L'actriu Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1959) ha aprofitat el pregó de la Mercè 2025 per inventar un ritual. Però abans de desvetllar-lo, ha preparat el terreny, amb una cita precisa a un text de Bertolt Brecht que ella mateixa havia interpretat dècades enrere, al Mercat de les Flors. "De què serveix la bondat si els bondadosos són abatuts els primers, i també ho són tots aquells cap als que han manifestat la seva bondat? De què serveix la llibertat si els lliures han de viure subjugats? De què serveix el sentit comú si només amb la ferocitat s'obté el menjar que tots necessitem?", ha plantejat la intèrpret des del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

Per desembolcallar una mica més les pistes exactes de la referència -i malgrat això no hagi aparegut al pregó de la festa major barcelonina- és útil anar-se'n a un text del 1987 de la revista El Público, dedicada al teatre i desapareguda a partir dels 90. Allà, el director de l'obra de Brecht, Konrad Zschiedrich, explica el paper que interpretava Vilarasau, el de la Santa Joana.

Aquella pàgina impresa d'aquella revista antiga diu: "'Ella simbolitza aquest tipus de militant -del que sigui- que s'entrega amb valentia i a fons a una causa i que la majoria de les vegades fracassa', diu Zschiedrich. La Santa Joana de Brecht va per la vida predicant la bondat, repartint plats de sopa, sorda davant qualsevol violència. 'Veig de forma molt dolorosa' -va concloure el director- 'que al final ella falli humanament, tot i que s'hagi adonat -massa tard- que sola i amb la paraula no es poden combatre certes coses'".

El camí marcat per Vilarasau al mig del pregó, doncs, semblava construir una crítica social, però sense punta. Semblava haver decidit no mencionar-la del tot, no concretar. Però era una trampa per a impacients. Com a les bones dramatúrgies, el monòleg colpidor esperava pacientment. Era al desenllaç. Quan l'actriu era a punt de girar el darrer full d'un discurs de durada correcta, ha desplegat la proposta: "Podem demanar un desig de festa major, de la mateixa manera que demanem desitjos per Sant Joan i els cremem a la foguera. Si es pot, el meu desig és veure Netanyahu i tota la seva cúpula militar jutjats per crims de guerra i crims contra la humanitat davant d'una cort penal internacional. El meu desig és que d'una vegada per totes es duguin a terme sancions i embargaments a Israel, perquè el que s'ha aprovat aquest matí, francament, no és suficient i no tenia res a veure amb el que s'havia demanat. Desitjo que d'una vegada per totes es deixi de negociar amb un govern genocida. Europa ja no serà mai l'Europa en la que alguns havíem cregut. Ja ho sabíem, de fet, però si més no recuperem un mica de credibilitat". 

La intèrpret continuaria no només mirant cap als mandataris europeus, sinó fent-ho també cap als costats. "Ja sé que molts de vosaltres penseu que res del que fem serveix de res, però tots els gestos serveixen. I s'han aconseguir moltes coses sortint al carrer. Per això m'agradaria convocar-vos a la manifestació organitzada per la comunitat palestina de Barcelona i la coalició 'Prou Complicitat amb Israel' el dia 4 d'octubre a les dotze del migdia", ha establert, en relació a una crida que serà simultània a diferents punts del territori espanyol. "Omplim els carrers una vegada més i compartim si més no la nostra impotència", ha rematat la convocatòria emesa des de la sala noble del consistori barceloní.

L'arenga que coronava el pregó lligava també amb fragments previs, amb records i referències als seus principis mobilitzats, amb l'antifranquisme i la irrupció d'un feminisme carregat de victòries pendents. "Hi havia tant a exigir!". Aquest també és el paper de la ciutat, el pol atractor de cervells i ràbies. Entre d'altres, Vilarasau ha recordat la primera gran mobilització pels drets de les dones després de la mort del dictador Francisco Franco. "Un altre regal que em va fer Barcelona".

L'alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, ja havia advertit minuts abans, durant el seu parlament inaugural, sobre "la facilitat esfereïdora" de la pregonera "per transitar entre diferents registres". La referència era teatral, però els fets l'han portar a traslladar també la versatilitat política al faristol de l'Ajuntament. "És una de les intèrprets que millor s’enfada sobre l’escenari", comentaria també Collboni, entre riures incipients. Minuts abans, el cap de files del PSC al consistori també ha recordat els darrers moviments de la capital catalana davant la massacre sobre Gaza, amb el nomenament de diverses ciutats de Palestina com a nou Districte 11 de la ciutat.

La Barcelona de Vilarasau, entre sales i noms teatrals

Però seria injust situar en el pla estrictament polític les paraules de l'actriu protagonista de Casa en flames. El seu discurs s'ha basat, sobretot, en una oda al teatre de la capital catalana. A les sales, els textos, el públic i, sobretot, els noms que van donar vida als escenaris des dels 70 fins als 2000. Ha citat des del primer musical de Dagoll Dagom, amb música de Jaume Sisa i contes de Pere Calders com a aliment principal, l'any 1978 a la Villarroel, fins a la mort de Fabià Puigserver, quan el Teatre Lliure era a punt de disposar d'un nou gran espai cedit per l'Ajuntament, que solucionaria la petitesa prèvia. 

Un clam pel català malmès en la quotidianitat

I no només això. La normalització lingüística també ha irromput entre les anècdotes que expliquen el país que es va trobar, mentre treballava. Existien resistències inicials dins del seu propi gremi amb la llengua catalana, a l'hora d'interpretar ficcions a TV3. 

"Hi ha una cosa d'aquells primers anys. Tot i que TV3 ja feia temps que funcionava, vam patir. I volia parlar d'això perquè em fa l'efecte que la gent no és conscient del que ha costat mantenir la llengua. TV3 va fer molta feina. Al teatre el llenguatge era més refinat, representàvem textos clàssics traduïts per gent molt bona. Però el llenguatge quotidià, el llenguatge del carrer que s'utilitzava a les sèries, s'havia de cuidar molt. Ara us farà riure. Però passaven coses com que un actor no volia dir "bústia" perquè no l'entendria ningú. "La gent diu buzón". I la pobre correctora s'havia de plantar i exigir a l'actor de torn que si no ho deia correcte, no es gravava", ha recordat Vilarasau.

Amb aquest apunt, construïa la base d'un lament aterrat a l'actualitat. "Ara fa molta pena quan veus gent que considera que el català no és prou internacional, que els fa ràbia el català o que et veus obligada a canviar d'idioma constantment, o que entres en un cafè i no t'entenen quan demanes. Crec realment que si la gent sabés el que ha costat mantenir aquesta llengua potser ens ajudaria una mica més", establia l'actriu.

El primer aplaudiment, sobre habitatge

Condemna de les complicitats amb el genocidi a Gaza, reivindicació del teatre, laments pel català i, també, una menció a una altra gran crisi del país, la de l'habitatge. Gran part de les arts possibles a finals de segle XX a Barcelona eren possibles perquè hi havia condicions materials que ho permetien. "Avui seria impossible pagar-te un pis a Gràcia amb un sou d'actor", ha volgut aclarir Emma Vilarasau. "Molts joves, i no joves, es veuen obligats a viure en una habitació, compartint pis" o directament han de marxar de la ciutat, ha reblat l'homenatjada, conscient de com s'ha disparat la precarietat habitacional. En sentir-ho, el públic ha deixat anar el primer aplaudiment espontani del vespre. Després en vindrien més, per la llengua, i per Palestina. L'última ovació arribaria després d'animar els barcelonins a gaudir de la Mercè "sense que els turistes" els "desplacin".