17
de juliol
del
2022
Actualitzat
el
18
de juliol
a les
11:17h
"El Síndic ha de ser respectat pels ciutadans i temut per l'administració". Aquesta va ser la declaració d'intencions de Rafael Ribó quan no feia ni un mes que s'havia estrenat en el càrrec de Síndic de Greuges l'any 2004. Aleshores, Pasqual Maragall comandava la Generalitat i poc es podia preveure que ell encara veuria passar fins a cinc presidents més. Perquè no ha estat fins a quasi 18 anys després que ha estat finalment rellevat per la penalista Esther Giménez-Salinas. El passat dimecres, Ribó va posar punt final a la seva tasca com a vetllador dels drets i llibertats dels ciutadans, així com de fiscalització de l'acció de l'administració pública. Una llarga trajectòria no exempta de polèmiques derivades de l'impacte del procés independentista i amb un llegat elogiat per alguns i qüestionat per uns altres.
De fet, es podria dir que hi ha cert paral·lelisme entre la situació quan va assumir el càrrec i la d'ara quan ha plegat. El 2004, CiU es va abstenir en la seva elecció en considerar que la seva adscripció política -dirigent del PSUC primer i d'ICV després- li restaven neutralitat per exercir la funció. En aquell moment, va ser escollit amb els 89 vots que sumaven el PSC, ERC, PP i ICV. Al 2010, va ser reelegit amb 117 vots a favor i es va allargar el mandat del Síndic de sis a nou anys. Només va acumular tres vots en contra i tres abstencions. Aquest consens, però, es va esberlar arran del procés.
Ara, quasi dues dècades després, són els partits contraris a la independència els que l'han acusat, especialment en els darrers anys, de no ser equànime per haver denunciat les càrregues policials que es van produir l'1-O o pronunciar-se en contra de la suspensió de l'autonomia amb l'aplicació del 155. Al mateix temps, també va assenyalar les "irregularitats" dels grups independentistes a l'hora d'aprovar les lleis de desconnexió la tardor del 2017. En el darrer any ha denunciat el Catalangate, ha demanat l'indult anticipat per als exiliats i ha reivindicat que s'investiguin a fons casos d'abusos com el de l'Institut del Teatre o què va passar a les residències durant la pandèmia.
El seu historial no s'ha pogut deslliurar mai dels que l'acusen d'haver exercit amb carnet de partit, sigui d'un color o altre en funció del moment. Això no ha impedit, però, que la seva figura s'hagi perpetuat en el temps. En el seu comiat, ha lluït el fet d'haver tramitat més de 370.000 actuacions, atès més de 617.000 persones i presentat al Parlament més de 100 informes (42 anuals i 66 monogràfics). També acumula més de 150 compareixences en ple i en comissió, així com rodes de premsa, famoses entre els periodistes no precisament per escarides.
Si es fa un repàs del seu currículum, no resulta tan estranya la longevitat de Ribó com a síndic. Ha estat, de fet, home de llargues estades en les responsabilitats que ha assumit. Sense anar més lluny, va ser diputat del Parlament durant 18 anys, secretari general del PSUC en letargia -del 1986 al 1997- i president d'ICV durant 12 anys, del 1988 al 2000. La seva afiliació comunista primer i ecosocialista després beu de l'antifranquisme i contrasta amb els seus orígens burgesos. Nascut a Barcelona l'any 1945, el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó, cofundador i líder de la Lliga Regionalista. A diferència d'altres germans seus -són cinc en total-, no va apostar pel món dels negocis, sinó pel de la política.
Una trajectòria no exempta d'episodis polèmics
Format als jesuïtes de Sarrià, es va llicenciar en Economia i Dret, va fer un màster en Ciències Polítiques a la New School for Social Research de Nova York. Es va doctorar en aquesta matèria a la UB i la seva tesi va ser la primera en català des de la Guerra Civil. Ribó va ser membre de l'Assemblea de Catalunya i va entrar a militar al PSUC l'any 1974. Alineat amb el sector leninista, va assumir el lideratge del partit en substitució d'Antoni Gutiérrez. Després de la gran trencadissa interna i del xoc amb Gregorio López Raimundo, partidari de mantenir viu el comunisme, Ribó va donar per sentenciat el PSUC i va liderar ICV, etapa durant la qual es va consumar també la ruptura amb Esquerra Unida.
Va ser durant la seva trajectòria ecosocialista que va teixir vincles amb Jordi Sànchez, a qui va nomenar el seu adjunt a la sindicatura l'any 2010, quan va revalidar el mandat, i càrrec que va ocupar fins que va ser escollit president de l'ANC l'any 2015. Va ser precisament aquest any que es va produir un polèmic viatge de Ribó que va ser especialment assenyalat pels partits de l'oposició. Es tracta d'un desplaçament a la final de la Champions a Berlín, que van disputar el Barça i el Juventus, i que va ser pagat per l'empresari Jordi Soler, investigat en el cas 3%. Ribó, que va declarar davant l'Audiència Nacional, va al·legar que desconeixia qui havia sufragat el viatge i que no tenia cap relació amb la trama del 3%. Finalment, el seu cas va quedar arxivat, però ell mateix va reconèixer que havia estat un "error i un excés de confiança" haver acceptat el viatge.
Tres anys de mandat caducat pel bloqueig dels partits
Aquest episodi, juntament amb altres viatges assenyalats que ell va emmarcar en el càrrec de president europeu de l'Institut Internacional de l'Ombudsman, va incrementar els seus detractors. Encara més davant dels seus pronunciaments a l'hora de reclamar la llibertat dels presos polítics, assenyalar la vulneració de drets durant el moment àlgid del procés, defensar l'1-O, els excessos policials en càrregues a manifestacions o bé considerar "desproporcionada" la inhabilitació de l'expresident Quim Torra per una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat.
Ribó hauria d'haver deixat de ser Síndic l'any 2019, però el seu mandat encara s'ha allargat tres anys més pel bloqueig dels partits a l'hora d'afrontar la renovació del càrrec, un nus que es va desfer el desembre passat, quan ERC, Junts i el PSC van pactar el nom de Giménez-Salinas, primera dona que ostenta el càrrec de síndica, i van tornar a reduir el mandat a sis anys. En el discurs de comiat que va pronunciar a finals de maig, Ribó va posar punt final al càrrec assenyalant que a Catalunya "encara no es respecten" els drets en matèria d'habitatge, migració, infància i llengua. Una fórmula per reivindicar-se davant dels qui sempre han vist un carnet per davant de la seva tasca com a síndic.
De fet, es podria dir que hi ha cert paral·lelisme entre la situació quan va assumir el càrrec i la d'ara quan ha plegat. El 2004, CiU es va abstenir en la seva elecció en considerar que la seva adscripció política -dirigent del PSUC primer i d'ICV després- li restaven neutralitat per exercir la funció. En aquell moment, va ser escollit amb els 89 vots que sumaven el PSC, ERC, PP i ICV. Al 2010, va ser reelegit amb 117 vots a favor i es va allargar el mandat del Síndic de sis a nou anys. Només va acumular tres vots en contra i tres abstencions. Aquest consens, però, es va esberlar arran del procés.
Ara, quasi dues dècades després, són els partits contraris a la independència els que l'han acusat, especialment en els darrers anys, de no ser equànime per haver denunciat les càrregues policials que es van produir l'1-O o pronunciar-se en contra de la suspensió de l'autonomia amb l'aplicació del 155. Al mateix temps, també va assenyalar les "irregularitats" dels grups independentistes a l'hora d'aprovar les lleis de desconnexió la tardor del 2017. En el darrer any ha denunciat el Catalangate, ha demanat l'indult anticipat per als exiliats i ha reivindicat que s'investiguin a fons casos d'abusos com el de l'Institut del Teatre o què va passar a les residències durant la pandèmia.
El seu historial no s'ha pogut deslliurar mai dels que l'acusen d'haver exercit amb carnet de partit, sigui d'un color o altre en funció del moment. Això no ha impedit, però, que la seva figura s'hagi perpetuat en el temps. En el seu comiat, ha lluït el fet d'haver tramitat més de 370.000 actuacions, atès més de 617.000 persones i presentat al Parlament més de 100 informes (42 anuals i 66 monogràfics). També acumula més de 150 compareixences en ple i en comissió, així com rodes de premsa, famoses entre els periodistes no precisament per escarides.
Si es fa un repàs del seu currículum, no resulta tan estranya la longevitat de Ribó com a síndic. Ha estat, de fet, home de llargues estades en les responsabilitats que ha assumit. Sense anar més lluny, va ser diputat del Parlament durant 18 anys, secretari general del PSUC en letargia -del 1986 al 1997- i president d'ICV durant 12 anys, del 1988 al 2000. La seva afiliació comunista primer i ecosocialista després beu de l'antifranquisme i contrasta amb els seus orígens burgesos. Nascut a Barcelona l'any 1945, el seu pare va ser secretari econòmic de Francesc Cambó, cofundador i líder de la Lliga Regionalista. A diferència d'altres germans seus -són cinc en total-, no va apostar pel món dels negocis, sinó pel de la política.
Una trajectòria no exempta d'episodis polèmics
Format als jesuïtes de Sarrià, es va llicenciar en Economia i Dret, va fer un màster en Ciències Polítiques a la New School for Social Research de Nova York. Es va doctorar en aquesta matèria a la UB i la seva tesi va ser la primera en català des de la Guerra Civil. Ribó va ser membre de l'Assemblea de Catalunya i va entrar a militar al PSUC l'any 1974. Alineat amb el sector leninista, va assumir el lideratge del partit en substitució d'Antoni Gutiérrez. Després de la gran trencadissa interna i del xoc amb Gregorio López Raimundo, partidari de mantenir viu el comunisme, Ribó va donar per sentenciat el PSUC i va liderar ICV, etapa durant la qual es va consumar també la ruptura amb Esquerra Unida.
Va ser durant la seva trajectòria ecosocialista que va teixir vincles amb Jordi Sànchez, a qui va nomenar el seu adjunt a la sindicatura l'any 2010, quan va revalidar el mandat, i càrrec que va ocupar fins que va ser escollit president de l'ANC l'any 2015. Va ser precisament aquest any que es va produir un polèmic viatge de Ribó que va ser especialment assenyalat pels partits de l'oposició. Es tracta d'un desplaçament a la final de la Champions a Berlín, que van disputar el Barça i el Juventus, i que va ser pagat per l'empresari Jordi Soler, investigat en el cas 3%. Ribó, que va declarar davant l'Audiència Nacional, va al·legar que desconeixia qui havia sufragat el viatge i que no tenia cap relació amb la trama del 3%. Finalment, el seu cas va quedar arxivat, però ell mateix va reconèixer que havia estat un "error i un excés de confiança" haver acceptat el viatge.
Tres anys de mandat caducat pel bloqueig dels partits
Aquest episodi, juntament amb altres viatges assenyalats que ell va emmarcar en el càrrec de president europeu de l'Institut Internacional de l'Ombudsman, va incrementar els seus detractors. Encara més davant dels seus pronunciaments a l'hora de reclamar la llibertat dels presos polítics, assenyalar la vulneració de drets durant el moment àlgid del procés, defensar l'1-O, els excessos policials en càrregues a manifestacions o bé considerar "desproporcionada" la inhabilitació de l'expresident Quim Torra per una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat.
Ribó hauria d'haver deixat de ser Síndic l'any 2019, però el seu mandat encara s'ha allargat tres anys més pel bloqueig dels partits a l'hora d'afrontar la renovació del càrrec, un nus que es va desfer el desembre passat, quan ERC, Junts i el PSC van pactar el nom de Giménez-Salinas, primera dona que ostenta el càrrec de síndica, i van tornar a reduir el mandat a sis anys. En el discurs de comiat que va pronunciar a finals de maig, Ribó va posar punt final al càrrec assenyalant que a Catalunya "encara no es respecten" els drets en matèria d'habitatge, migració, infància i llengua. Una fórmula per reivindicar-se davant dels qui sempre han vist un carnet per davant de la seva tasca com a síndic.