Les eleccions del 16 de febrer van suposar la recuperació de la Generalitat, suspesa després del 6 d’Octubre del 34, i el retorn del president Companys. Però tot i que d’això feia tan sols unes poques setmanes, semblava que havia passat molt de temps. Barcelona va ensenyar, aquell darrer 14 d’abril en pau, un rostre festiu. Els comerços van tancar i els edificis oficials, inclosos els militars, mostraven una estampa singular: banderes republicanes i catalanes convivien als balcons.
El passeig de Gràcia va ser l’escenari d’una desfilada militar davant de les autoritats. Abans, a la Diagonal, aleshores avinguda del 14 d’Abril, Lluís Companys va retre revista a les tropes de la guarnició. Abans, el president de la Generalitat va anar a recollir-se davant la tomba de Francesc Macià, mort el desembre del 1933. Allí, acompanyat dels eu govern, Companys va fer un discurs abrandat en què va dir: “Després de jornades doloroses en què la bandera catalana ha restat incòlume, som de nou aquí per rendir tribut a la tomba que guarda les restes del restaurador de les llibertats catalanes”. Però potser va intuir que l’aparent placidesa de l’instant amagava un parany, ja que al final del seu parlament, adreçant-se al president mort, va exclamar: “Ajuda’ns”.
Cap al vespre, al Palau Nacional de Montjuïc, la festa continuava. S’hi va celebrar una revetlla popular, durant la qual es va elegir Miss Catalunya d’entre una colla de concursants, pubilles de totes les comarques. La guanyadora va ser Natàlia Ferré, “pubilla de Lleida”. La gresca a Montjuïc va allargar-se fins a la matinada.
Trets a Madrid
A Madrid, la celebració ja va tenir un aire més tenebrós. Hi va haver desfilada militar al passeig de la Castellana. Era un dia assolellat, però que es va anar emboirant a mesura que avançava el matí, fins que una pluja tempestuosa va castigar el públic present. El president de la República, el moderat Niceto Alcalá Zamora, havia estat destituït per les Corts el 7 d’abril, forçant i molt la Constitució, en una de les operacions polítiques més estúpides de la Segona República.
La caiguda d’Alcalá Zamora va acabar d’espantar elss ectors més cosnervadors. El maig següent, Manuel Azaña es va convertir en nou presdient. Però aquell matí, mentre queia la pluja, qui va passar revista a les tropes era Martínez Barrio, president de les Corts, que va arribar xop a la tribuna d’autoritats. Moltes de les tropes que van desfilar davant seu sortirien al carrer, el juliol, per intentar derrocar el règim.
Mentre se celebrava la desfilada, es van sentir trets. Grups armats de signe divers començaven a dirimir ja per la força les seves disputes. Dos dies després, el 16 d’abril, un escamot armat va assassinar el falangista Andrés Sáenz de Heredia, cosí de José Antonio Primo de Rivera, el que va desfermar un seguit de revenges sagnants que enllaçarien amb l’esclat de la guerra. A Barcelona, abans que acabés el mes, sicaris de la FAI van donar mort al comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, i el seu germà. La tragèdia es conjurava contra la primavera efímera d’aquell 36.
