Aeroports, estacions de tren, hospitals o a prop de comissaries. Són alguns dels llocs en què les dones sense llar busquen aixopluc davant la por de ser agredides, un fet que, alhora, les invisibilitza. "Patim moltes agressions, especialment quan som al carrer", diu la Verónica, que es trobava fins fa poc en situació de sensellarisme, fins que recentment ha accedit a un pis gestionat per l'entitat ASSÍS. Mai va pensar que viure al carrer fos una opció i va optar per dormir a l'aeroport perquè per a les dones és "indispensable buscar resguard".

"El carrer és masculí. Per cada 10 persones, nou són homes", indica Lídia Pitarch, sergenta de la Guàrdia Urbana de Barcelona i doctora en Seguretat Humana i Dret Global, que tot just ha publicat el llibre Entre portales, amb històries de dones sense llar a Barcelona. Per protegir-se, moltes dones sense llar s'ajunten a un home, sovint la seva parella, o a un grup, que habitualment escull dormir en "zones ocultes" on "és més difícil rebre ajuda".

"És un mecanisme de defensa, un pacte. Aquesta persona em protegirà, possiblement m'agredirà, però no m'agrediran 15 homes, només ell. El que després passa és que aquestes agressions van a més, i són agressions físiques greus d'aquella mateixa persona que creien que les protegia", explica.

Més del 60% de les dones sense llar ateses no pernoctaven al carrer, sinó a aeroports, portals, estacions, parcs o jardins, segons indica Elena Sala, responsable de l'àrea social i del programa Dones amb Llar de l'entitat. "Quan la dona està en una situació de carrer és un subjecte que s'entén com a abusable", diu Sala, que remarca que les dones sense llar pateixen més violència que els homes i que una part molt important d'aquestes violències és violència sexual.

Set de cada 10 dones sense llar han patit violència. Pitarch alerta que podrien ser més. La sargenta de la Guàrdia Urbana indica que hi ha estudis europeus que apunten que gairebé totes les dones que es troben en situació de sensellarisme poden haver patit violència. De fet, assenyala que una de les qüestions que dificulta l'abordatge d'aquest fenomen és la manca de dades sobre quantes persones hi ha a carrer. 

Per passar desapercebudes i protegir-se així de possibles agressions, algunes dones sense llar adopten una estètica més tradicionalment masculina. Per exemple, a l'aeroport o estacions també busquen aquest mateix propòsit amb ulleres, talons i una maleta com a "estratègia de supervivència", explica la responsable de l'àrea social d'ASSÍS.

Un espai segur

Quan dormia a l'aeroport, la Verónica estava acompanyada d'un home i se sentia "entre cometes segura". "Pensava que no em passaria res, però què passa quan hi ha dones soles? A l'aeroport en veia moltíssimes, que intenten trobar un mur on recolzar-se o on quedar-se a dormir", diu. Allà, qüestions quotidianes li eren impossibles de fer. "No tens on canviar-te de roba si no és al lavabo. On et dutxes? On et canvies de roba? On tornes a ser una dona? Aquesta és la part digna d'un ésser humà. Un home pot anar al lavabo a afaitar-se o rentar-se les mans, però una dona necessita més espai. Necessita un lloc segur", assenyala.

Procedent de Santiago de Xile, la Verónica, de 61 anys, va arribar a Barcelona l'agost del 2022 fugint de la violència masclista. Va llogar habitacions tant a la capital catalana com a municipis de l'àrea metropolitana. En el darrer pis on va estar, van desnonar l'home amb qui vivia, qui alhora va començar a "preocupar-se" per ella. Junts van començar un camí per hostals, algun hotel i habitacions fins que van acabar dormint a l'aeroport o ella mateixa al lavabo del Clínic.

En un moment, la Verónica va considerar que l'actitud del seu company no era "normal". "Em sentia en perill i vaig decidir que no em podia quedar allà perquè la meva vida estava en perill", tot remarcant que el seu company bevia massa i es posava molt agressiu. Amb el boca-orella, la Verónica va conèixer ASSÍS, que té tres centres destinats específicament a dones que es troben en situació de sensellarisme, dos d'ells en concert amb l'Ajuntament de Barcelona.

"Et fa sentir protegida, que et tractin amb estima, que et tractin com un ésser humà", apunta la Verónica, que relata com normalment els recursos que es donen a les dones sense llar no tenen perspectiva de gènere.

La necessitat d'espais segurs és justament el que ASSÍS va detectar que necessitaven les dones sense llar. En un procés de repensar l'abordatge del sensellarisme amb perspectiva de gènere iniciat el 2016, l'entitat ha acabat destinant tres centres exclusivament a dones. Sala explica que les dones sense llar viuen, en els recursos que se'ls ofereixen, situacions quotidianes que els violenten, com ara anar a dutxes o llocs on canviar-se mixtos, on majoritàriament hi ha homes. Per això van considerar que calien recursos específicament per a dones. 

Aquestes situacions que les violenten se sumen al trauma que sovint arrosseguen, habitualment marcat per les violències en el cas de les dones. "En el cas de les dones, l'impacte de múltiples esdeveniments traumàtics al llarg de la vida és una constant. En el cas dels homes també, però en el de les dones encara més", assenyala Sala. És per aquest motiu que un dels recursos que l'entitat ofereix en els seus centres és informació sobre el trauma. L'objectiu és entendre els factors de risc, però també protectors. Els espais d'higiene estan pensats també de forma diferent, amb més espai, i també s'ofereixen sabons, tints o cremes hidratants.

"El que era invisible es va fer de cop visible"

Si bé fa uns anys les persones sense llar que recorrien a les entitats socials eren majoritàriament homes, a ASSÍS arriben cada cop més dones, fins al punt que ja atenen més dones que homes. L'entitat va atendre 1.627 persones el 2024, de les quals un 55% van ser dones. Fa 10 anys no representaven ni un 10%. Sala apunta que la pandèmia va ser un moment clau en què més dones joves van començar a arribar a l'entitat. Aquesta tendència es manté. "Estem veient una polarització important pel que fa a les edats", assegura, tot remarcant que la mitjana d'edat baixa any rere any més que la dels homes. La majoria de les dones ateses són de nacionalitat estrangera.

"Moltes de les dones són migrades o han tingut dificultats en els nuclis familiars. O bé han estat expulsades o bé estan de fugida", indica Sala. En la seva experiència com a agent de la Guàrdia Urbana a Ciutat Vella, Pitarch explica que estava "molt acostumada" a veure dones joves sense llar. "Moltes deien que Barcelona, si no estàs forta, t'atrapa", remarca.

Malgrat que l'arribada de més dones a les entitats socials no està necessàriament relacionada amb el fet que hi hagi més dones sense llar, la Verónica adverteix que, sovint no estan tan "exposades" per protegir-se davant possibles agressions, però n'hi ha "moltíssimes". "Més de les que la gent es pot arribar a imaginar", alerta.

El pas als serveis socials

Pitarch considera que "és de mínims" que cada municipi destini recursos a atendre les persones sense llar que es troben als seus carrers i que estiguin pensats amb perspectiva de gènere. També critica que sovint les normatives són massa rígides. Per exemple, indica, no es deixa entrar gossos a centres o es priva l'entrada de les dones que consumeixen a alguns recursos. També remarca que hi ha molta "fragmentació" quan una dona sense llar vol denunciar un cas de violència. Se li demana que no hi hagi fragmentació en el relat, que es mostri "molt afectada", que demostri la voluntat de denunciar durant tot el procés, diu Pitarch, tot remarcant que sovint aquestes denúncies "no van enlloc".

Així, Pitarch lamenta la manca de recursos als serveis socials per atendre les dones sense llar, que considera que estan infradotats, també pel que fa a personal. "Hem de promocionar els serveis socials o, d'altra manera, jo com a Guàrdia Urbana em veig amb les mans lligades. Jo puc anar 15 cops a veure una noia que viu a carrer, però no li puc oferir recursos, això només ho pot fer serveis socials", subratlla.