03
de juny
de
2019, 13:14
Actualitzat:
04
de juny,
10:52h
"Li dic al senyor Collboni. Amb Rivera, no; i amb Valls, tampoc". Ada Colau va pronunciar la frase en el primer míting rellevant de la campanya. Va ser el tercer dia de la cursa electoral del 26-M, a la plaça Ángel Pestaña. Els opinadors que aquests dies han fet bullir les xarxes socials amb argumentaris de quin govern convé a Barcelona no eren aquell dissabte al barri de la Prosperitat.
Acompanyada a l'escenari per Pablo Iglesias, la candidata va verbalitzar un missatge nítid, teledirigit als votants socialistes d'un districte en el qual Barcelona en Comú s'hi jugava suports decisius, tan capitals que l'escrutini es va acabar resolent per menys de 5.000 vots. El PSC li va esgarrapar a Colau suports en zones clau com Nou Barris, uns milers d'electors que ara condicionen les sumes.
L'endemà del 26-M, Miquel Iceta va començar a condicionar la sessió d'investidura. Va fer números abans que els adversaris i va obrir foc: "Farem el que calgui perquè no hi hagi un alcalde independentista". La pressió, carregada a l'esquena dels comuns. Jaume Collboni quedava alliberat de motxilles mentre les bases de Barcelona en Comú començaven a debatre i l'opinió pública apuntava al suposat dilema moral de Colau.
Manuel Valls, tan experimentat com Iceta, no va necessitar gaire més temps per recuperar centralitat. L'oferiment dels seus vots "sense condicions" per fer alcaldessa Colau -i, encara més important, evitar la investidura d'un alcalde independentista- va acabar de configurar les coordenades del debat en la primera setmana de ressaca electoral. Colau ha d'acceptar els vots de Valls si persisteix la relació de desconfiança amb ERC? La pregunta agita l'esquerra alternativa, motiva la ploma de columnistes -documentats i interessats-, esparvera tertulians i és objecte de manifestos creuats.
Però són de franc els vots de Valls? Així ho va dir l'ex-primer ministre francès. I ho repeteixen veus situades a l'òrbita dels comuns, polítiques i periodístiques, un missatge que no és aliè al partit, on la reflexió és manifesta i no precisament monolítica. Sorprèn que l'opinió de Xavier Domènech, abans home de consens a l'espai i avui figura alliberada que advoca per un pacte amb ERC, hagi estat conscientment oblidada pels mateixos dirigents que aplaudeixen altres reflexions en públic.
Succeeix que els vots prestats de Valls no són innocus: tindran reverberació més enllà del 15 de juny si Colau decideix aprofitar-los. Si acceptés, la líder dels comuns quedaria immediatament arrossegada a un dels blocs que condicionen la política catalana, el que configuren el PSC i Valls, que tenen com a prioritat -i promesa electoral- evitar un alcalde independentista a Barcelona. I no és precisament el que intenta esquivar Colau, fugir dels blocs?
Revertir les coordenades de la negociació
La decisió més controvertida té algunes conseqüències més. Colau només podria comptar amb un majoria el plenari de la investidura en endavant, la que li proporcionarien els mateixos vots que la farien alcaldessa per segon mandat. Colau podria desplegar una obra de govern de canvi -únic motiu pel qual acceptar un escenari antinatura- amb una majoria tan condicionada? Podria mantenir-se ferma en la personació de l'Ajuntament de Barcelona en les causes antirepressives vinculades a l'1-O? Podria conservar impol·luta l'essència del projecte municipalista? Valls es faria fonedís tot el mandat o intentaria treu rendiment a la reconfiguració del mapa municipal? "Farem oposició molt contundent en els nostres grans temes", recalcava a NacióDigital una veu pròxima al candidat de Barcelona pel Canvi-Ciutadans.
La discussió postelectoral a Barcelona és on Iceta la volia. El PSC ha aconseguit, doncs, una victòria parcial. Maragall i Colau hauran de demostrar que són capaços de situar la negociació en les seves pròpies coordenades. Maragall, per necessitats òbvies: fer bona la primera victòria d'ERC a Barcelona des del 1939, que potser passarà per deixar enrere Junts per Catalunya com a soci preferent. Colau, per aconseguir un tomb en les prioritats de republicans i socialistes. ERC i, sobretot, els comuns necessiten que la pressió recaigui en el PSC, que és qui ara bloqueja la principal aliança progressista.
Les sortides són limitades i totes tenen arestes. En política, però, convé recordar que no hi ha cap decisió que surti de franc.
Acompanyada a l'escenari per Pablo Iglesias, la candidata va verbalitzar un missatge nítid, teledirigit als votants socialistes d'un districte en el qual Barcelona en Comú s'hi jugava suports decisius, tan capitals que l'escrutini es va acabar resolent per menys de 5.000 vots. El PSC li va esgarrapar a Colau suports en zones clau com Nou Barris, uns milers d'electors que ara condicionen les sumes.
L'endemà del 26-M, Miquel Iceta va començar a condicionar la sessió d'investidura. Va fer números abans que els adversaris i va obrir foc: "Farem el que calgui perquè no hi hagi un alcalde independentista". La pressió, carregada a l'esquena dels comuns. Jaume Collboni quedava alliberat de motxilles mentre les bases de Barcelona en Comú començaven a debatre i l'opinió pública apuntava al suposat dilema moral de Colau.
Manuel Valls, tan experimentat com Iceta, no va necessitar gaire més temps per recuperar centralitat. L'oferiment dels seus vots "sense condicions" per fer alcaldessa Colau -i, encara més important, evitar la investidura d'un alcalde independentista- va acabar de configurar les coordenades del debat en la primera setmana de ressaca electoral. Colau ha d'acceptar els vots de Valls si persisteix la relació de desconfiança amb ERC? La pregunta agita l'esquerra alternativa, motiva la ploma de columnistes -documentats i interessats-, esparvera tertulians i és objecte de manifestos creuats.
Sorprèn que l'opinió de Xavier Domènech, abans home de consens a l'espai i avui figura alliberada que advoca per un pacte amb ERC, hagi estat conscientment oblidada
Però són de franc els vots de Valls? Així ho va dir l'ex-primer ministre francès. I ho repeteixen veus situades a l'òrbita dels comuns, polítiques i periodístiques, un missatge que no és aliè al partit, on la reflexió és manifesta i no precisament monolítica. Sorprèn que l'opinió de Xavier Domènech, abans home de consens a l'espai i avui figura alliberada que advoca per un pacte amb ERC, hagi estat conscientment oblidada pels mateixos dirigents que aplaudeixen altres reflexions en públic.
Succeeix que els vots prestats de Valls no són innocus: tindran reverberació més enllà del 15 de juny si Colau decideix aprofitar-los. Si acceptés, la líder dels comuns quedaria immediatament arrossegada a un dels blocs que condicionen la política catalana, el que configuren el PSC i Valls, que tenen com a prioritat -i promesa electoral- evitar un alcalde independentista a Barcelona. I no és precisament el que intenta esquivar Colau, fugir dels blocs?
Revertir les coordenades de la negociació
La decisió més controvertida té algunes conseqüències més. Colau només podria comptar amb un majoria el plenari de la investidura en endavant, la que li proporcionarien els mateixos vots que la farien alcaldessa per segon mandat. Colau podria desplegar una obra de govern de canvi -únic motiu pel qual acceptar un escenari antinatura- amb una majoria tan condicionada? Podria mantenir-se ferma en la personació de l'Ajuntament de Barcelona en les causes antirepressives vinculades a l'1-O? Podria conservar impol·luta l'essència del projecte municipalista? Valls es faria fonedís tot el mandat o intentaria treu rendiment a la reconfiguració del mapa municipal? "Farem oposició molt contundent en els nostres grans temes", recalcava a NacióDigital una veu pròxima al candidat de Barcelona pel Canvi-Ciutadans.
Valls es faria fonedís tot el mandat o intentaria treu rendiment a la situació? "Farem oposició molt contundent en els nostres grans temes", recalcava a NacióDigital una veu pròxima al candidat de Barcelona pel Canvi-Cs
La discussió postelectoral a Barcelona és on Iceta la volia. El PSC ha aconseguit, doncs, una victòria parcial. Maragall i Colau hauran de demostrar que són capaços de situar la negociació en les seves pròpies coordenades. Maragall, per necessitats òbvies: fer bona la primera victòria d'ERC a Barcelona des del 1939, que potser passarà per deixar enrere Junts per Catalunya com a soci preferent. Colau, per aconseguir un tomb en les prioritats de republicans i socialistes. ERC i, sobretot, els comuns necessiten que la pressió recaigui en el PSC, que és qui ara bloqueja la principal aliança progressista.
Les sortides són limitades i totes tenen arestes. En política, però, convé recordar que no hi ha cap decisió que surti de franc.