La tragèdia d'aquest dilluns al matí a l'Institut Joan Fuster ha omplert d'expectació i indignació la plaça Ferran Reyes del districte de Sant Andreu, de Barcelona. Alumnes, exalumnes, pares, docents, policies, curiosos i veïns han utilitzat el lloc com una mena d'espai de contrició i un punt de trobada, tan sentimental com logístic, de tot l'operatiu de seguretat i judicial. La tensió i la irracionalitat del crim que s'ha viscut aquest matí ha trobat un boc expiatori: la premsa que s'ha aplegat a l'escenari dels fets.

Els periodistes han estat l'ase dels cops de professors i d'alumnes. “Sou una merda!”, “Feu fàstic!”, “Això és periodisme? Això és una merda!”, “Sou voltors!”, “Apagueu les càmeres d'una puta vegada!”, “Quina poca vergonya!”, han estat les frases més repetides que han rebut els periodistes que intentaven establir quin era el relat dels fets.

Fins i tot, alguns periodistes s'han vist envoltats per professors irats que els recriminaven com feien la seva feina. Alumnes i professors -molt colpits per l'homicidi- es queixaven i retreien que es fessin fotografies o s'intentés parlar amb estudiants del centre que es tancaven en banda per explicar detalls de com havien anat els fets. Tots preguntaven pel “codi deontològic del periodisme” i per si es tenia en compte que els testimonis, la gran majoria, eren menors d'edat. 

Cap al migdia, els ànims s'han asserenat i la premsa especialitzada en successos -insultada i menyspreada durant el matí- ha vist com el programa d'Ana Rosa Quintana entrevistava tres joves amb el seu estil habitual. Una entrevista que no ha aixecat cap queixa. Cap.  I això que l'han gravada davant d'aquells que havien estat estripant la premsa que només volia informar d'una tragèdia, d'una notícia.