16
d'abril
del
2022
Actualitzat
el
18
d'abril
a les
11:16h
Junts no és el PDECat, però no es pot entendre Junts sense com es va gestar el PDECat. I Junts no és Convergència, però no es pot entendre Junts sense saber com es va procedir a liquidar el partit que, durant quatre dècades, va convertir-se en l'arquitecte de la institucionalitat autonòmica del país. Un alt dirigent de l'antiga CDC, amb responsabilitats parlamentàries durant anys, sempre fa servir aquest diagnòstic, amb sentit de l'humor càustic: "La nostra història es va acabar el dia que se'ns va acudir celebrar primàries per triar el candidat a Madrid". En aquell moment, Jordi Pujolja havia confessat la fortuna a l'estranger, Artur Mas havia fet el pas al costat forçat per la CUP i Convergència s'encaminava cap a una refundació que no s'explicava sense tenir en compte els casos de corrupció -el Palau i el 3%- que l'havien esquitxat durant anys. Sense entendre tots aquests processos es fa més difícil comprendre el moment que travessa Junts, amb el repte de casar totes les ànimes en el congrés de l'estiu.
La fundació del PDECat, el juliol del 2016, es va produir en un moment en què Carles Puigdemont ja era president de la Generalitat. No estava gaire interessat -com ara- en la vida orgànica del partit, però la seva opinió va ser indispensable per situar el tàndem format per Marta Pascal i David Bonvehí al capdavant del nou partit, on ambicionava arribar Jordi Turull fent tàndem amb Miquel Buch. Amb Pascal tenia més reticències, confirmades amb el pas dels anys, però amb Bonvehí, en aquell moment, hi tenia una relació de confiança forjada des dels escons del Parlament. Tampoc duraria gaire: el 31 d'agost del 2020 el va trucar per informar-lo que estripava el carnet del PDECat i, d'aquesta manera, donava per trencada qualsevol negociació per integrar l'espai postconvergent dins de Junts, el partit que havia posat en marxa un mes i mig abans. Entremig, els retrets ja presidien tota relació, cap d'ells tan rellevant com l'acusació del PDECat d'haver furtat el nom -Junts era una marca registrada per afins al PDECat-, que encara està pendent de resoldre's als tribunals en un plet incòmode.
El protagonista de la maniobra per passar la marca sota el control de Puigdemont va ser Jordi Sànchez, que quan es va fundar el partit hereu de CDC era el president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i ja havia estat peça clau per conformar Junts pel Sí, la coalició entre Convergència i ERC que va guanyar les eleccions plebiscitàries del 2015 amb 62 escons. En la tardor del referèndum -és un dels pares de l'aposta per una votació vinculant sobre la independència- es va anar acostant progressivament a Puigdemont en tant que membre de l'estat major, i va acabar formant part de la llista de Junts a les eleccions del 21-D del 2017. El PDECat era el motor logístic de la candidatura -hi va posar els recursos econòmics i legals a canvi de quedar-se els drets electorals-, però els noms els va decidir l'expresident des de l'exili, previ acord amb Mas i Pascal.
Aquest és un moment fonamental per entendre el moment que travessa Junts, perquè és el primer moment en què el còctel de dirigents provinents de Convergència i del PDECat -Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, a banda de Pascal, Bonvehí i la resta de membres de la cúpula postconvergent, inclosos els alcaldes- passen a conviure amb els independents que escull Puigdemont des de Bèlgica amb l'ajuda inestimable d'Agustí Colomines com a headhunter. És el moment en què dues corrents -els quadres postconvergents, alguns d'ells enfrontats entre si per com s'havia gestat el final de Convergència i l'arrencada del PDECat- i els independents, amb figures com Laura Borràs, Aurora Madaula, Josep Costa, Francesc de Dalmases i Quim Torra -que acabaria sent el president de la Generalitat- com a principals representants.
Què va passar, en aquest instant? Que es va començar a gestar una divisió en múltiples nivells, tant pel que fa aks noms com també estratègica que va acabar afectant el projecte de Junts. En essència, el nucli format per Pascal i Bonvehí patia perquè el PDECat estava perdent protagonisme i perquè el nucli de poder es desplaçava cap a Puigdemont -menys post-Convergència i més Junts, per resumir-ho-, mentre que els presos -sobretot l'espai estructurat al voltant de Turull- començaven a pivotar cap a la nova marca. I, al seu torn, els independents de Junts -entre els quals començava a sobresortir Borràs- patien al·lèrgia cada vegada que se'ls vinculava al PDECat i, per tant, a Convergència. Cap episodi com el del pacte a la Diputació de Barcelona, avalat per Puigdemont tot i que al final va intentar trencar-lo, ha evidenciat tant el pols estratègic i de noms del projecte.
Amb el pas del temps, els presos van acabar fent pressió per trencar amb el PDECat i fundar Junts, però no van aconseguir l'objectiu de controlar el nou partit, perquè Puigdemont va acabar escollint Jordi Sànchez com a secretari general. Sànchez, abans, havia estat peça clau per fundar -també sota l'influx del líder a l'exili- la fallida Crida Nacional per la República, i havia estat fonamental en la negociació amb Bonvehí per buscar l'encaix amb el PDECat. No va ser possible, els postconvergents han acabat abraçant el projecte de Centrem un cop fora del Parlament -s'hi van presentar en solitari amb Àngels Chacón al capdavant i no van obtenir representació- i la immensa majoria dels seus lideratges més carismàtics han acabat fent el salt a Junts.
I és a Junts, precisament, on tres dels protagonistes d'aquesta història conformen el triangle per acabar de recosir l'espai: Sànchez, Borràs i Turull. El primer va anunciar fa dues setmanes que renunciava a repetir com a secretari general del partit, conscient que se'l qüestionava de portes endins i que no hauria resistit sense ferides la celebració d'un congrés. La presidenta del Parlament aspira a tot -si Puigdemont deixa la presidència de Junts, optarà a substituir-lo; si no, no descarta la secretaria general- i l'exconseller de la Presidència és un dels noms que sonen amb més força -malgrat el seu silenci- per ocupar el lideratge orgànic del partit. És una opció avalada per Sànchez, que en una entrevista a El Periódico va indicar que seria un "gran" secretari general.
En aquestes circumstàncies, i tenint en compte què ha passat des de l'estiu del 2016 -quan es va fundar el PDECat- i des de la tardor del 2017 -quan es va fundar Junts com a projecte estructurat al voltant de Puigdemont per anar a les eleccions celebrades sota el 155-, Junts té en aquest congrés de l'estiu l'ocasió definitiva per acabar de recosir tot l'espai. L'acceleració dels temps polítics i els efectes de la repressió han fet que les possibilitats d'entesa internes passin per un acord entre qui representa l'ànima més independent -Borràs- i un dirigent provinent de l'antiga CDC -Turull- que, en el seu moment, va encaixar poc amb el nucli dirigent del PDECat escollit per Mas i Puigdemont. Com remarcava un membre de la cúpula poc després de l'anunci de Sànchez: "Si no aprofitem per ordenar-nos de debò, hi perdrem tots". Serà l'última oportunitat?
La fundació del PDECat, el juliol del 2016, es va produir en un moment en què Carles Puigdemont ja era president de la Generalitat. No estava gaire interessat -com ara- en la vida orgànica del partit, però la seva opinió va ser indispensable per situar el tàndem format per Marta Pascal i David Bonvehí al capdavant del nou partit, on ambicionava arribar Jordi Turull fent tàndem amb Miquel Buch. Amb Pascal tenia més reticències, confirmades amb el pas dels anys, però amb Bonvehí, en aquell moment, hi tenia una relació de confiança forjada des dels escons del Parlament. Tampoc duraria gaire: el 31 d'agost del 2020 el va trucar per informar-lo que estripava el carnet del PDECat i, d'aquesta manera, donava per trencada qualsevol negociació per integrar l'espai postconvergent dins de Junts, el partit que havia posat en marxa un mes i mig abans. Entremig, els retrets ja presidien tota relació, cap d'ells tan rellevant com l'acusació del PDECat d'haver furtat el nom -Junts era una marca registrada per afins al PDECat-, que encara està pendent de resoldre's als tribunals en un plet incòmode.
El protagonista de la maniobra per passar la marca sota el control de Puigdemont va ser Jordi Sànchez, que quan es va fundar el partit hereu de CDC era el president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i ja havia estat peça clau per conformar Junts pel Sí, la coalició entre Convergència i ERC que va guanyar les eleccions plebiscitàries del 2015 amb 62 escons. En la tardor del referèndum -és un dels pares de l'aposta per una votació vinculant sobre la independència- es va anar acostant progressivament a Puigdemont en tant que membre de l'estat major, i va acabar formant part de la llista de Junts a les eleccions del 21-D del 2017. El PDECat era el motor logístic de la candidatura -hi va posar els recursos econòmics i legals a canvi de quedar-se els drets electorals-, però els noms els va decidir l'expresident des de l'exili, previ acord amb Mas i Pascal.
Aquest és un moment fonamental per entendre el moment que travessa Junts, perquè és el primer moment en què el còctel de dirigents provinents de Convergència i del PDECat -Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, a banda de Pascal, Bonvehí i la resta de membres de la cúpula postconvergent, inclosos els alcaldes- passen a conviure amb els independents que escull Puigdemont des de Bèlgica amb l'ajuda inestimable d'Agustí Colomines com a headhunter. És el moment en què dues corrents -els quadres postconvergents, alguns d'ells enfrontats entre si per com s'havia gestat el final de Convergència i l'arrencada del PDECat- i els independents, amb figures com Laura Borràs, Aurora Madaula, Josep Costa, Francesc de Dalmases i Quim Torra -que acabaria sent el president de la Generalitat- com a principals representants.
Què va passar, en aquest instant? Que es va començar a gestar una divisió en múltiples nivells, tant pel que fa aks noms com també estratègica que va acabar afectant el projecte de Junts. En essència, el nucli format per Pascal i Bonvehí patia perquè el PDECat estava perdent protagonisme i perquè el nucli de poder es desplaçava cap a Puigdemont -menys post-Convergència i més Junts, per resumir-ho-, mentre que els presos -sobretot l'espai estructurat al voltant de Turull- començaven a pivotar cap a la nova marca. I, al seu torn, els independents de Junts -entre els quals començava a sobresortir Borràs- patien al·lèrgia cada vegada que se'ls vinculava al PDECat i, per tant, a Convergència. Cap episodi com el del pacte a la Diputació de Barcelona, avalat per Puigdemont tot i que al final va intentar trencar-lo, ha evidenciat tant el pols estratègic i de noms del projecte.
Amb el pas del temps, els presos van acabar fent pressió per trencar amb el PDECat i fundar Junts, però no van aconseguir l'objectiu de controlar el nou partit, perquè Puigdemont va acabar escollint Jordi Sànchez com a secretari general. Sànchez, abans, havia estat peça clau per fundar -també sota l'influx del líder a l'exili- la fallida Crida Nacional per la República, i havia estat fonamental en la negociació amb Bonvehí per buscar l'encaix amb el PDECat. No va ser possible, els postconvergents han acabat abraçant el projecte de Centrem un cop fora del Parlament -s'hi van presentar en solitari amb Àngels Chacón al capdavant i no van obtenir representació- i la immensa majoria dels seus lideratges més carismàtics han acabat fent el salt a Junts.
I és a Junts, precisament, on tres dels protagonistes d'aquesta història conformen el triangle per acabar de recosir l'espai: Sànchez, Borràs i Turull. El primer va anunciar fa dues setmanes que renunciava a repetir com a secretari general del partit, conscient que se'l qüestionava de portes endins i que no hauria resistit sense ferides la celebració d'un congrés. La presidenta del Parlament aspira a tot -si Puigdemont deixa la presidència de Junts, optarà a substituir-lo; si no, no descarta la secretaria general- i l'exconseller de la Presidència és un dels noms que sonen amb més força -malgrat el seu silenci- per ocupar el lideratge orgànic del partit. És una opció avalada per Sànchez, que en una entrevista a El Periódico va indicar que seria un "gran" secretari general.
En aquestes circumstàncies, i tenint en compte què ha passat des de l'estiu del 2016 -quan es va fundar el PDECat- i des de la tardor del 2017 -quan es va fundar Junts com a projecte estructurat al voltant de Puigdemont per anar a les eleccions celebrades sota el 155-, Junts té en aquest congrés de l'estiu l'ocasió definitiva per acabar de recosir tot l'espai. L'acceleració dels temps polítics i els efectes de la repressió han fet que les possibilitats d'entesa internes passin per un acord entre qui representa l'ànima més independent -Borràs- i un dirigent provinent de l'antiga CDC -Turull- que, en el seu moment, va encaixar poc amb el nucli dirigent del PDECat escollit per Mas i Puigdemont. Com remarcava un membre de la cúpula poc després de l'anunci de Sànchez: "Si no aprofitem per ordenar-nos de debò, hi perdrem tots". Serà l'última oportunitat?