Joan Pallarès-Personat, memòria de Sant Andreu i la Sagrera. Foto: Adrià Costa
Ens mostra, per començar, la llinda d’una casa del 1702. "Això era Can Ràbia… o Can Molins". En aquell temps, Sant Andreu de Palomar era una parròquia esquitxada de masies. Durant la Guerra dels Segadors, el 1640, el Sant Crist de l’església fou convertit en l’estendard de la sega revoltada. Després, durant la Guerra de Successió, el barri fou també testimoni del conflicte. L’arxiduc Carles va hostatjar-se a un dels masos de la contrada, Cal Borni, molt a prop del que avui és el carrer Gran. Després, quan la sort de la guerra es va decantar cap als Borbons, Sant Andreu es va convertir en municipi. Ho seria fins al 1898, quan els pobles del Pla de Barcelona (Sant Martí, Sants, Hostafrancs…) foren agregats a la capital.
Anys de revoltes i trabucaires
Tot passejant pel barri, Joan Pallarès ens condueix a través del carrer Gran, atapeït de racons de la memòria. Arribem fins a la plaça de Comerç, que havia estat l’indret d’una antiga caserna. Allí, en una cruïlla, hi ha una de les cafeteries més emblemàtiques de Sant Andreu, Versalles. "Just aquí és on van penjar el Noi Baliarda", ens explica Pallarès. Francesc Baliarda i Ribó és un dels personatges de Pallarès, que el va biografiar en un llibre, El Noi Baliarda, trabucaire andreuenc. Fill del barri, Baliarda, nascut el 1813, va enrolar-se ben aviat en els rengles liberals i va combatre al costat de Joan Prim, fins que es va sentir traït per la moderació del reusenc. Cada cop més radicalitzat, el Noi va acabar formant la seva pròpia partida, que es movia pels voltants de Barcelona, del Vallès fins al Garraf, convertint-se en un maldecap per les autoritats.
Façana del bar Versalles, al carrer Gran de Sant Andreu. Foto: Adrià Costa
El 1845, el Govern va decidir quintar, és a dir, preparar el reclutament dels joves que havien de fer el servei militar. Si es tenien duros, s’evitaven les quintes, cosa que va convertir-les en un dels greuges més odiats per les capes humils. "Abaix les quintes!" va esdevenir un crit popular. A Catalunya, va tenir lloc la Revolta de les Quintes, ofegada a sang i foc. El Noi Baliarda en va ser un dels capitostos a Sant Andreu.
El Noi era dur de rosegar. Però un dia va cometre un error. La nit del 27 al 28 d’agost de 1850 va baixar a casa seva. Algú el va delatar. Un destacament de cavalleria, amb l’ajut de mossos d’esquadra ben armats, li van donar mort. Pallarès ho detalla: "Van penjar el cos on ara hi ha el Versalles. Al cap d’unes hores, com que li tocava molt el sol, el van canviar de cantonada". El poder borbònic mostrava al poble rebec el preu d’amotinar-se.
Ignasi Iglésias, la cultura popular i republicana
Sant Andreu ha donat molts fills il·lustres. En el camp de la cultura, un d’ells és, sens dubte, Ignasi Iglésias (1871-1928), conegut com a home de teatre. En una ciutat que no sempre ha estat bona guardiana del seu patrimoni, la memòria d’Iglésias s’ha preservat. El carrer on va néixer porta el seu nom i hi ha una placa a la que va ser casa seva. Al costat té la seu el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, que tant ha fet per recuperar la història andreuenca.
Una placa recorda la casa on va néixer el poeta, Ignasi Iglésias. Foto: Adrià Costa
La seva obra (El cor del poble, La mare eterna) va tenir sempre un caire de vindicació de les classes populars i de crítica social, com en el seu poema Els segadors, que es pot llegir en una façana del carrer Gran ("Segueu, segueu, el blat dels altres/que per vosaltres/serà ben car el pa que haureu/Sueu, sueu").
Però Iglésias va ser molt més que un dramaturg. Com explica Pallarès, "la seva relació amb grans figures del modernisme, com Pere Coromines i Jaume Brossa, va ser estreta. Van ser l’ànima de la revista L’Avenç i també homes d’acció en l’entorn del republicanisme més obrerista i d’influència llibertària".
Homes d’acció i víctimes de la repressió. El dia de Corpus del 1896, una bomba va esclatar al pas de la processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona: dotze morts i gran nombre de ferits. Es va acusar del fet el moviment anarquista i es va processar activistes i intel·lectuals llibertaris i republicans. Resultat: cinc penes de mort executades després d’un judici sense garanties que va provocar un escàndol internacional. Coromines es va salvar pels pèls del garrot vil. Brossa va escapar a França. Iglésias, conegut per tothom a Sant Andreu, es va amagar a Barcelona fins que va passar el moment més cru de la repressió.
Encreuament del carrer Ignasi Iglesias amb el Concepción Arenales, on García Berlanga va rodar una escena de «Plácido». Foto: Adrià Costa
Un fet poc conegut que ens explica Pallarès és que, precisament en una cantonada del carrer Ignasi Iglésias, es va rodar l’escena final de Plácido (1961), la pel·lícula de García Berlanga que mostra amb cruesa la hipocresia social de l’Espanya del franquisme. El film, protagonitzat per l’humorista Cassen, fa sàtira d’una campanya del règim, “Siente un pobre en su mesa”. La cinta es va rodar quasi tota a Manresa, tret d’alguna escena a Barcelona. Els minuts finals estan rodats a Sant Andreu, i s’hi pot veure de fons els tallers de la Renfe.
Casa Bloc, exemple d'arquitectura racionalista
Joan Pallarès ens ensenya la Casa Bloc, al passeig de Torras i Bages. Es tracta d’un dels exemples més valorats de l’arquitectura racionalista. És una edificació dels anys trenta, durant la Generalitat republicana, obra d’un grup d’arquitectes del que es va anomenat GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que entroncava amb els corrents més avantguardistes del sector. Entre els principals professionals que hi van treballar hi havia Josep Lluís Sert. Es van projectar uns habitatges molt funcionals, propietat de la Generalitat, on anirien a viure famílies humils del barri.
La Casa Bloc, promoguda per la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, està considerada un símbol de l'arquitectura racionalista. Foto: Adrià Costa
Però la imatge d’ara no li acaba de fer justícia. Com va passar en tots els camps, el franquisme també es va encarregar de trinxar la Casa Bloc tant com va poder. Les arcades que donaven entrada a l’illa de cases foren tapiades. L’espai interior, destinat a jardí, es va convertir en zona de cavallerisses per a la Policia Armada. I al final, més que obrers en dificultats, els qui hi van anar a viure foren policies i parents de militars. Els anys noranta, va tornar a la Generalitat i es va aprovar un projecte de rehabilitació de la Casa Bloc.
Les casernes, de l’exèrcit a la FAI
Joan Pallarès conclou el passeig a l’estació de metro Torras i Bages de la línia 1. Aquí hi havia hagut les antigues casernes militars inaugurades l’any 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera. L’espai ocupa 100.000 metres quadrats, que havien albergat diversos regiments d’artilleria.
L'estació de Torras i Bages, al costat de les antigues casernes militars. Foto: Adrià Costa
Les casernes de Sant Andreu van tenir un paper molt important en la Guerra Civil. La nit del 18 al 19 de juliol de 1936, les tropes destinades allí van afegir-se a l’aixecament militar feixista dels generals Sanjurjo, Franco i Mola. La ràpida resposta de les autoritats republicanes i de les milícies populars va impedir que les tropes poguessin desplegar-se per Sant Andreu o s’afegissin al sector de l’exèrcit que s’havia apoderat de capitania general, al port. A la caiguda de la tarda, la rebel·lió era ofegada a Barcelona i el general Goded, que l’havia d’encapçalar a Catalunya i les Illes, es rendia.
A Sant Andreu quedaven les armes. La Generalitat va intentar prendre-les, però Frederic Escofet va fer tard. El comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat va ordenar als Mossos d’Esquadra que s’apoderessin de les armes de les instal·lacions militars abandonades. Hi havia uns 30.000 fusells. Però les milícies, majoritàriament de la CNT i la FAI, van ser més ràpides i el 20 de juliol ja se n’havien apoderat. La seva conquesta va crear un factor nou en el bàndol republicà a Catalunya. La Generalitat es va trobar amb els fets consumats d’un poder armat en mans dels sectors més radicalitzats del moviment anarquista.
Acabada la guerra, l’exèrcit espanyol va recuperar la zona com a casernes. No va ser fins ben entrats els anys de la democràcia que foren enderrocades la major part de les instal·lacions militars. No totes, ja que encara perviuen uns habitatges per a militars i les seves famílies.
«Sí és espanyola, ni república, ni monarquia» es pot llegir al damunt d'una bandera republicana pintada al mobiliari urbà. Foto: Adrià Costa
L'any 2006, després de molts anys de pressions per part del moviment veïnal, es va aprovar un projecte de reforma dels espais que incloïa un munt d’equipaments i un miler d’habitatges protegits. Com explica Santi Serra, president de l’Asssociació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, "és una situació lamentable. El 2010 havia d’estar tot culminat. Però només s’ha fet un centre d’assistència primària, una escola i una comissaria dels Mossos. Reclamem que el projecte sigui una realitat, amb escola bressol, residència per a gent gran i habitatges protegits o de lloguer".
L’espai de Casernes és propietat del Consorci de la Zona Franca. Aquests anys encara s’hi ha celebrat alguna desfilada de l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios. Però ara sembla que el projecte de reforma avança. Santi Serra explica que "ja hem mantingut contactes amb la regidora Laia Ortiz, de l’equip de govern municipal, filla de Sant Andreu i que entén el reclam dels veïns. Estem esperant que el tema es desbloquegi".
Dos jubilats fan la tertúlia a la plaça del Comerç. Foto: Adrià Costa
Una barberia de Sant Andreu. Foto: Adrià Costa
Panoràmica de la plaça d'Orfila amb la parròquia de Sant Andreu del Palomar al fons. Foto: Adrià Costa
