10 propostes per descobrir el patrimoni del Solsonès

Catalunya és un país de patrimoni, i enguany, quan viatjar a l'altra punta de món no forma part de les nostres prioritats, és una bona oportunitat per (re)descobrir-lo de la mà de NacióDigital.

El patrimoni cultural pot ser material, des de les restes de civilitzacions més antigues que s'han desenvolupat en aquest país fins a l'època contemporània amb l'impacte de la revolució industrial i l'energia. Però també immaterial, vinculat a les festes, tradicions, llegendes i a la manera d'obtenir recursos naturals i relacionar-se amb el medi. De fet, molt sovint patrimoni cultural i patrimoni natural van estretament vinculats ja que és impossible saber on comença la cultura i on ho fa la natura.
 
En aquesta nova entrega de "Catalunya, país de patrimoni" et proposem fer una ruta al Solsonès, comarca que inclou el centre geogràfic del país, a tocar del santuari del Pinós. Una ruta que comença a la capital, Solsona, i que continua primer pel sud de la comarca a la recerca de barroc, monuments prehistòrics i grans masies, i que acaba al nord, en ple Prepirineu, amb un gran salí de muntanya, miradors a més de 2.000 metres i el monument dedicat al fundador de la nació catalana, entre altres.



L'itinerari està pensat per fer-lo íntegre amb inici a Solsona. Ara bé, també es pot fer per sectors: la capital i el seu entorn, el sud de la comarca així com la Vall de Lord i la resta de territoris del nord del Solsonès. Comencem?

1. Solsona: el poble amb més gegants per metre quadrat

Solsona és possiblement la població catalana amb més gegants per metre quadrat. Tenen molta història i són els grans protagonistes de les dues festes més importants del seu calendari: el Carnaval i la Festa Major.
 
La primera referència sobre els gegants data del 1675, quan va aparèixer una primera parella. La segona parella arribaria l'any 1727, amb motiu de la translació de la imatge de la Mare de Déu del Claustre. Les figures femenines han anat adaptant la seva imatge a la moda de cada temps; no va ser fins a l’any 1935 que van començar a vestir de forma medieval. Les figures masculines han mantingut sempre la seves característiques.

Els gegants de Solsona més populars a l’exterior són els més irreverents, els del Carnaval. El Gegant Boig, que té música i ballet que fa conjuntament amb la Geganta Boja, el Mocós, i la Geganteta, el Tòfol Nano, el Xut, la Draca, el Comte de l’Assaltu, l’Oriol, l’Olímpic, la Vaca, els Nans i els Gegants Bojos infantils. Tanmateix, són els de la Festa Major els que tenen una qualitat estètica incomparable. D’aquests, el Gegant Vell és, juntament amb el Drac, l’element més identificatiu de la festa solsonina.

La major part de les peces que conformen la manifestació gegantera de Solsona tenen un mateix segell, el de l’artista Manel Casserras i Boix. El mestre geganter, ja desaparegut, va ser el responsable de la conservació dels gegants i el bestiari de la Festa Major durant prop de quaranta anys. A més, Casserras en va construir alguns de les festes del Claustre i el conjunt folklòric del carnaval.

Després de començar en aquesta faceta amb els gegants de Solsona, l'escultor va estendre la seva popularitat més enllà de la comarca i del país. Actualment, el taller de la familia Casserras ha esdevingut un dels centres de més renom per a la construcció de gegants, tant per la seva qualitat artística com per la situació estratègica de Solsona, ciutat gegantera per excel·lència. Manel Casserras i Solé, fill del mestre geganter, va continuar el seu llegat, i ara ha passat a mans de les seves filles Sessa i Meme Casserras Moreno.

El Quarto dels Gegants, nom amb què tradicionalment es coneixen els baixos de la Casa de la Mare de Déu, es troba al carrer de Sant Llorenç número 37 de Solsona. Se'n té constància documental almenys des de 1710. A dins reposen tots els elements que surten durant la Festa Major (8 i 9 de setembre) i el Corpus: els gegants, els ossos, els nans, les bèsties, etc. Cal destacar en especial el Drac, documentat almenys des de 1692 i que mai ha estat substituït.

2. Pou del Portal, un pou de gel al centre de Solsona

Els pous o poues de gel, de glaç, de neu o també conegudes com a neveres són unes construccions protoindustrials pròpies de bona part dels països mediterranis que servien per emmagatzemar la neu o el gel de l'hivern i disposar d'aquest element refrigerant tot l'any.

De pous de gel n'hi ha arreu del país, habitualment a les afores de les poblacions o en zones boscoses. En el cas de Solsona –ha quedat en l'actual centre de la població- la primera notícia documentada és del 1683 i els materials localitzats durant l'excavació daten l'estructura pels voltants del segle XVI. Amb tot, la majoria de documents sobre el Pou del Portal són del segle XVIII, moment en què el gel es va convertir en un producte de primera necessitat i va ser necessària la construcció d'aquests edificis per poder-lo conservar i assegurar-ne un bon subministrament. El pou fa 8 metres de diàmetre i 9,30 metres d'alçada.

El pou de gel servia per emmagatzemar el gel natural obtingut del forat de la Bòfia, al port del Comte, o directament del riu Negre. Segueix el perfil tradicional de planta circular coberta amb una cúpula, en la qual s’obren dos accessos: un orifici al centre, aïllat de l'exterior, i un a mitja alçada, on desemboca un corredor, la qual cosa és singular. 

La seva situació, a tocar de la muralla, juntament amb l'excel·lent restauració i museïtzació que s'hi han fet, fan que sigui un dels elements més importants de Catalunya per explicar el procés d’emmagatzematge i comercialització d’aquest producte de primera necessitat.

 

3. Mare de Déu del Claustre: la patrona romànica de Solsona

El Solsonès, com la resta del Pirineu i Prepirineu català, presenta un notable patrimoni romànic. A més, el fet de tenir bisbat propi suposa que una de les col·leccions d'art romànic català més importants es pugui veure al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, ubicat al Palau Episcopal.

A l'extensa sala de romànic destaquen, per damunt d'altres peces, els elements arquitectònics que provenen dels claustres de la catedral de Santa Maria de Solsona: diversos capitells i una columna historiada pel taller del mestre Gilabert de Tolosa.

Molt destacables són també la mostra de marededéus dels segles XII i XIII i grans exemples de pintura mural preromànica i romànica dels conjunts de Sant Quirze de Pedret i Sant Vicenç de Rus, la pintura sobre taula dels plafons laterals de l'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs, la taula gòtica amb l'escena del Sant Sopar de Santa Constança de Linyà i el retaule de Sant Jaume de Frontanyà.

Solsona, com a població amb bisbat, té catedral. A la dreta del temple hi ha la capella del Claustre, on es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat i nom d'una vintena de veïnes. És una talla de pedra de finals del segle XII, considerada una de les escultures més importants del romànic català. Va ser realitzada pel mestre Gilabert de Tolosa, un dels més importants de l'època. La imatge mesura 105 cm d'alçada. Està asseguda en un tron, amb l'Infant a la falda, i sota els peus hi ha representats dos monstres. La imatge és de pedra i els anys l'han ennegrit.

Al segle XIII, amb l'arribada dels albigesos, tement per la integritat de la imatge, la van amagar dins el pou del claustre que estaven acabant de construir. Hi ha una llegenda que parla d'un nen caigut al pou que va ser salvat per la Marededéu en qüestió, que sembla tenir fonament històric.

Actualment, la Festa Major de la ciutat –la Festa del Claustre- presenta un dels esquemes tradicionals més antics i alhora valuosos del Principat, destacant, per damunt de tot, el seu extraordinari patrimoni folklòric regit per un estricte protocol.
 
Fora de Solsona destaca l'església de Sant Esteve d'Olius, un exemplar del romànic llombard consagrat l'any 1079. L'altar de dalt està dedicat a sant Esteve i el de la cripta al sant Sepulcre. Consta d'una sola nau coberta amb volta de canó. El campanar, de planta quadrada, té quatre finestres en arc de mig punt.

4. El Miracle, el referent de la comarca més barroca

El caràcter rural i la singularitat de la població del Solsonès ha permès conservar a la comarca el major llegat escultòric de l’època barroca de Catalunya, ja que ha sabut mantenir aquest patrimoni cultural intacte malgrat les revoltes i les guerres que n'han destruït una part molt important al conjunt del país.

El barroc a Catalunya es caracteritza per la seva exuberància decorativa amb la qual es pretenia fascinar els creients donant-los la imatge d'una església ostentosa enfront de l'austeritat de l'església reformista. Va ser en el camp dels retaules en el qual més excel·lí un barroc català del qual n'han persistit pocs conjunts, concentrats especialment al Solsonès i també al Lluçanès.

El Santuari del Miracle de Riner és un dels cinc grans exponents del barroc a la comarca. El temple, de forta devoció mariana, va ser construït arran de l'aparició de la marededéu a dos pastors l'any 1458.  Es tracta d'un conjunt format per una església del segle XVII; per la Casa Gran, datada del segle XVI i antic alberg per acollir els pelegrins; la casa d'espiritualitat que acull aquelles persones que volen trobar un ambient de pau i pregària; les cel·les i el monestir benedictí atès per monjos procedents de Montserrat des del 1901. El més destacat de tot el conjunt és el retaule barroc del segle XVIII situat a l'interior de l'església, obra de Carles Morató i el daurador Antoni Bordons.

A més, acull l'espai Solsonès Barroc amb el qual es pretén situar el visitant en el context d'aquest moviment artístic, tant en l'àmbit català com l'europeu. Mostra què va representar i què va comportar, en quin context va sorgir i en quin context va desaparèixer.

Solsonès Barroc és una invitació a descobrir un patrimoni històricoartístic excepcional: els retaules, els santuaris, els edificis parroquials i també els paisatges circumdants ens proposen un suggeridor viatge en el temps, cap al món de les arts i també cap a allò més misteriós de les creences i conviccions dels nostres avantpassats dels segles XVII i XVIII.

A la comarca també destaca la capella de la Mare de Déu dels Colls de l'església de Sant Llorenç de Morunys, l'església de Sant Pere de Matamargó de Pinós, la capella de la Mare de Déu de la Mercè de la catedral de Solsona així com l’església de Sant Pere de Madrona de Pinell de Solsonès. De fet, la Ruta del Barroc permet descobrir bona part d'aquests elements d'art i patrimoni tot combinant-los amb gastronomia i història.

5. El Solsonès, terra de dòlmens i necròpolis prehistòriques

El Solsonès és una comarca amb una notable concentració de restes prehistòriques. De fet, hi ha una desena de jaciments arqueològics visitables que en la seva pràctica totalitat corresponen a enterraments: dòlmens, necròpolis i fosses.

Del Neolític, període que es va iniciar el 7.000 a.C., al Solsonès hi ha enterraments que tenen una tipologia pròpia anomenada cistes del solsonià. Consistia a excavar forats a terra i revestir-los amb lloses per practicar-hi enterraments de forma successiva, que funcionaven a mode de nínxol per família. A dins s'hi disposa el difunt en posició encongida, el cap orientat a l’est i acompanyat del seus aixovars.

D'aquest període destaca la necròpolis del Llor, a Castellar de la Ribera, format per set enterraments del tipus cista i un menhir, distribuïts a banda i banda d'un torrent. Entre les tombes s'han pogut documentar restes pertanyents a 11 individus i més d’un centenar de punxons d’os, un penjoll fet amb un cargol marí, arracades fetes amb ullals de senglar, ganivets de sílex i algunes destrals i molins de pedra, entre altres elements.

A l'Edat dels Metalls, per la seva banda, es produeix un gran canvi en el tipus d’enterraments: les inhumanacions es fan en grans construccions megalítiques o dòlmens amb capacitat per a enterrar-hi diversos individus amb els seus aixovars, que també són més elaborats.

Entre els dòlmens destaquen els de la Vila, al límit entre el municipi de Llobera i la comarca de la Segarra, així com el de la Pera de Pinós, format per una cambra rectangular d'uns 10 metres quadrats.

6. Les Casas de Matamargó: una gran masia autosuficient

Situada al municipi de Pinós, prop de la parròquia de Sant Pere de Matamargó, les Casas de Matamargó és una masia del segle XV convertida en un espai cultural, on veure, a través d'un recorregut, com era la vida familiar d'una casa autosuficient.

La finca era un referent a la comarca per la seva capacitat de gestionar i produir per si mateixa tots els productes necessaris per sobreviure en ple segle XIX en una masia allunyada dels principals nuclis, que eren els que disposaven dels serveis.

Per poder veure representades cadascuna de les peculiaritats de l'autosuficiència, s'han adaptat i restaurat els espais originals com a sales d'exposició, delimitant les tasques que s'hi desenvolupaven. La museïtzació de Les Casas de Matamargó pretén mostrar la vida d'una influent família, i de la trentena de treballadors que hi vivien  –criades, mossos, artesans, minyones, masovers...- a partir dels relats de la seva gent, observar el patrimoni que se'n conserva i gaudir de la natura que l'envolta.

Amb més de 15 espais i exteriors on passejar, la visita guiada avança per la ferreria, el cobert de maquinària agrícola, la fusteria, la sala d'apicultura, la premsa de vi (una de les més grans de Catalunya), la masoveria, la capella, l'entrada de la casa pairal, l'einer, el rebost, l'embotellador d'aigua, la sala d'exposició i documentació, entre altres.

En finalitzar l'activitat, s'ofereix un tastet de productes de proximitat.

7. El Salí de Cambrils, aprofitar la sal en plena muntanya

El Salí de Cambrils és una de les poques salines de muntanya de tot Catalunya. I després d'una espectacular rehabilitació de més de dos anys, se'n pot visitar les terrasses –de més de 5.000 metres quadrats-, els quatre molins, les canalitzacions de fusta amb estalactites de sal, els mitjans de transport…

L'existència de la font Salada va permetre a final del segle passat la construcció de les salines de Cambrils, al municipi d'Odèn. El Salí de Cambrils, des d'una perspectiva històrica, és un exemple de l'activitat productiva desenvolupada a la muntanya.

Antigament, en aquest mateix lloc i a causa de l'existència de les salines, es van construir altres molins, aprofitant el desnivell del riu. El caràcter autosuficient de l'explotació queda reflectit en l'enginyós sistema de molins que portava incorporat.

L'aigua salada s'emmagatzemava en grans basses i des d'allà es transportava a les eres o bancals d'evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres. Les eres o bancals d'evaporació es construïen amb rajoles d'argila perquè l'aigua no s'hi filtrés, i s'omplien amb uns tres centímetres d'aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s'evaporés l'aigua i, després, feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors. Per acabar el procés, la sal es transportava amb un sistema de rails i vagonetes fins al magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre. Es conserva el conjunt de l'explotació, amb la singularitat que s'hi poden observar, també, cinc molins: dos de sal, un de farina, un de pinso i un de pelador.

El 1963 va ser l'últim any que es va treure sal de l'explotació del Salí de Cambrils. Actualment, s'ha restaurat part d'aquest complex i s'hi realitzen visites guiades i activitats terapèutiques al voltant de l'aigua salada.

8. La Vall d'Ora i la mort de Guifré el Pelós

Al peu dels impressionants cingles de Busa, dins del terme municipal de Navès i al nord-est de la comarca del Solsonès, el riu Aiguadora forma una àmplia vall amb uns paratges de gran bellesa. Aquest esplèndid indret, la Vall d'Ora, que ha estat des de sempre lloc de pas i de refugi, va créixer al llarg dels segles al voltant del magnífic i aleshores important monestir romànic de Sant Pere de Graudescales. 

La Vall d'Ora està situada a l'antiga frontera entre els comtats d'Urgell i Cerdanya. Aquest indret, l'any 897 va ser l'escenari del combat entre les tropes musulmanes de Llop ibn Muhammad, senyor de Lleida, i les de Guifré I el Pelós, comte d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona. Malgrat la derrota de Guifré el Pelós, aquestes terres van passar a mans del comtat d'Urgell.

Guifré defensava les terres d'un atac de Llop Ibn Muhammad, que havia fortificat aquella frontera en aquells temps. Aquest indret separava els límits de la zona dominada pels cristians i l'àrea de domini del senyor musulmà de Lleida. Aquestes zones estaven sotmeses a ràtzies (incursions de saqueig) per part de cristians i musulmans.

Segons la llegenda, fou durant l'estada en aquest indret quan el rei franc Carles el Calb dibuixà les quatre barres a l'escut daurat de Guifré el Pelós amb la pròpia sang d'aquest, malferit de mort. Aquest seria l'origen llegendari de les quatre barres de la senyera de Catalunya, malgrat que la seva aparició és molt posterior. Un monument recorda el considerat fundador de la nació catalana en aquest paratge del municipi Navès.

La Vall d'Ora, amb un paisatge emmarcat per la serra de Busa i les cingleres de Travil i banyada pel riu Aigua d’Ora, també destaca pel romànic, per les restes de la Guerra Civil i per un ecomuseu que permet descobrir com s'aprofitava la força de l'aigua amb molins fariners i serradores.

9. Vall de Lord: paisatge i patrimoni al Prepirineu

La Vall de Lord és un territori plenament prepinenc situat al nord del Solsonès amb un paisatge i patrimoni natural i cultural que ja mereixia una ruta específica. Està format per tres municipis: Sant Llorenç de Morunys –el nucli de població més gran, que conserva el seu clos emmurallat i s'hi apleguen tots els serveis de la vall-; la Coma i la Pedra, dos nuclis de població que formen un únic municipi envoltat de fonts i rouredes centenàries; i Guixers, el municipi més extens i amb una població que viu disseminada en visites.

Sant Llorenç de Morunys es troba al peu de la serra de Port del Comte, on hi ha l'única estació d'esquí del Prepirineu català. La vila constitueix un centre turístic per la seva bellesa paisatgística i pels seus monuments històrics i artístics. Conserva l'estructura medieval formada per un clos murat en forma de pentàgon irregular on antigament hi havia cinc portals als angles, dels quals en resten quatre, i l'església romànica i el claustre.

Malgrat els saquejos que va sofrir durant la Guerra Civil, la seva església d'estil romànic conserva una sèrie d’obres com el fragment de pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, les restes de l'altar major barroc, la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls i el retaule de Sant Miquel i Sant Joan del segle XV, un dels majors exponents del barroc català. També destaca el claustre adossat a la part sud-est del temple i que data de la primera meitat del segle XVI.

Altres elements patrimonials d'interès són el Castell de la Pedra, un dels tres en què queda dividit el territori durant la reorganització que va efectuar Guifre el Pilós l'any 872; així com la presó natural de Busa, un paratge envoltat de cingleres i separat de la resta del massís per una esquerda que va servir per recloure soldats napoleònics durant la Guerra del Francès.

També destaca el Santuari de Lord, situat a dalt de la Mola de Lord, a 1.150 metres d'altitud i amb unes vistes espectaculars del pantà de la Llosa del Cavall. Tot i que l'edifici actual és del segle XIX, es té constància de la seva existència des del segle X i, per exemple, va servir com a hospital i caserna de les tropes carlines gràcies a la seva posició quasi inexpugnable. Ben a prop del santuari hi ha l'ermita de Sant Serní del Grau, una construcció romànica molt ben adaptada al seu entorn.

10. Port del Comte: les millors vistes des del sostre del Solsonès

El Port del Comte és un massís prepirinenc que divideix les comarques del Solsonès i l'Alt Urgell i fa de partió entre les conques del Cardener i el Segre. Constitueix el punt més elevat de la comarca –el Pedró dels Quatre Batlles frega els 2.400 metres- i acull l'única estació d'esquí del Prepirineu català.

Un bon punt per observar aquest paisatge de primera categoria és el mirador del Querol, situat a la serra de Port del Comte –a la part nord del massís homònim-, a la zona del pic dels Orriets, a uns 2.100 metres d'altitud. És un punt idoni per contemplar les vistes de la Vall de Lord així com també Canalda i  la Serra d’Ensija. En dies clars es pot arribar a veure gran part de la Catalunya Central fins a Montserrat.

Per arribar-hi val la pena seguir una ruta circular amb inici i final al refugi de Prats de Bacies i que suposa un total de 2 hores i mitja i un desnivell d'uns 400 metres. Passa per diverses dolines, basses seques pròpies de la zona, boscos de pi negre així com el forat de la Bòfia, un avenc d’uns 30-40 metres de profunditat que antigament s’utilitzava com a pou de gel i des d'on es traslladava al Pou del Portal de Solsona.

Però també s'hi pot pujar sense cansar-se gràcies al telecadira del Querol de l'estació del Port del Comte. Des d'allà es pot gaudir de la vista, del vol de rapinyaires com voltors, trencalòs, àguiles..., així com fer una caminada per la zona del Querol.