La memòria nacional d’un poble no la integren només els grans noms i esdeveniments de la política, la ciència, l’alta cultura, l’economia i l’esport, sinó també llocs comuns i referents compartits que, amb el pas dels anys, han estat assumits per tothom com  a cosa pròpia, tothom els coneix i els transmet espontàniament i amb naturalitat als seus. Dintre l’univers de referències socioculturals més populars figuren, és clar, les cançons que hem après de petits, que hem sentit un camí un altre i que, gairebé sense ni adonar-nos-en, hem cantussejat ben sovint.
 
De tota manera, en el procés de substitució cultural que patim en aquest país, part fonamental de la substitució nacional, el cançoner més quotidià i elemental ja fa temps que va de mal borràs. Ara mateix, seria força difícil de trobar una cançó que poguéssim entonar, alhora, catalans de diferents generacions, classes socials, professions i territoris diversos. Potser una de les poques que podria superar la prova, no pas la cançó sencera, sinó simplement la complicitat compartida de la tonada seria, sens dubte, La Marieta de l’ull viu, més coneguda per les primeres paraules de la cançó: “Baixant de la Font del Gat”.
 
Però, com tot en aquesta vida, la peça musical no neix del no-res, sinó que té paternitat garantida o, per a ser més exactes, maternitat segura. En aquest cas parlem de Càndida Pérez Martínez, nascuda a Olot el 1893, on va morir el 1989. Si en diem el nom en veu alta, el més probable és que la majoria dels que el sentin no siguin capaços d'establir-ne la identitat, malgrat que sigui l’autora d’una de les peces més conegudes del repertori català més popular. Càndida Pérez va ser un dels noms més destacats del cuplet català, aquell gènere que tants èxits va reunir ara fa un segle. Moltes de les peces més representatives i conegudes del cuplet són, precisament, fruit de la seva imaginació  creativa i de la seva capacitat de connectar amb els gustos i la sensibilitat d’un públic majoritari, fins al punt que grans nom com Raquel Meller o Pilar Alonso van interpretar peces seves, en català i en castellà. Amb una música amable i festiva, un to irònic i humorístic que enllaçava amb la sàtira social del moment i que bevia de les fonts de la música tradicional catalana, va saber trobar el lligam amb els sentiments de la gent.
 

La Font del Gat, berenador popular a Montjuïc, d’on surt la peça de Càndida Pérez «Marieta de l’ull viu» Foto: Wikimedia Commons

Havia après música a l’Ateneu Obrer de la seva ciutat natal, on va debutar com a cançonetista el 1914, al Cinema Teatre Ideal Park, on també actuà durant uns quants dies la companyia italiana de varietats D’Onnini, que, en sentir-la, ja van fer-li l’oferiment d’un contracte de treball. Això li permeté d’anar a viure a Barcelona per estudiar música i composició, durant cinc anys, i amb el napolità Melquiadez Lucarelli Ferri va fundar-hi una acadèmia de cant i dansa, al carrer de Valldonzella, 6, on també s’instal·là una productora. L’acadèmia s’especialitzà, sobretot, a formar aspirants a participar en espectacles de music-hall, tan de moda els feliços anys vint del segle passat. Amb la seva composició Les caramelles, estrenada a Barcelona, el 1920, es pot dir que comença el cuplet català per al gran públic, justament, de la mà de Càndida Pérez, el nom més destacat d’aquest gènere a casa nostra, que, nascut francès, aquí tingué gran predicament en català i en castellà.
 
Càndida es casà amb Lucarelli, dotze anys més gran que ella, a Nàpols, la ciutat de naixement del marit, i el 1922 hi feu una gira per Itàlia, cantant en català i en castellà, i, quatre anys després, per Alemanya i França, interpretant sempre en totes dues llengües, de la mà de la productora nord-americana Paramount, fins a culminar amb el seu debut exitós a París, a la sala Gaité-Rochechouart. El 1928 va fer el salt cap a Amèrica, on actuà a l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai i altres països del con sud, on va recollir grans triomfs professionals, amb el nom artístic d’Alba i pertot arreu feu pujar la nostra llengua a tots els escenaris. Però també va conèixer canvis profunds en la seva vida: el 1929 se separà de Lucarelli, després es casà amb l’industrial i escultor brasiler Luiz Fossati, es nacionalitzà argentina i, establerta ja al país del seu segon marit, deixà enrere una carrera artística brillant, a causa de problemes de salut que van començar a afectar-la a partir de 1932. Alhora, començà a viure una vida calmada lluny dels escenaris, plena de luxes, amb relacions socials amb l’alta societat brasilera i viatjant, repetidament, per tot el món amb el marit.

Com a compositora és l’autora d’alguna de les peces musicals més famoses del país, peces que ens són més que familiars, que hem sentit sempre, però que mai no sabríem adjudicar-ne l’autoria a algú de cognoms tan comuns a la península com els de Càndida. Em refereixo, a més de les ja esmentades, al popular Ball de Rams, present en totes les festes majors de poble del país i que la Trinca, en el seu moment, va rellançar per al gran públic, i a El noi de la mare, La fornera de la Ronda, La muller d’en Manelic, La barretinaire, L’enterrament de la sardina, i tot de composicions més, algunes de les quals amb lletra dels independentistes Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta, membres de l’estat major de Francesc Macià en els fets de Prats de Molló, el primer dels quals l’acompanyà en el seu viatge per tot Amèrica i el segon a Moscou.
 

Ricard Llurba i Tost, el garriguenc autor del primer cuplet català i lletrista de moltes de les composicions de Càndida Pérez Foto: Wikimedia Commons

Autora de tres grans espectacles musicals en català, Per Catalunya, estrenat al Teatre Romea el 1921 amb llibret de Joaquim Montero, autor també de la lletra d’Un miracle a Barcelona o la qüestió és passar l’estona, estrenat l’any següent al mateix teatre, i Pasqua Florida o Les caramelles, estrenat el mateix 1922 al Teatre Tívoli, amb llibret de Rossend Llurba, el lletrista natural del Vilosell, el més habitual en les nombroses composicions fetes per Càndida Pérez i que va escriure el primer cuplet en català, La font del Xirineu (1917), a petició de Raquel Meller, que fou qui primer l’interpretà. Llurba és l’autor també d’altres peces per a Càndida Pérez, com El cuplet català, El mico de Pasqua, L’Esquella de la Torratxa, Paraules que el vent s’emporta o Per telèfon, entre altres. Al repertori català cal afegir-hi una vintena llarga de títols en castellà, com ara La hija del carcelero, La cupletera, La del soto, etc., amb els lletristes habituals, a més de Llurba, com Joan Casas Vila, que emprava el pseudònim de J. Misterio.

A la causa general empresa pel règim franquista contra els considerats contraris a la dictadura, figura l’expedient núm. 1715, datat el 31 de desembre de 1939, instruït contra una tal Càndida Pérez Martínez,  a qui s’acusa del delicte de “desafecció al règim”, que no sabem si es tracta o no de la popular cupletista, que, de fet, ja duia fora del país des de 1922. Fos com fos, després de dècades al Brasil, tornà al seu país el 1968 i, amb el marit, fixà la residència a l’Hospitalet de Llobregat. Quan semblava que se n’havia perdut el record, als tres anys del retorn va ser la convidada d’honor de Núria Feliu a La Nit del Cuplet Català, celebrada a El Molino. En morir la seva parella, Càndida va voler anar a viure allà on havia nascut: Olot. És aquí on morí el 1989, als 96 anys. El 2009, la cantant Rocío Romero i la pianista Elisa Planagumà editaren el disc Càndida Memòria, en homenatge a la que havia estat la gran cupletista del país, i, des del 2015, s’alça un monòlit que la recorda, davant el teatre Principal d’Olot. I ja fa temps que el seu biògraf, Josep Maria Canals Ferrarons, fundà la Plataforma per a la reivindicació de la personalitat de la compositora Càndida Pérez. La seva condició de dona fou sovint un obstacle perquè constés oficialment com a autora d’algunes composicions, però, avui encara, l’èxit de les seves peces continua ben viu, cada cop que sona la seva música i produeix els mateixos sentiments, reaccions i emocions que un segle enrere.

Per a saber-ne més: https://candidaperez.wordpress.com/biografia-de-la-candida-perez/.