Tot aquest festival de new romàntics de l'estat propi, capdavanters del diàleg i dolçainers de Xirivella és un tipus d'enrenou políticomediàtic que es podia haver evitat perfectament si ERC hagués assumit la responsabilitat de participar en la governació d'aquest país ple de famílies que pateixen. Un Govern d'aquestes característiques hauria estat un senyal fort en direcció a l'exterior i hauria eliminat les possibilitats d'especulació sobre la voluntat estratègica d'emancipació nacional.

Un Govern amb majoria suficient asseguraria l'aprovació dels pressupostos i a hores d'ara ja s'hauria comprovat que els -escassos- gestos de distensió financera que arriben de Madrid són obligats pel context i no pas políticament graciables. A més, aquesta crisi és profundíssima -el president del Bundesbank, Jens Weidmann, ajorna la recuperació fins més enllà del 2023- i, sigui quan sigui, ERC haurà d'estar disposada, si és necessari, a inaugurar un estat amb cartilles de raccionament. O és que el president de la República Catalana forçarà el Banc Central Europeu a condonar-nos el deute, a l'estil de Francesc Pujols?

Afortunadament, no és tard. Artur Mas ha de fer visible l'autoritat del president sobre tots i cadascun dels membres del Govern i ha de marcar els temps de l'acció política. I ERC s'ha de comprometre, inequívocament, a compartir la gestió i la responsabilitat d'unes finances insuportables. Avui sabem que la sobirania és possible, però no inevitable. "Per què trobo tan difícil escriure la pròxima línia?", cantaven els Spandau Ballet...