Portem anys revolucionats amb els casos de corrupció i les investigacions que se’n deriven, que generen impotència i molt mala llet. Aprofitar-se dels recursos públics per un benefici propi no és, però, una característica intrínseca de la gent de casa nostra ni del nostre entorn proper, perquè l’ésser humà és corruptible per naturalesa, aquí, i a la Xina popular, que deia aquell. És lògic que els neulers es carreguin contra el defraudador de torn, però el nucli dur del debat cal buscar-lo en el context d’aquestes males praxis, és a dir, en allò que en diem el sistema.

I en aquest punt sí que es veuen diferències entre altres països que reconeixem com a civilitzats. Perquè aquí ningú no ha nascut amb un gen natural que l’hagi fet més bandarra que un altre, però sí que s’ha trobat amb unes estructures polítiques i econòmiques que han permès màniga ampla i han desembocat en conviccions d’impunitat. Polítics i empresaris han viscut al redós de l’Estat amb la sensació que ells eren com una mena d’intocables d’Elliot Ness protegits per un sistema hereu del franquisme i fonamentat en la cultura de la subvenció i de l’especulació immobiliària que ha tingut la justícia entretinguda en perseguir els “robagallines” més que no pas els lladres de coll blanc. La transició "soft" va fer vista grossa amb les elits del moment, que van anar surant i traspassant la seva influència als hereus, retrobats després a la llotja del Bernabéu.

Durant molt temps, polítics i grans empresaris no han tingut por, i han cregut que el país era la seva finca particular on s’hi podia convidar aquells amics amb els quals bastien una xarxa de complicitats per tapar vergonyes i comprar silencis amb l’objectiu de mantenir l’estatus de privilegi més enllà del partit que manés. Tot estava “atado y bien atado”, i si algú desafinava, canya. Pujol és l’exemple. El seu cas esclata perquè l’expresident va desmarcar-se d’aquest cercle quan va acollir-se a les tesis independentistes.

Però aquesta sensació d’impunitat s’ha viscut també als municipis, on molts alcaldes han governat pensant-se els amos i senyors. Quin gran escàndol no seria si algú es dediqués a escrutar com s’han governat molts ajuntaments en la darrera dècada... El sistema ho ha permès perquè, durant anys, la cosa pública ha importat més aviat poc als ciutadans, egoistes per naturalesa que miraven la butxaca i la veien plena. D'alternatives, n'hi ha hagut molt poques de sòlides, i aquest és el repte que arriba. Trobar-ne de reals més enllà d’aquells revolucionaris que fan obsequis a reis.