Tots els estats utilitzen els morts que consideren útils. O, en el sentit contrari, els fan grans funerals quan perceben que hi ha perill que la societat acusi les autoritats d'alguna forma de negligència. Hi ha morts, ferits o segrestats que tenen el segell i la preocupació de l'estat i n'hi ha d'altres que no. Només depèn de si són utilitzables a favor o en contra del poder. No és el mateix un segrestat espanyol al País Basc que a Mali, per posar un exemple evident.

Aquest dilluns l'estat va organitzar un macrofuneral pels dissortats passatgers del tren de Galícia. El van fer en una catedral, davant l'apòstol patró d'Espanya, amb príncep i princesa, arquebisbe i bisbes, alts comandaments militars, policials, civils, autonòmics i municipals. Tots ells amb aspecte compungit i intentant espolsar-se qualsevol retret provinent de la societat de la qual viuen. El funeral, com sempre en aquests casos, va ser d'alt lluïment i màxima cara de pena als seients de protocol.

Però tots sabem que, un cop superat el tràngol per les autoritats, les víctimes seran completament oblidades. Hi haurà hagut diners per al funeral, els viatges de les autoritats, amb escortes, vehicles i dietes. Però no per avançar indemnitzacions a les víctimes i familiars. Tot això, efectivament, forma part de la Marca España, com el revolt d'A Grandeira que ha dibuixat el gran Jap.