El Govern català no ha volgut condemnar la violència de l'exèrcit marroquí contra la població civil saharauí. És així de trist. Imagino que això es deu a un seguiment estricte de la política exterior espanyola, partidària de mantenir la vergonya d'una ocupació que ja porta trenta-cinc anys ignorant les resolucions de les Nacions Unides.

No cal insistir sobre la indignitat internacional que arrossega Espanya des del 1976. Ni sobre la infàmia que, posteriorment, va recaure sobre Felipe González i el PSOE, que van incomplir tots els acords amb el Front Polisario un cop van arribar a La Moncloa. Des d'aleshores, Espanya ha insistit en un suposat pànic respecte al Marroc (pateres, terrorisme islàmic, Ceuta i Melilla i no sé quantes coses més) que es van passar per allà mateix quan van envair l'illot de Perejil, o quan van construir els murs a les dues places africanes.

Però, com deia al principi, la vergonya de Madrid és seguida, disciplinadament, per Catalunya, al marge de l'opinió pública internacional. És això tenir una política exterior pròpia? És aquest el concepte del dret a l'autodeterminació que té el Govern català?

El cas és que per fer un seguiment caní del que digui Trinidad Jiménez no necessitem una viceconselleria d'Afers Exteriors. Aquesta feina -bruta-, que la pagui Espanya.