Ha quedat demostrat, a ulls del món, que la demanda d'independència té el suport actiu d'una part molt important dels catalans. Fins i tot una consulta sense cap valor legal ha estat capaç de generar una participació superior als dos milions de ciutadans, sempre amb una actitud pacífica que ha estat àmpliament difosa pels mitjans de comunicació internacionals. I tot això s'ha fet des de baix. Però ara encarem el 2015 i sembla evident que aquesta societat ha deixat enrere la fase de grans mobilitzacions ciutadanes.

Així les coses, cal substituir el que fins ara ha estat el principal motor polític del procés d'emancipació nacional. Una nova mobilització, per massiva que fos, ja no serviria per avançar perquè se'n donaria per descomptat l'èxit i només podria servir per fer aflorar un hipotètic cansament de la societat a causa de la manca de resultats tangibles. Per això és vital que les dues principals formacions polítiques d'aquest país assumeixin el relleu i passin a marcar els temps que han de conduir Catalunya a la conformació d'un nou estat.

Ni tan sols és una qüestió de llistes. Artur Mas i Oriol Junqueras estan jugant amb la pròpia credibilitat i amb la dels seus partits com a instruments útils. De fet, a d'altres procesos similars la proclamació d'independència ha estat el resultat d'un moviment popular molt allunyat de les estructures clàssiques d'un partit. Un disseny al qual semblaria tendir la proposta d'Artur Mas amb la dificultat que -en aquest cas sí- la plataforma cívica s'hauria crear des de dalt.

En qualsevol cas, hi ha poc temps. La paràlisi d'aquestes setmanes és més un resultat pervers de la vella política que no pas de l'exigència democràtica que els partits catalans diuen escoltar. Un país nou requereix noves actituds.