Amaranta quasi mai no camina. Quasi sempre corre. Quasi sempre fuig carregada amb tot el que posseeix: una estoreta de fitness i una motxilla botida de roba vella, de bosses de plàstic plenes de coses i cosetes i cosiues i cosiniues que pesa com un dimoni. I com que tota la roba que atresora no cap en aquella motxilla es col·loca una peça de vestir damunt de l’altra fins que quasi no pot ni moure’s. Els qui no la coneixen podrien pensar que és una xicota grosseta, una mica corpulenta, però la veritat és que quan s’esclofolla es queda en ben poca cosa. És prima com un cabell d’àngel i no té ni mitja hòstia. De fet, totes les hòsties que han de caure sempre se les enduu ella. Ahir mateix li van fer l’ull dret a la fumerel·la. No se’n recorda qui va ser, ni on, ni per què.     

Quan les pors li arrapen l’ànima, Amaranta corre tant com pot alhora que pensa en cors. Alhora que recorda un per un tots els cors que ha vist fins aquell moment mateix pintats en tantíssims murs de tantíssims carrers. Cors plens, cors buits, rojos, blaus, verds, en propietat, reivindicats, assignats, desitjats, ultratjats, travessats per punyals, engolits per serps, espicossats per àligues i corbs... Potser un dia -pensa- només es dedicarà a pintar cors i els pintarà dins de fragilíssimes bombolles de sabó o en el sexe dels núvols o en els aparadors de les botigues de luxe de les grans avingudes o en les fulles dels arbres. I quan això passe, la seua vida farà el gran gir i li donarà l’esquena a la mort que tothora l’encalça.

Avui corre molt. Més que mai. Corre igual que si fos un guepard de cacera. O no, millor, corre igual que un pollastre escapçat, sense direcció. I corre perquè s’ha perdut i, ara, enmig de la nit, busca desesperada el lloc on fa milanta hores que ha deixat submergit en el somni de la bianca, Rowan, el xicot irlandès que va conèixer fa uns mesos en la cua de Santa Anna i amb qui podria dir-se que hi viu tot i que quasi ni s’entenen parlant.

El ben cert és que Amaranta ha perdut el control. No sap encara ni com li ha pogut passar. Bé, de fet sempre el perd. Cada dia el perd. Importa això, però? El cas és que havia deixat Rowan per buscar un poc de menjar i de colp s’ha trobat amb uns de Glòries que coneix i que l’han convidat a una mica de bonza que ha esnifat amb deler i, després, va i s’ha embolicat la troca i tothom ha començat a beure d’ací i d’allà i, en un moment donat, li ha caigut a les mans una ampolla de Patxaran que s’ha empassat sencera, tota soleta, quasi d’un sol glop com si fos aigua.

Ploraria si no és perquè els seus plors cridarien l’atenció dels dimonis que en un no res se l’endurien a un carreró qualsevol per robar-li-ho tot, les seues cosiues, per buidar-li els pulmons d’aire, per espellifar-la. Els dimonis s’alimenten de la tristor, prou que ho sap.
Ara només necessita que algú l’ajude, que li diga on és i cap on anar, i en això, just quan ja no pot més, ensopega amb un tipus major que es disposa a posar la clau al pany de la porta de l’escala on viu. Signore, può aiutarmi?... El senyor que no és senyor ni és res sinó un més entre tants, un "Ningú", li contesta que és clar que sí, que l’ajudarà, i la deixa passar amb ell com si la conegués de tota la vida. Pugen en silenci fins al sisè. Mirant-se de reüll. "Ningú" pensa que la xicota fa pintes de professora de ioga o d’artista vagabunda. Ella que aquell home somnolent i cansat que ara té al seu davant fet un bolic com un xiquet indefens podria ser un solitari mestre d’escola fadrí o un pròsper venedor d’assegurances o un... què coi sap ella!

Només entrar al menjador del diminut apartament, Amaranta, obrí molt els seus enormes ulls verds esmaragda: che bello!... Descarrega la motxilla i l’estoreta en terra, demana aigua. Després demana vi i menjar perquè té molta set i molta gana.

"Ningú" l’atén com si fos la més especial de les convidades: escorxa una ampolla de Thalarn que guardava per a matar una mala vesprada i deixa sobre la taula tot el que troba a la nevera. Amaranta, es queda bocabadada. Ni sap el temps que no havia vist tant de menjar junt i tot d’una s’amorra al vi mentre devora el pernil, el formatge, el pa, les olives trencades... De colp, s’atura un segon i amb un bony a la galta, morta de vergonya interroga "Ningú": L’odore della mia giacca ti dà fastidio?... "Ningú" li respon negativament amb un lleuger moviment de testa. Fet i fet, fins que no li ho ha preguntat no s’havia adonat d’aquella pudor d’animal engabiat de circ que desprèn la jove. Tot i això, ella es treu la seua jaqueta apedaçada i un parell de jerseis i una samarreta i encara podria estar mitja nit traient-se peces de roba, però té més fam que un lladre i torna a la càrrega i menja i beu mentre ell se la mira sorprès, un punt abatut, entristit.

Ara li demanaria d’on ha eixit però no vol destorbar-la. Amaranta s’acaba d’adonar que amb "Ningú" li passa un poc com amb en Rowan. No sap com dir-li el què. Li agradaria explicar-li que la seua vida és una puta merda. Que quasi ja no se’n recorda de la seua infància en aquell pis lleig de la Via Marchesine, a Cesaro Bosone, entre la SP59 i les fàbriques, amb vistes al Parco Virgilio on va viure amb sa mare i el seu germà menut, Gianni, fins que va fer els setze i se’n va anar pel món. El parc, recorda, tenia uns gronxadors rovellats, un tobogan ple de bonys i un sorral on jugaven els xiquets i cagaven els gossos. Allà va ser on es va fumar la seua primera canetta amb els del barri, on es va fer el primer Adam i on es va bufar amb les primeres ampolles de vodka. El primer pico, però, se’l va xutar a Milà... Eroina da strada, brown sugar... No creu que això li interesse a "Ningú" que, ara, des del sofà continua mirant-se-la com si fos una extraterrestre.  

Li diria també que no sap com ni quan va arribar a Barcelona. Que tant se li’n fot estar ací o allà. Devo trovare, Rowan... mussita mentre mastega un bocí de pa i "Ningú", que ara voldria confessar-li que sent com la vida se li ha escapat, assenteix sense saber qui és Rowan ni on el pot trobar. Amaranta continua menjant i "Ningú", mentre, s’aixeca i ompli una bossa de supermercat amb una mica de roba neta, sabó, un parell de cerveses i un paquet de pernil dolç.

Finalment, ha quedat ben tipa. En la bossa guarda la roba que s’ha tret. Li agraeix plegant les mans tot el que ha fet per ella i el besa tendrament en la galta. Li demana si mai li pot trucar per telèfon per fer un cafè però "Ningú", espantat, li contesta que ell no en té, bé que en té de mòbil però que ha oblidat el número, que ja ho trobaran com si això fos el més fàcil del món... non so come ricambiare il favore i, llavors, a Amaranta se li acut que tal vegada un dia tornarà a aquell apartament i pintarà totes les parets de cors: cors menuts, cors porpra, cors d’argent, cors violacis, cors amb ales d’àngel, cors allargassats, boteruts, cors amb una lluna al mig, cors dessagnats, cors invisibles com ella... Devo trovare, Rowan..., murmura de nou i, aleshores, el seu cos menut doblegat pel pes, desapareix tallant la boira. Cal que trobe Rowan abans no l’agafe el llop de la mort.