El primer dia que Azzurra R. va entrar en aquell pis de Via Giovanni Duprè era un calorós 29 d’agost de l’any 2000 i només tenia cinc dies. La seua mare, Chiara C., la va deixar delicadament al bressol i tot seguit va obrir les finestres del menjador perquè entrés a boquera tota la llum de Siena. Mai en aquella nobilíssima ciutat de fang i sang s’havia conegut una criatura tan bonica, tan ben proporcionada, amb uns ulls blaus com el safir i un contagiós somriure de sucre. 
 
A Daniele R., el seu pare, els matins al despatx del Palau Comunal se li feien insuportables perquè només podia pensar amb el seu nadó i això que només havia de travessar la plaça del Mercat i caminar uns pocs metres per arribar fins a casa. Només entrar al pis el primer que feia era abocar-se al bressol i agafar en braços la seua bellíssima bambolina i tot seguit l’omplia de tendres besades i li regalava amb un gran somrís un milió de bons auguris i de promeses: “Seràs una gran biòloga o astrofísica, potser advocada... no, no, no què dic ara, seràs una metgessa important o tal volta una gran dirigent política o una empresària d’èxit o, simplement, seràs la persona més preciosa i intel·ligent del món! ¡Azzurra bambolina! ¡Bellissima bambolina!!”.  

Mai Giovanna i Daniele havien sigut tan feliços com en aquell temps en què la xicotiua Azzurra va anar deixant de ser un monyicot redó, suau i despert per a convertir-se en una personeta amb vida pròpia. Azzurra era un mico que s’enfilava pels prestatges de la casa, que corria amunt i avall esperitada. Tothom estimava l’Azzurra i li feia moixaines per allà per on passava de Siena. A l’escoleta no sabien què fer-se amb ella. Era un sol, solet d’ullarros blaus i cabells d’or, com una fada de conte.

Azzurra va començar a parlar ben aviat. El pare, un sorrut advocat acostumat als laberints de la literatura judicial i la seua mare, una professora de literatura medieval, sempre es quedaven bocabadats amb els seus entenimentats comentaris. Amb aquella manera de garlar ben segur que arribaria molt lluny.  

Dispersa, desordenada, moguda, sovint s’enfadava molt si no se la complaïa a l’instant. Per exemple si no se li explicava per què s’apagava cada dia el sol, perquè hi havia persones grans que no podien caminar, perquè calia anar a escola, perquè la gent es feia gran, perquè ella, al contrari que Sofia, Bepo, Martina o Marco, no tenia un germanet...

La primera vegada que se’n va voler anar de casa tenia cinc anys i mig. Es va negar a menjar-se el sopar i enfurismada va amenaçar els seus pares en què s’aniria molt i molt i molt lluny on mai no la pogués trobar ningú. Amb el seu pijama rosa de Mickey Mouse i la seua motxilla color roig de Rayo McQueen, es va encarar a la porta i posant-se de puntetes va intentar arribar al pom. Pacientment, Daniele, li va obrir i la va convidar amablement a eixir al carrer tot advertint-li, però, que podria caure en mans del Mangiafuoco i que la faria treballar sense descans com al pobre Pinotxo. Azzurra, llavors, va fer mitja volta i va prometre que aquella nit no, però que ja arribaria el dia d’anar-se’n per a no tornar.

I el dia va arribar. La bellissima bambolina es va esfumar quan li faltaven només dos mesos per a complir els dèsset. S’havia convertit en una adolescent alta, esvelta, amb una llarga melena de cabells d’or rinxolats. Contra el criteri dels seus pares feia mesos que portava tatuat un dofí blau en la galta esquerra del cul i una lluna i mitja dotzena d’estels en el canell dret i un ocell de colors en l’espatlla.

Això va ser la vesprada d’un dissabte del mes de juny just quan feia un any que els metges li intentaven treure del cervell el monstre de les substàncies. Substàncies llefiscoses com llimacs, luminescents com microalgues, amargants, bullents com ferro liquat que li corrien per totes les venes del seu jove cos...

No se’n va endur res, ni tan sols el seu iPhone de què no es desenganxava ni per a dormir. Res: ni diners, ni roba, ni documents, ni claus... Res. La darrera vegada que algú creu que la va veure va ser a l’estació de Termini de Roma, sis dies més tard. La van veure un punt atordida, bruta, en bon estat però acompanyada d’uns xicots una mica més majors que ella. Aquell mateix dia el seu pare, tot i no saber-ho, estrenava un càncer i la mare feia anys entre anades i vingudes al psiquiatre i canvis de medicació per esmortir els mals pensaments i les pors.

Azzurra fa molt temps que ja habita l’infern. Se’l sap de memòria i per res del món viuria en cap altre lloc. Tot plegat, l’infern no és com el pinten els que no el coneixen encara que de vegades no siga fàcil resignar-se a no poder-lo abandonar. I amb tot i això mai no ha trobat a faltar la casa que va tenir en una altra vida a Siena. Res ni ningú d’aquell món que ja sembla tan llunyà.

Fa unes quantes setmanes que passa els dies en una antiga fàbrica abandonada del barri de La Pau. La va trobar gràcies a uns col·legues de Can Feu de Sabadell. No és el millor lloc de tots els que ha estat ací i allà durant aquests anys. No té aigua corrent i li cal rentar-se el cony, el cul i les aixelles en un poal amb aigua que treuen d’una obra. Caga i pixa en un dels patis interiors de l’edifici en què no és estrany veure córrer rates grosses com a conills o algun eixit amagat en algun racó adelitant-se amb la visió del seu cos aponat i mig nu. Els veïns sovint donen pel sac i de vegades es presenten els polis amb cara de pomes agres a tocar els collons sobretot quan hi ha festasa grossa que és quasi sempre de dijous a dijous les vint-i-quatre hores del dia. Però tant se li’n foten els inconvenients perquè a l’infern sempre troba algun col·lega que li passa bola per a col·locar-se. Sempre hi ha també qui l'ajuda a passar la gana o amb qui fotre un bon clau.

Azzurra no s’ha adonat que els seus ulls ja no són d’aquell blau límpid i bell que tothom admirava, ni els seus cabells un espill on mirar-se la llum. Tampoc els seus pares saben que ja no és aquella xiqueta del pijama rosa i la motxilleta de guardar llapisseres de colors i fulls on dibuixar una papallona, una caseta i un peix de color carabassa. És com la recorden i com la voldrien i encara avui és el dia que l’esperen a Via Giovanni. Que imaginen que entrarà la seua bellissima bambolina somrient i pletòrica després d’un dia d’afanys, de lenta i treballosa construcció d’una vida.

Demà potser canviarà d’indret. Li n’han parlat d’una Sound System no gaire lluny d’allà un xicot de Barcelona que acaba de conèixer i treballa amb el millor MDMA que mai no ha tastat. S’han fet molt col·legues. Un dia, s’han promès, pintaran un cel i un prat en el mur d’un vell edifici en runes que tenen vist a Sant Martí i per una escletxa d’aquell cel potser desapareixeran plegats ara sí ja per sempre.