Si algú simbolitza de forma brillant l'essència de la transició espanyola aquest és Juan Miguel Villar Mir, un madrileny espavilat que el 1964 -amb només 33 anys- ja havia aconseguit ser nomenat director general d'Ocupació en els primers governs dels anomenats tecnòcrates del general Franco. A partir d'aquí, va protagonitzar un ascens meteòric dins dels engranatges del poder franquista, passant per la presidència d'algunes de les empreses públiques més importants de l'època. En poc temps, tanta vocació de servei va cridar l'atenció de Carlos Arias Navarro, que el va nomenar vicepresident econòmic del seu govern el 1975.
Però Villar Mir no era un nostàlgic de Franco. Va utilitzar hàbilment el nivell dels seus contactes -especialment efectius a la Zarzuela- per detectar les oportunitats de negoci que es presentaven en un Madrid efervescent. No li va passar per alt l'inici de la bombolla i el 1987 va comprar una immobiliària, OHL, per una pesseta. A partir d'aquí: boom! En pocs anys, Villar Mir es va fer fabulosament ric. Entre 2002 i 2009 les diverses administracions li van adjudicar un total de 619 obres públiques, per un valor conjunt de 7.758 milions d'euros.
Fa pocs dies un jutge li va preguntar per 530.000 euros que apareixen com a donació al PP en els papers de Bárcenas. Villar Mir li va contestar "Jo no sóc del PSOE ni del PP". I amb raó perquè, tot i que igualment hi apareixia un ingrés de 45.000 euros per a la FAES, Villar Mir és qualsevol cosa menys un sectari: També hi va haver 120.000 euros per a l'associació Dones per Àfrica, presidida per l'exnúmero dos de Zapatero, la socialista María Teresa Fernández de la Vega. I CC.OO i UGT, via fundacions, saben perfectament que Villar Mir és un tipus generós.
I, esclar, tanta bondat i patriotisme havia de ser recompensada i així, l'any 2011, va aparèixer això al BOE: "La destacada i dilatada trajectòria de Juan Miguel Villar Mir, al servei d'Espanya i de la Corona, mereix ser recononeguda de manera especial. I així, volent demostrar-li el meu reial apreci, vinc a atorgar-li el títol de marquès de Villar Mir, per a si mateix i els seus successors". Signat: Joan Carles I.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos que el conte d'aquella transició encara no s'ha fos... Però no falta gaire.
