L'anticatalanisme és la ideologia de masses de l'espanyolisme. I és també una fantàstica cortina de fum per amagar les vergonyes d'alguns governants. A les darreres hores n'hem tingut dos esplendorosos exemples. D'una banda, el president del País Valencià, el popular Carlos Mazón que, a les portes del primer aniversari de la Dana, ha utilitzat el blaverisme típic i tòpic de la dreta valenciana al debat de política general a les Corts. I de l'altra, els organitzadors de la manifestació per demanar el retorn dels murals de Sixena, salvats per la Generalitat, cedits i resguardats al MNAC fa més de set dècades, i que l'Aragó vol recuperar immediatament després d'haver aconseguit sentències judicials favorables. Avui us expliquem que a la plataforma que ho reivindica hi ha, a més d'entitats aragoneses que actuen amb més o menys bona fe i coneixement de causa, una bona colla que basen la seva raó de ser en negar els vincles entre els territoris dels Països Catalans i a posar en qüestió la unitat de la llengua que els és pròpia, la catalana. 

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Mazón segueix de president perquè el PP estatal no li troba substitut (l'ara outsider Francisco Camps intenta ser-ho per mèrits propis), no tindria garantits els vots de Vox per al relleu —els ultres prefereixen que se socarrimi a poc a poc i parar la mà d'aquí a dos anys—, i tallar-li el cap seria admetre la mala gestió. Mazón no va gestionar bé la tragèdia que va costar centenars de morts, fa un any que menteix i amaga informació en l'intent d'esquivar responsabilitats polítiques i penals, pren mesures populistes i fallides com ara confiar a un militar la reconstrucció, i ha intentat convertir en culpable el govern espanyol. Un balanç trist que ahir es va coronar titllant de "pagafantes" a les associacions de víctimes i amb un reclam anticatalanista.

Mazón ha proposat que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que té com a objectiu protegir la variant valenciana del català, passi a denominar-se Acadèmia de la Llengua Valenciana, talment com si es pogués crear una Acadèmia de la Llengua Hondurenya o Madrilenya, posem per cas. La intenció és fer valdre la suposada diferència filològica amb el català i impulsar un llenguatge no normatiu a les institucions i arreu, en la línia del que ja s'obliga a fer als periodistes d'À Punt. No ho podrà fer perquè necessitaria canviar l'Estatut i no té suports, però és possible que se'n surti d'aprovar la llei de Símbols, segons ell per fomentar la personalitat valenciana.

Una ocurrència que faria riure si no fes plorar venint de qui, només en els darrers mesos, ha fet que València perdi l'accent obert en la denominació oficial, ha volgut proscriure el català a Alacant, ha escanyat les entitats que promouen el valencià, o organitzat una fallida consulta per arraconar-lo a les aules. L'evidència de la seva mala gestió, el desenfocament de les prioritats, i el menyspreu a la potent identitat del poble valencià fan més necessària que mai una reacció que haurien de liderar forces com Compromís o el PSPV per impedir que la indignació i la descomposició del PP la reculli l'extrema dreta.

I no és menys lamentable el que passa amb l'art de Sixena, que els governs regionals del PP i el PSOE han usat per distreure el personal. Es reclamen les obres del MNAC, però no els "tresors" del monestir real cistercenc que són a Madrid, Saragossa, Toledo, Buenos Aires o Dallas. Ja va passar el mateix fa uns anys amb la segregació del bisbat de Lleida i les obres d'art de la Franja. L'anticatalanisme va actuar i actua de reactiu i mobilitzador. 

Hi ha catalans que encara ara es pregunten què podríem millorar o què haurem fet malament perquè els aragonesos, la dreta espanyolista del País Valencià o les Balears, o molts espanyols tinguin una imatge negativa de nosaltres. La pregunta més aviat hauria de ser en què fallen ells o què és el que els impedeix assumir com una riquesa la diversitat i pluralitat del seu estat, respectar i promoure les llengües que s'hi parlen i ser empàtics i demòcrates per donar cabuda i opcions a tots els projectes polítics. Si no els agraden aquestes realitats encara no assimilades perquè voldrien un estat uniforme i encara més centralista i més radial (la "confiança federal" que reclama avui el nostre articulista Jordi Font és encara lluny), tal vegada el que haurien de fer, pel seu bé i pel dels altres, és habilitar mecanismes de sortida. 

Avui no et perdis

• L'altra cara de Sixena: el retorn de les obres s'impregna d'entitats catalanòfobes; per Lluís Girona Boffi.
• El fracàs del traspàs de la immigració fa evidents els límits del pacte Puigdemont-PSOE; per Bernat Surroca.
• El Govern prioritza blindar les inversions del Prat abans d'abordar la gestió catalana que reclama ERC; per Bernat Surroca.
• Així serà la central reversible de la Baells: inici d'obres el 2028 i 400 milions d'inversió; per Arnau Urgell Vidal i Lídia López.
• Crònica: El desig de la pregonera Emma Vilarasau per la Mercè: jutjar Netanyahu, trencar amb Israel; per David Cobo.

El passadís

L'1 d'octubre és encara una data que inflama i motiva a alguns independentistes, però la majoria ha girat full del procés i d'aquell mandat que mai no es va implementar i fins i tot hi ha qui ni tan sols el té en compte. És el cas de la nova junta del Cercle d'Economia, que per aquell dia ha convocat una trobada dels socis i una conferència d'una de les ministres més controvertides de Pedro Sánchez, la titular de Defensa Margarita Robles. Presentada per la nova presidenta de l'entitat, Teresa García-Milà, Robles parlarà de les polítiques de defensa en un context en el qual, per les guerres i les exigències dels Estats Units en el marc de l'OTAN, la inversió militar ha augmentat molt. Espanya ja supera el 2% del PIB i els players de la potent indústria armamentística espanyola voldrien que s'arribés al 4%.

Vist i llegit

La propaganda neoliberal presenta el populista president de l'argentina Javier Milei i la seva motoserra com un model d'èxit. Però la realitat no va per aquí i el país encara amenaça de fer fallida per la pèrdua de reserves malgrat les enormes retallades socials. En l'intent de socórrer el seu principal aliat a l'Amèrica Llatina i també d'assegurar-se l'accés a alguns recursos naturals del país austral, com ara les terres rares, els Estats Units de Donald Trump (que ahir va denigrar les Nacions Unides i la UE) acudeixen al seu rescat. El secretari del Tresor americà ja ha anunciat una ajuda de, com a mínim, 10.000 milions de dòlars a Milei, que fa uns dies va patir una severa derrota a les legislatives provincials de Buenos Aires davant l'esquerra peronista i que ara tem una nova derrota a les legislatives de l'octubre a tot el país. Ho explica Carlos Pagni en aquesta interessant crònica a El País recordant precedents similars amb Mèxic o l'Uruguai. 

La perla del DOGC

Els maquinistes de Renfe a Catalunya, molts d'ells d'altres punts de l'Estat, van convocar una vaga contra el traspàs de Rodalies. No volen desvincular-se en cap cas de l'empresa estatal i passar a dependre de la Generalitat. La part laboral és un dels esculls d'aquesta transferència "integral" acordada entre els socialistes i ERC. Fa temps que hi ha constància del problema i, per això, calen maquinistes de tren catalans. A finals del 2023, el Govern, aleshores d'Esquerra, ja va impulsar una escola de maquinistes a Vilanova i la Geltrú per formar-ne un centenar i ara el Departament de Territori ha activat, segons les bases que va publicar el dilluns el DOGC, subvencions i beques per als que vulguin estudiar aquesta professió i accedir-hi. Els imports es fixaran en funció de la disponibilitat pressupostària. No només ho fa per la perspectiva del traspàs de Rodalies. Fa uns mesos l'empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat va anunciar la convocatòria de setanta places de maquinista per als anys 2025 i 2026 per cobrir algunes de les seves línies a Lleida i a la línia de l'aeroport del Prat. És, sens dubte, una feina amb futur al nostre país.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]