PSC: un cartell sense candidat
El PSC guanyarà les eleccions i ho farà gràcies a un candidat oficial invisible. Tant, que no tapa el candidat real. Així és com s'ha plantejat també el cartell de campanya, amb un conserge gris que somriu i que (es) demana força. Força per governar. Salvador Illa hi apareix sol, amb una camisa pàl·lida que combina amb la pell i una americana de gestor amb pedigrí, davant d'un fons neutre i difuminat com en una videotrucada. Les sigles del partit hi són, ara sí que és un bon moment per recuperar-les. Qui no apareix al cartell, curiosament, és el candidat a les eleccions. Han optat per amagar Pedro Sánchez, en una decisió inèdita que no vèiem ni en els temps menys personalistes de la CUP.
ERC: un president de llegenda
Esquerra repeteix lema: al costat de la gent. I en aquest cartell intenta no repetir l'obsessió de convertir Pere Aragonès en algú proper que cuina arrossos i escoltaJoan Dausà. Aquí es pretén ensenyar un president de la Generalitat del segle XXI. El veiem arremangat, transmetent confiança a un poble confiat, sobresortint una mica del cartell per arrodonir la sensació de proximitat i de presidència moderna. Tot i això, se'ls ha fet imprescindible afegir a peu de foto la llegenda Pere Aragonès, president de Catalunya per acabar d'ubicar als molts ciutadans que no saben qui és aquesta persona que continua estant al seu costat. Al seu costat i (novetat) al de Catalunya, un concepte que aquella Convergència i Unió sabia jugar com ningú i que avui Esquerra mataria per saber jugar com ningú.
Junts: líders en cartelleria
La presència presidencial, el cotxe del retorn, el posat pensatiu que carrega el passat, però que dirigeix la mirada cap a un futur lluminós, i el lema perfecte per ressaltar el punt dèbil del rival: Catalunya necessita lideratge. L'enèsima tornada del president Puigdemont ha tornat a quedar en mans dels millors guionistes. Aquest cop, collant una mica més les tornes i fent entrar el president ja al cotxe, que es faci impossible creure que aquest cop tampoc travessarà la frontera. Si duu el cinturó posat i tot! Un cartell feliçment executat i emplatat que recull sense matisos tot el que sempre ha significat fins ara el fenomen Puigdemont: la promesa infinita, el personalisme desbocat, l'expectativa emocionant, la marca mutant (junts+, ara), la comunicació exquisida i la Convergència de sempre.
CUP: com no defensar una fotografia
Aquesta vegada la CUP ha apostat per defensar la terra, jugant amb tots els vessants possibles del concepte terra: la terra com a sòl, com a país i com a planeta. Un excel·lent triple significat que funciona molt millor que no pas la imatge global, on apareixen cinc de les cares visibles de la candidatura i on només Laia Estrada sembla tenir interès a defensar la fotografia. Braços creuats, mans a les butxaques... un dinar de Nadal amb familiars mal avinguts en què la matriarca insisteix a fer una foto pel record. Però compte, perquè aquesta desgana també forma part del missatge: nosaltres venim a fer feina, no a vendre que fem feina. No ens preocupa l'estètica de les coses. El problema d'aquesta manera de funcionar pot arribar si ni tan sols tens feina per vendre.
Comuns Sumar: una plantilla que resta
La Catalunya que ve és la de la desgana. O almenys això és el que comunica aquesta composició tan antiga i plana que presenten els comuns amb Jéssica Albiach. Una fotografia de la candidata retallada com si fos un sticker de Whatsapp sobre un full en blanc, un lema que no arriba a defensar cap idea concreta i identificable, que no exhibeix cap punt fort de la candidatura, i un canvi de logo que originàriament devia voler mostrar una faceta més governamental del partit, més executiva (ep, que som al govern d'Espanya) però que acaba desfent (encara més) l'essència combativa de la formació. Tot plegat acaba convertint aquest cartell en una plantilla bàsica, sense personalitat, com un currículum de Canva que ha estat aprofitat per milers de persones abans que tu. Una obra feta sense pressupost. I sense Pressupostos.
Ciutadans: deteniu-los
Al seu cap la idea era espectacular. Posem a Puigdemont i a Sánchez encaixant la mà, donant a entendre que la sintonia entre els dos és total, que són el mateix. I, amb una mica de sort, encara hi haurà algú que creurà que la imatge és real i que cal tornar urgentment a la duresa homologada de Ciutadans. El problema d'aquesta idea brillant arriba quan a la intel·ligència artificial encara li fa més mandra que a tu crear un cartell amb cara i ulls, i te'n presenta un per compromís, perquè l'hi has demanat moltes vegades, fins i tot pagant, i necessita que desapareguis de la seva vista. El que no s'esperava la IA és que tu li compraries el disseny sense problemes i que el vendries amb orgull, juntament amb un Detenlos ben trobat però mal calendaritzat, com un cartell de campanya real.
PP: què volen aquesta gent?
No és la primera vegada que Alejandro Fernández recorre a un símbol fàcilment identificable per moure la seva campanya. Quan batallava per ser alcalde de Tarragona va crear un jingle inquietant a partir de l'Alejandro de Lady Gaga (pausa dramàtica). Ara fa quelcom semblant agafant aquest tronadet símbol de la victòria que l'Assemblea va utilitzar a la manifestació del 2014 (efectivament, la victòria ha canviat de bàndol) i ubicant-lo en un cartell un punt infantil, que fa de mal connectar amb l'Upper Diagonal barceloní. Un Volem gegantí ve seguit d'un complement més petit, com si tinguessin més clar que volen alguna cosa que no pas el què. En tot cas, el que diu que vol Fernández és una Catalunya de primera, cosa que confirma que dins del PP el percentatge de socis de l'Espanyol (amb els seus corresponents traumes) està força per sobre de la mitjana catalana.
Alhora: independència en blanc i negre
Clara Ponsatí i Jordi Graupera prometen un canvi radical. Un duo de conceptes tan interessant com estrany, perquè uneix la paraula més desitjada i amanyagada per totes les oposicions del món (canvi) amb la idea que tot partit de masses intenta defugir sempre (radical). En el seu cas, però, amb l'extrema dreta catalana com a gran rival extraparlamentari, té certa lògica subratllar aquesta radicalitat per intentar robar vots a l'alcaldessa de Ripoll. Ho rematen amb un Voteu Alhora innovador avui, en segona persona del plural, que remet als cartells històrics en què s'apel·lava al poble a defensar la república i el que fes falta. Potser per això ells dos surten en blanc i negre. Si no, no s'entén l'ús d'aquest recurs poc efectiu, que t'allunya del votant i et fa poc tangible, com si la teva vocació fos la de continuar sent extraparlamentari. La independència és possible, sí. Fer un cartell rodó ja costa més.