Mariano Rajoy ha estat hermètic fins al final. Cap filtració més enllà del comiat del conspirador José Manuel García Margallo i el rostit Jorge Fernández Díaz, amortitzat fa temps per l'anomenada "Operació Catalunya". I tampoc cap nom sorprenent en un govern gris i amb perfils molt tècnics. Els periodistes que somiaven amb les històries periodístiques que hauria generat un executiu amb l'exlíder d'Unió Josep A. Duran i Lleida per fi al capdavant d'un ministeri hauran de seguir esperant. El Rajoy 2.0 no és massa diferent del de la majoria absoluta. Segueix concentrant el poder polític en Soraya Sáenz de Santamaría, no resol el xoc d'egos a l'àrea econòmica i opta per dirigents de la seva absoluta confiança. Aquestes són les cinc claus per llegir el nou gabinet, anunciat amb un comunicat, sense roda de premsa ni preguntes:

1. Sáenz de Santamaría, més poder i totes les cartes per a la successió: Si alguna dirigent està ara ben posicionada per prendre el relleu de Rajoy en el futur és Sáenz de Santamaría. Malgrat els rumors de noves vicepresidències econòmiques o socials per evitar donar pistes, continua com a única vicepresidenta i acumula tot el poder polític de la Moncloa. Assumeix les competències de política territorial i, per tant, serà ella qui, ara ja formalment, haurà de fer front al procés català. La vicepresidenta haurà de liderar també les negociacions amb el PSOE. Queda alliberada de la tasca de portaveu del govern i caldrà veure si el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI), l'espionatge espanyol, segueix sota el seu control o torna a Defensa. Pel càrrec de portaveu, Rajoy opta per un perfil amable però clarament conservador triant el ministre d'Educació Íñigo Méndez de Vigo. Cada divendres el govern defugirà les notícies més enllà dels seus recursos al TC.

2. Catalunya, sota mínims. Salta Fernández Díaz, reprovat pel Congrés i ordidor de la guerra bruta contra l'independentisme, i entra Dolors Montserrat com a quota catalana. Ho fa en un ministeri, el de Sanitat, amb poques competències i un pes polític nul. Si Fernández Díaz, que ara espera una sortida digna, estava molt implicat en els temes catalans, ella ho estarà públicament però sense pes polític real. Tindrà més importància José Luis Ayllón, que seguirà al nucli dur de la Moncloa com a secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, o Jorge Moragas, que espera continuar de cap de gabinet de Rajoy.

3. Arma de doble tall per Cospedal. La secretària general del PP accedeix a l'executiu, on coincidirà amb Soraya Sáenz de Santamaría, la seva rival en una eventual successió de Rajoy. Resulta, però, que les atribucions de la vicepresidenta són creixents i que a Cospedal li ha pertocat um ministeri d'Estat, el de Defensa, amb molt pressupost i poca projecció pública, que només crema si es produeix un maldecap, com el que va tenir Trillo amb el Yak-42. És, doncs, un regal enverinat per a Cospedal si el que pretén és optar a succeir Rajoy. A Carme Chacón, quan era ministra amb aspiracions de liderar el PSOE, també li van concedir la cartera de Defensa. Era en el segon executiu de Zapatero i la seva carrera no va tenir recorregut. Amb el moviment de Cospedal, Rajoy opta per obrir vies de reforma al partit en lloc d'afrontar un canvi profund de l'executiu. Ara a la seu del carrer Génova prendran protagonisme una altra fornada de dirigents, complicat com serà per a Cospedal ser permanentment al govern i al partit al mateix temps. Maíllo, Casado, Maroto i Levy ja demanen torn, tot i que Cospedal manté el timó del PP.   

4. L'àrea econòmica, més coral. El pols entre Cristóbal Montoro i Luis de Guindos s'ha resolt amb una solució salomònica de Rajoy, que ha decidit fer més coral l'àrea econòmica del seu govern. Montoro es queda amb Hisenda i la política fiscal, però cedeix a Soraya Sáenz de Santamaría el diàleg amb les comunitats autònomes. De Guindos, que sempre s'ha mostrat ambiciós, no obté una vicepresidència però reforça la seva cartera incorporant-hi les competències d'Indústria. Per enriquir l'ecosistema de ministres amb rang econòmic, Rajoy manté Fátima Báñez a Treball i suma a l'estructura de l'executiu una persona de la seva absoluta confiança, Álvaro Nadal, que ara parlarà de tu a tu amb els ministres. Escuder del president espanyol en els darrers cinc anys, Nadal assumirà Energia i Turisme. 

5. Exteriors, sense pes polític. El ministeri d'Afers Exteriors s'havia convertit en el dels assumptes catalans. A García Margallo, un veterà polític amb ambicions i que es veia amb cor de salvar Espanya, només li preocupaven dues coses: el procés català i la sobirania de Gibraltar. Rajoy canvia de terç. El defenestra i tria un ministre amb un perfil tècnic i discret que no anirà per lliure. Alfonso Dastis és respectat a Brussel·les i fins ara ha passat desapercebut. S'ajustarà als argumentaris de la Moncloa i fugirà de la brega política. Seguirà la línia de la Moncloa sense ser original, però tampoc farà res per impedir que, com fins ara, la diplomàcia espanyola torpedini la internacionalització del procés català. Exteriors tindrà menys pes polític però no rectificarà.