- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
"Tu posa't cap aquí. Tu, al darrere". El personal d'Esquerra acaba de col·locar quirúrgicament les persones que se situaran a la graderia rere el faristol. És important donar una bona imatge. I més avui, el gran míting d'Esquerra en aquesta campanya, l'acte central al Palau de Congressos de Barcelona, l'aplec de totes les patums republicanes, el dia en què fins i tot els amics bascos tenen a bé d'obsequiar la filial catalana amb la seva presència.
A platea s'hi veuen diverses samarretes on es llegeix "Es diu Baix Llobregat" i "Es diu Lleida". Un públic, doncs, extremadament combatiu, al límit de la legalitat, que puja i baixa pel mateix passadís central per on de seguida començaran a entrar tots els protagonistes de l'acte. Ara, ara ho fan. La sintonia ja sona, clamorosa, i tothom mira cap al fons. És llavors quan el públic esclata a crits de "president, president!", abans d'hora, i això fa que ho acabin cridant a Tomàs Molina, que és el primer a entrar a l'auditori, juntament amb Diana Riba, per presentar l'acte. Una escena preciosa que el meteoròleg entoma amb un somriure d'orella a orella, és clar. A bodes el conviden.
Riba enceta el míting amb un tímid "Molt bona niiiit!" en homenatge a Molina, i aquest, feliç, rep poca estona després els primers aplaudiments quan esmenta l'eslògan de campanya per subratllar la il·lusió que li fa ser en aquest escenari, "al costat de la gent". El clàssic treballador que, en una feina nova, tot dinant amb els seus nous companys, toca la tecla fàcil per integrar-se correctament a l'ambient que estrena. Molt bé. Qui també parla del concepte "gent" és Laia Cañigueral, cap de llista per Girona, que apel·la a la força de la "gent normal" tot afirmant que el personal d'Esquerra és "gent que cada matí ens preparem l'esmorzar i no esperem que ens el porti l'Olivia". Tan bon punt ha pronunciat la frase, una papallona ha mort en un camp de golf.
Raquel Sans, cap de llista per Tarragona, explica que aquestes eleccions aniran de triar: o la sociovergència de sempre o la reindustrialització del país. Escolti, no. Jo aquests dies he anat llegint i escoltant els experts més independents del país i tots ells han coincidit a recordar-nos per terra, mar i aire que aquest 12-M va d'Illa o de Puigdemont. Diria que alguns d'ells me'ls he trobat dins del llit algun vespre. Per tant, ara no vingui vostè amb reindustrialitzacions, perquè aquí no se'ns ha dit que hi hagi cap reindustrialització a la cruïlla de diumenge.
"Des que he vingut a Esquerra, ha començat a ploure!". Definitivament, Diana Riba i Tomàs Molina són la nova estranya parella d'aquest país. El Joan Pera i el Paco Morán republicans es busquen els punts dèbils amb nervis i prou gràcia i, a continuació, presenten l'amic de Bildu, Pello Otxandiano. El basc, en un discurs monocromàtic i basquíssim difícil de pair, té la bondat de beneir les reivindicacions dels independentistes catalans i l'amabilitat de recordar-nos que "Euskal Herria sempre serà al costat de Catalunya". A l'auditori, la gent respira molt més tranquil·la.
Per algun motiu que se li escapa a tothom, avui Oriol Junqueras està alegre i ditxaratxer. Ho ha d'estar, si el que vol és fer creure que es poden aixecar les enquestes. Clarament és el seu objectiu aquest vespre. I per això, cridant, eufòric, arrenca una frase inacabable per enaltir l'orgull de partit entre la militància que l'acompanya. Una arenga que potser dura tres o quatre minuts i que en tot moment va acompanyada d'un coixí d'aplaudiments que només decau una mica a vegades (com amb els morts poc coneguts a les gales de cine) però que de seguida torna a alçar el vol amb fúria. Una arenga que, evidentment, també inclou la mítica frase de "la llavor de totes les victòries" amb què Junqueras ha amanit absolutament cada conversa política, professional o personal que ha mantingut els últims 15 anys de la seva vida.
Finalment, Pere Aragonès surt a tocar la cara a la sociovergència. Primer carrega contra Salvador Illa, comparant-lo amb la Inés Arrimadas del 2017 (que va guanyar, però es va quedar a l'oposició) i després contra Puigdemont, retraient-li les incoherències de discurs d'Anna Navarro i de Josep Rull en les seves intervencions dels últims dies. "El problema de lideratge el tenen ells: que s'aclareixin i ja parlarem!". Disfressat de líder magnètic, Aragonès clou un míting que ha barrejat autoreconeixement, esperança i final de trajecte a parts iguals. Esquerra sap que diumenge que ve pot reivindicar-se com el partit que està al costat de la gent, però també és conscient que pot acabar esdevenint la força al costat de PSC i Junts.