Quan queden pocs minuts per les 18.30, un home amb americana de color gris i ulleres diminutes s'acosta, motxilla en mà i pas decidit, cap a Artur Mas i Íñigo Urkullu. Els saluda posant les mans sobre les espatlles de l'expresident i de l'exlehendakari. És Joaquim Coello, un personatge fonamental per entendre la mediació -fallida- que es va posar en marxa l'any 2017 per evitar la trencadissa entre l'Estat i la Generalitat. Coello va ser un dels mediadors entre les dues parts, de la mateixa manera que Mas i Urkullu estaven implicats fins al moll de l'os per evitar qualsevol descarrilament. Un altre protagonista d'aquells dies, Santi Vila, organitza les primeres files només uns metres més enllà.
L'escena es desenvolupa a l'auditori de la Universitat La Salle-Ramon Llull, a la zona alta de Barcelona. L'auditori és ple d'alumnes, també de personalitats -Xavier Trias, Pere Macias, Pau Relat, Sixte Cambra; primeres files amb corbata, nostàlgia de fa més d'una dècada, quan els sobresalts eren anecdòtics i no la norma-, i Vila és a punt de moderar un col·loqui entre Mas i Urkullu. L'exconseller porta una corbata de ratlles que podria formar part de l'armari de l'expresident; l'exlehendakari té aquell posat de qui va néixer amb vestit de color blau marí i sabates enllustrades. Vila, moderat i moderador, deixa clar només arrencar que no es parlarà d'actualitat. Moderació o autocensura?
"Em vaig afiliar molt jove al PNB, l'any 1977, i en aquell moment era impensable que algú pensés que seria lehendakari", indica Urkullu, a qui fa un any i mig el seu propi partit li va comunicar que no repetiria en el càrrec, ara en mans d'Imanol Pradales, que és com ell -mateix nus de corbata- però dues dècades més jove. "Tenim trajectòries paral·leles", destaca Mas, que en la seva trajectòria va guanyar cinc eleccions però només va poder ser president cinc anys. L'expresident, quan aborda la vocació, no té cap problema a l'hora d'admetre que va encarar la formació per treballar al món privat. Diu que, sent polític, mai ho va oblidar. Tampoc quan, l'any 1987, va entrar com a regidor a Barcelona.
Una parella en plena escissió al PNB
Jordi Pujol era president, i semblava que ho seria "per sempre". Qui es plantejava substituir-lo, ironitza Mas, podia "no acabar gaire bé". Vila, professor de La Salle i ficat en el paper, insisteix en la idea que la família és clau per sobreviure a primera fila. Helena Rakosnik s'ho mira des del públic. "He tingut una família que no és que ho hagi portat bé, és que no ha creat mai cap problema que em fes repensar la meva acció política. Ni tampoc han volgut assumir cap protagonisme que no els correspongués", apunta l'expresident. Pel que fa al lideratge, el més rellevant és tenir un projecte, una idea, per transformar. En el seu cas, ideologies al marge, el projecte ha estat Catalunya, resumeix.
"Per ser com més autònoms o com més lliures possible", afegeix. I subratlla que cal escoltar de manera atenta. Cap dubte que Mas escoltava, sobretot quan els seus col·laboradors li van suggerir avançar les eleccions del 2012 -Vila no hi devia estar gaire a favor- o bé plegar quan la CUP el va vetar. "Has d'assumir les conseqüències de les pròpies decisions, però liderar és això", apunta Mas, que troba fonamental tenir "gent lleial però no obedient" al costat. Urkullu va conèixer la dona quan va entrar a l'executiva del PNB a Biscaia, moment en el qual es va produir l'escissió d'Eusko Alkartasuna. Un entrenament per a moments en què van xocar el tot o res amb el gradualisme, remarca.
Els efectes de la vanitat
Insisteix, en tot cas, que és important no caure rendit als efectes de la vanitat. Si la tenen -que la tenen-, cap dels dos l'ensenya gaire, aquesta tarda. Els passos al costat que els van portar a deixar les institucions pesarà per sempre en les seves biografies. "En el meu cas va ser fàcil", diu Urkullu. Mas, ràpidament, deixa clar que va ser "difícil de nassos". Continuar hauria posat en risc Junts pel Sí -que no tenia, precisament, una vida interna plàcida- i el projecte sobiranista. La decisió l'havia d'assumir algú, com també les seves competències. Tenia dret a quedar-se, però va optar per marxar. I això que la presidència de la Generalitat li havia costat molt. No ho diu, però ara ho hauria fet diferent.
Sense pas al costat, però, Coello no s'hauria hagut d'involucrar en una mediació -Carles Puigdemont i Mas compartien partit i teòricament objectiu, però no caràcter-, ni Vila hauria viatjat sovint a Madrid per intentar evitar un xoc de trens que ni tan sols Urkullu va saber frenar. El col·loqui es tanca amb una intervenció de Trias, que recorda el seu "que us bombin a tots" de quan va ser descavalcat de l'alcaldia de Barcelona. Aquell també va ser un pas al costat forçat, més com el de Mas -difícil de nassos- que com el d'Urkullu, teòricament fàcil. De tothom que està a dalt de l'escenari, Vila inclòs, la sensació és que encara tenien cames per jugar algun partit més a la primera divisió.
