Per què hauries de recordar res d’aquella llarga nit després de tant de temps? I per a què, amb quin objecte? Jo, en canvi, no hi ha dia que no hi pense, sobretot, quan arriba març i la ciutat es planta cofoia el barret del cel i es pinta els llavis de llum.
No, ja no te’n deus recordar de cap ni un sol detall. Érem de viatge. Duies posat aquell vestit curt de color negre que et quedava tan ajustadíssim al teu cos prim. Un vestit molt escotat que deixava a la vista la pell blanca del teu coll, dels teus amples muscles, el naixement dels teus pits menuts. T’havies recollit els cabells. Sabates de taló alt i mitges roges. Una polsereta d’or al canell. Feies olor de llimona d’Amalfi i de cedre. Per dessota d’aquella flaire cítrica, jo, com un gos rater, era capaç encara d’olorar el teu sexe, la teua suor, els teus pensaments esvaïts, de vegades pensaments d’una tristor inefable.
Al cafè de la Porta d’Alba actuava un pianista americà gros com un tonell, cec, boví. Vam entrar a escoltar-lo. Tu vas demanar un rom fumat i tot seguit vas deixar-te dur per les notes de Bibo no aozora que en aquell momentsonaven tan nítides i perfectes com si les estiguera acaronant el mateix Sakamoto. Aquella melodia que havíem sentit per primera vegada en un club de jazz de València, ens va transportar de colp als nostres temps d’estudiants, a les hores passades en l’habitació d’aquell pis minúscul de la plaça de l’Arbre. Temps de promeses i d’il·lusions. Temps nu.
El pianista va continuar amb Ellington, Monk, Powell... mentre tu, digníssima, creuada de cames sobre el tamboret, repeties de rom. Jo només volia besar-te. Besar-te llargament. Ofegar-me en la teua saliva alcohòlica.
Quin desfici. Quina devoció del teu cos, de tota tu! Quants anys feia que estàvem junts? Divuit? Possiblement, alguns més. Per a mi, però, no havia passat ni un sol segon. Continuava tan presoner de tu com el primer dia que et vaig descobrir al fons d’aquella aula de la vella facultat poc segons abans que M.B. recitara Ferrater posant molt junts els llavis...Sempre t’ha agradat més Ferrater que cap altre poeta. El Ferrater del barri extrem i del metro. El Ferrater crepuscular. El que odiava l’olor de vell, aquesta mateixa olor que dec fer jo ara.
Aquella nit napolitana el local va anar omplint-se a poc a poc de gent. Entre el públic vam poder distingir el cap acogombrat de Philip Roth, el ratolí d’Italo Calvino disparant pinyols d’oliva a la calba de Baudelaire, la corona de llorer del ploramiques de Petrarca, una Ginzburg somrient... A la barra, una jove Monica Vitti es deixava grapejar per un excitat i pudent d’Annunzio. Tot això passava mentre l’americà tocava My Foolish Heart amb el seu cos pràcticament enderrocat sobre el piano.
Vas apurar la copa de rom que feia vuit i vas demanar d’anar-nos-en. La ciutat, devorada per les penombres, feia olor de sang i de plata. Tu caminaves altiva, movent amb elegància els teus malucs, sense por. Jo et seguia delerós dels teus llavis, de la teua llengua. Finalment, en el carreró del Purgatori et vas apujar el vestit i vas ordenar-me que entrara dins teu. Lladraven els gossos famèlics i degotava la lluna sobre les teulades.
Ja no deus recordar res d’aquell viatge. Ni tampoc d’aquell estiu que vam passar a Budapest. Ni dels fills que no vam tenir. Cap record de mi mateix que t’he somiat i t’he plorat i t’he buscat en els laberints tortuosos de la memòria des d’aquell dia que vas anar-te’n per sempre més. Per què hauries de recordar res d’algú que vas deixar molts anys endarrere? Recordar els escenaris d’una tragèdia, la meua, que no has viscut, ni tan sols t’ha pogut explicar ningú?. Deus ser encara molt bella. Tan bella com en aquell temps de Ferrater, els Quercus pagoda del Blasco Ibáñez florits, les xicrandes... el temps de Bibo no aozora, bell cel blau...Puc repetir la frase que s’ha endut/el teu record. No sé res més de tu. Aquesta insistent aigua de paraules,/ sempre creixent, va ensulsiant els marges/ de la vida que vaig creure real/... Tu sempre vas ser més de Ferrater.