Si per alguna cosa ha estat lloat, i amb raó, el Pla Cerdà, ha estat per la seva racionalitat i visió de futur. Com a bon racionalista, l’urbanista va despullar el seu projecte d’artificis artístics i pompositat dissenyant una ciutat amb un pla ortogonal al vell estil romà uniforme.

L'invent dels xamfrans va servir per resoldre el problema de la visibilitat dels vehicles en els encreuaments entre carrers en angle de noranta graus. S’ha de dir que la consegüent experiència de ziga-zaga forçada per als vianants que volen anar travessant les interseccions és un tema una mica emprenyador, no ho negarem.

El sistema va ser concebut com a cel·lular, a rèplica d’un teixit viu. Centenars d’illes de cases de planta uniforme es podien reproduir de mar a muntanya i de Llobregat a Besòs, però alhora, per la seva universalitat, podien replicar-se a qualsevol altre lloc del món.

La malla de carrers amb angles perpendiculars presentava indubtablement un problema per a la mobilitat en direccions contràries, i per això Cerdà va idear avingudes que tallessin la inclinació del plànol alineat al nord-est originària de la mateixa Barcino romana.

Aquest va ser el motiu de la creació del Paral·lel i la Meridiana (alineats purament amb els eixos geogràfics de la terra) i la Diagonal, traçada de banda a banda de la ciutat fent precisament una diagonal en la direcció contrària de la Meridiana.

Fins aquí tot bé, però el que poca gent coneix són les kriptonites de Cerdà, els dos punts dèbils del seu urbanisme: què fer amb els encreuaments múltiples? I sobretot, com fer compatible la malla ortogonal amb estructures preexistents que calgui conservar?

Cerdà havia crescut en un mas i potser això el va fer especialment sensible a aquest tipus d’edificis. De fet, la inclinació de la Diagonal, que no correspon a un paral·lel ni un meridià exacte de la terra com les avingudes homònimes a aquests termes, va ser pensada per a fer-la compatible amb la supervivència d’algunes d’aquestes construccions rurals preexistents. Res que no pugui resoldre una inclinació una mica diferent tirant les línies al paper.

Què fer però amb l’antiga Barcelona? Doncs Cerdà la va donar gairebé per impossible i es va centrar a construir una ciutat ex novo on abans hi havia horts. Per la Barcelona històrica poc més va planificar que trinxar-la amb tres avingudes que en tots els casos es van executar (la Via Laietana, l’eix Princesa-Ferran i parcialment la rambla del Raval) un cop ja s’havia consolidat el projecte d’Eixample.

I què fer per a marcar una continuïtat entre el traçat de l’antiga Barcelona amb la nova? No va suposar cap problema excepte per la concavitat que provocaven conjuntament el perfil dels actuals carrers Pelai i Fontanella. Com unir aquesta irregularitat a la malla ortogonal amb un flamant Passeig de Gràcia? Davant aquesta kriptonita, Cerdà va col·lapsar. La seva resposta en casos com aquest o similars acostumava a ser dissenyar un espai amb illes de cases irregulars o directament deixar en el mapa un espai en blanc i ja s’ho farien. En el cas de la plaça Catalunya va optar per la primera opció, però realment encara és un espai difícil de transitar i durant la seva gènesi va acabar sent un fangar, una zona de ningú on es refugiaven criminals i tot un reguitzell de despropòsits…

Recordeu que Cerdà va fer grans avingudes per recórrer la ciutat en angles diferents? Doncs bé, menys el Paral·lel, la Meridiana i la Diagonal havien de confluir, i com no, també fer-ho amb dos carrers de traçat estàndard com la Gran Via i el carrer Dos de Maig. Resulta que en aquest punt exacte ja hi existia el Rec Comtal i la línia del ferrocarril, una estructura imprescindible de la nova Barcelona.

Per tal de fer compatible el traçat del tren amb la d’aquesta confluència de vies, Cerdà va idear una espècie d’espai en forma de quadrilàter inclinat una mica respecte de la resta de la quadrícula per respectar el traçat de les vies del tren, deixant aquest punt del plànol en blanc i el va enviar a pastar fang en el sentit figurat però també en el real, ja que durant dècades aquest espai va esdevenir una zona de ningú plena de solars travessats per un caòtic l’asterisc imaginari central de vies de comunicació de la ciutat.

A l’actual espai batejat a proposta de Víctor Balaguer com a plaça de les Glòries Catalanes hi trobem les dues kriptonites de Cerdà: els encreuaments múltiples i els elements preexistents incompatibles.

Cerdà tenia molt clar, i així ho va fer constar, que aquest esdevindria el centre de la nova Barcelona nascuda del seu pla, però alhora no tenia gaire idea de què fer-hi, fins al punt que si consultem el mapa del pla, va deixar l’espai buit.

Partint dels pecats originals de la gènesi de la plaça de les Glòries Catalanes, que ja pel seu propi nom sembla una ironia, és comprensible que la seva evolució històrica hagi estat un reguitzell de fracassos amb molt bones intencions.

L’urbanista Francès Léon Jaussely va fer una proposta per la reconversió de la zona a principis del segle XX així com Puig i Cadafalch va proposar convertir l’espai en el centre neuràlgic de l’Exposició Internacional de 1929, que finalment va acabar desplaçant-se per la candidatura de la urbanització de Montjuïc.

Tant en època republicana com franquista es van idear projectes de remodelació, però la sensació sempre va ser la d’un espai àrid, sense encant (tot i la presència de la fira dels encants) i en alguns moments ocupat pel barraquisme i la precarietat.

Als Jocs Olímpics es van voler compatibilitzar les vies elevades per vehicles (conegudes popularment com a “escalèxtric”) amb un aparcament i un parc central que tampoc va acabar de quallar i amb el projecte 22@ hi van aparèixer la icònica Torre Agbar i el Museu del Disseny entre d’altres i més actualment l’esperat i accidentat soterrament de la Gran Via, però la plaça de les Glòries no ha deixat mai de ser un espai farragós tant per vianants com per vehicles, percebut com una zona eternament en obres.

Aquests dies vivim l'enèsima remodelació de les Glòries. Ara seria molt fàcil fer emergir el barceloní rondinaire que tot habitant de la Ciutat Comtal té a dins, però per jutjar tant aquesta reforma com totes les anteriors us recordo una cosa: un geni reconegut de la història de l’urbanisme com Cerdà no va saber trobar una bona solució al que ell mateix considerava que havia d’esdevenir el centre geogràfic i funcional de la ciutat. Potser abans de criticar, enfrontem amb humilitat la magnitud del repte.