què passarà? Un bombardeig quirúrgic, però contundent, contra instal·lacions energètiques de l'Iran? Una invasió terrestre amb els efectius que ja són a la zona del Golf Pèrsic? Una altra decapitació de la cúpula del règim? L'ús d'armes que fins ara s'havien desat al calaix? Trump parla molt, i no sempre que parla diu la veritat, però en els últims dies ha extorsionat l'Iran amb "tornar a l'edat de pedra" i, aquest dimarts, amb la fi de la seva civilització. Són paraules tan bèsties que, si no es compleixen, qui queda tocat no és l'amenaçat, sinó qui amenaça. No hi ha alternativa per a Trump que guanyar per golejada, tot i que l'Iran ja ha demostrat la resistència de qui s'ha preparat durant anys.
Perquè jugar amb l'estret d'Ormuz i bombardejar les potències aliades dels Estats Units, fins fa poc una espècie de paradís d'impostos inexistents i seguretat presumptament inviolable, ha servit per posar en escac tota la regió. El preu del petroli no ha parat de pujar i les societats occidentals, d'ensurt en ensurt des de la crisi financera del 2008 -la prima de risc, les retallades socials, la pandèmia, la guerra a Ucraïna, la incertesa global-, ja no saben què fer davant d'un panorama que s'assembla als cinc primers minuts d'una pel·lícula postapocalíptica. Amb l'afegit que el garant de l'ordre, ara, és l'impulsor d'un caos que, amb sort, només el beneficia a ell i a l'especulació borsària.
Ningú para els peus a Trump, ja sigui perquè ningú s'hi atreveix o perquè no hi ha absolutament res a fer. És una posició que, si es tenen dos dits de front, perseguirà tots els dirigents del Partit Republicà que van entregar el timó a un magnat sense principis i decidit a acabar amb els fonaments de l'etapa més llarga de pau al món. I pensar que l'Iran cau lluny o que tot acabarà aquí és d'una innocència criminal, perquè el president nord-americà no en tindrà mai prou. Algú que és capaç de burlar-se de Corea del Sud i al mateix temps exhibir proximitat amb el líder de Corea del Nord, encara que sigui amb un somriure als llavis, és qui té a les mans el futur de la nostra -debilitada- geopolítica.