- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
Una hora abans, Ferreras ja està escalfant el debat de La Sexta amb la seva intensitat còmica, el seu fil musical urgent i la seva buidor de contingut habitual. Una prèvia futbolística televisivament mil·limetrada que hom sap que no duu enlloc, però que no es pot deixar de consumir. L'arribada dels protagonistes, el photocall amb les primeres (i summament interessants) sensacions de cada candidat, o l'ambient que es viu a la gran war room col·lectiva que la cadena ha muntat al Parc Audiovisual de Catalunya (molt semblant a la green room d'Eurovisió, però menys polititzada).
El debat tindrà un "estil anglosaxó, estil La Sexta", diu un dels presentadors que acompanya Ferreras. Ana Pastor, que serà la moderadora del debat, assenteix, i a continuació exhibeix la seva cua de paó periodística, tot recordant a l'espectador per què ningú ho farà millor que ella aquesta nit. Quan considera que el missatge ja ha calat, Pastor cedeix el protagonisme a la Sala del Temps, la sala on ja hi ha segrestades unes quantes persones per controlar el temps dels polítics i perdre estrepitosament el seu.
Els candidats ja són al plató. És l'hora de la foto oficial. Cares d'incomoditat i, sorprenentment, de primera vegada. També en Laure Vega, que avui representarà a la CUP. Amb la foto feta, uns quants d'ells ja se situen a lloc, davant dels seus papers; mentrestant, Illa, Aragonès, Rull i Albiach es posen a xerrar al centre del plató. Ho fan durant tanta estona i tan amistosament que Vega se sent incòmoda, ja col·locada al seu lloc, al costat de tota la dreta espanyola del món, i opta per abandonar el seu espai per unir-se a la xerrada del centre del plató amb un somriure tímid.
"Puigdemont no acudeix", es llegeix en un càiron, quan la cosa ja està a punt de començar. No expliciten el perquè de l'absència al plató. Se li deu haver fet tard a la peixateria. En tot cas, el debat comença sense ell i amb una Ana Pastor amb sabatilles que ja reparteix preguntes prèvies a tort i a dret. Tres candidats fan una prèvia a la pregunta prèvia de la moderadora: Albiach denuncia el genocidi a Gaza, i Aragonès i Rull lamenten que el debat no es pugui fer en català.
A les primeres intervencions ja es veu per on aniran els trets de cadascú. Illa posa Sílvia Orriols al centre del debat per intentar desgastar Puigdemont. Aragonès posa sobre la taula el finançament per intentar desgastar Illa. Garriga assenyala els acords entre el PSC i ERC durant la legislatura per intentar desgastar Illa. Rull situa la batalla electoral del 12-M en un cos a cos entre Illa i Puigdemont per intentar desgastar Aragonès. Albiach alerta d'una possible sociovergència per intentar desgastar Illa. Fernández dibuixa el candidat socialista com una marioneta de Pedro Sánchez per intentar desgastar Illa. Carrizosa reivindica la independència del seu partit per intentar desgastar tant Illa com Fernández. I Vega posa en qüestió el model de país actual per intentar desgastar una mica a tothom.
A partir d'aquí, el clàssic pim-pam-pum. Un debat prou encès que Ana Pastor va tallant cada vegada que s'aprofundeix una mica en algun tema concret, perquè per sorpresa de ningú el que importa aquí és el ritme televisiu, no pas el que pugui dir el candidat X de la colònia Y.
Carrizosa critica que no s'hagin fet dessalinitzadores durant l'època del procés, i fa molt bé de denunciar-ho, perquè cap partit hauria fet tantes dessalinitzadores durant l'època del procés com Ciutadans, ningú en té cap mena de dubte. Albiach té Salvador Illa entre cella i cella, no el deixa anar: el Hard Rock, l'aeroport, els pactes amb Junts. El rebrega sense descans. De tant en tant l'escup per mossegar Aragonès, però ja ho fa amb menys ganes. Laure Vega té les idees clares però un pèl accelerades. Garriga es diverteix fent d'extrema dreta, Carrizosa se'l mira com es mira a qui t'ha robat l'entrepà, i Fernández opta per desmarcar-se d'ells amb la seva habitual oratòria fina i esmolada. Tots ells proven d'acorralar Illa amb la llengua a les escoles, però el socialista fa un bon paper en defensa d'una immersió que demana a crits que deixin de defensar-la.
La segona part del debat es desordena i això destarota Pere Aragonès, a qui li costa el que no està escrit treure el cap. Entre el fang s'hi mou una mica millor Vega, que té un parell de bones intervencions amb la seva estranya parella, Alejandro Fernández (són l'un al costat de l'altre i hi ha certa espurna). Rull tampoc aconsegueix fer-se un espai en tot el debat, amb un perfil tan càlid com baix. Ni tan sols quan Carrizosa, en un gest desesperat, treu una foto de Puigdemont per tornar al 2017 i inflamar el debat. En comptes de besar-li els peus per posar la seva gran carta electoral al mapa, el candidat de Junts practica inesperadament el silenci. Els únics que es mantenen forts i desperts pels seus respectius públics són Albiach, defensant amb energia les carpetes socials, i Garriga, tan obsessionat amb la seguretat com els seus votants potencials.
Probablement, el clímax del debat arriba quan Carrizosa, amb una gran afectació, retreu a Garriga que la seva gent anomeni amb menyspreu Felpudo Sexto a Felip VI. Un últim servei de Ciutadans a la seva clientela abans de desaparèixer per sempre de les nostres vides amb un minut d'or que passarà a la història: mirant a càmera, el líder del partit taronja ensenya la papereta de Ciutadans mentre s'obre una mica l'americana i deixa entreveure l'adhesiu del cor amb la triple bandera enganxat sobre la camisa. El cor sobre el cor. Un final de debat emotiu, ridícul, que farà oblidar momentàniament a Esquerra i Junts que aquesta no ha estat la seva nit. I que potser la de diumenge que ve tampoc ho serà.