Ferran Casas passava revista, l’altre dia, als rèdits que deixa a les Espanyes la recent successió de grans sinistres, des de la tràgica dana del País Valencià fins als devastadors incendis de Galícia, Castella i Lleó i Extremadura. A més de les vides perdudes i de la ruïna material de tantes famílies, resta també la consciència d’una gravíssima imprevisió i, amb ella, d’una ineficiència extrema dels corresponents governs autonòmics, que disposen de les competències legals i, doncs, de la responsabilitat inexcusable, tant pel que fa a la prevenció com a la gestió d’aquesta mena de catàstrofes.
Aquesta escandalosa desídia ha donat lloc al recurs fàcil i demagògic de carregar els neulers al “Perro Sánchez”, amb la consegüent i agra confrontació entre administracions. Tot plegat, diu Casas, s’ha traduït “en el qüestionament i desconfiança cap a l’Estat de les Autonomies, al que es presenta com a poc preparat per gestionar competències importants i emergències, ineficient i prescindible”. I s’ha traduït també en un desemparament angoixant que ha resultat un fèrtil cultiu de l’antipolítica: “Només el poble salva el poble”.
Què en sortirà de tot plegat? Casas tem, suposo que en la perspectiva d’un govern PP-Vox, un nou assaig d’involució, com ja ho va ser en el seu moment el “cafè per a tothom” de l’endemà del pacte constitucional, no pas com a eina d’igualació de la ciutadania en drets, sinó com a via per arranar les realitats nacionals de Catalunya, el País Basc i Galícia, ignorant i revertint l’asimetria -“nacionalitats i regions”- anunciada per la Constitució. O com ho va ser la LOAPA, l’endemà del 23-F, destinada a apaivagar la mala maror fàctica que havia donat lloc al cop d'estat, una llei greument regressiva i que el Tribunal Constitucional va acabar per tombar, tal com havien anunciat importants juristes i com molts esperàvem amb candeletes. Contra aquests mals auguris, Casas creu que, del fang de la dana i de les cendres dels incendis, “n’hauria de sortir un debat que ajudi a una regeneració política, cada cop més urgent, i si pot ser que desmunti un ‘cafè per a tothom’ que mai no va ser benintencionat”.
En això estem. Almenys, aquest és el nord (pel que fa a la “qüestió territorial”) de l’actual govern espanyol d’esquerres, amb el suport-pressió d’altres forces (d’un més ample espectre) de les nacions perifèriques. Un nord que propugna, al costat de la igualtat de serveis i d’estàndards de vida per a la ciutadania del conjunt espanyol, també el ple reconeixement plurinacional que la Constitució permetia i que no ha estat plenament desenvolupat, sinó que ha sofert tota mena d’escamotejos i algunes destralades.
Però això no és tot. Cal que les actuacions, a banda i banda, siguin “benintencionades” (manllevant l’expressió de Casas). I que els recels i els prejudicis ancestrals no trobin cultius on reproduir-se i perpetuar-se. Això val per a la catalanofòbia que és l’or negre de la dreta espanyola i el nacionalisme de quilòmetre zero. I val també per al cofoisme català que de vegades muta en el supremacisme cafre del “puta Espanya” o del “boti, boti...”. Dos pols que es retroalimenten i que generen una espiral que se’ns emporta directament al clavegueram. Però no cal anar als extrems, sinó a les actuacions quotidianes de les direccions polítiques, que han de donar exemple i que es poden mostrar respectuoses i respectables o bé cíniques i trapasseres, donant lloc al tobogan per on llisca tanta gent cap a l’antipolítica.
Des del govern de l’Estat, cal esperar -i s’està donant- un compromís seriós, per difícil que resulti, amb la realitat plurinacional i amb les transformacions federalitzants necessàries, és a dir, cap a la banda alta de les interpretacions constitucionals possibles, als antípodes del “cafè per a tothom” o de la LOAPA. I, des de Catalunya, què? Des d’aquí, no podem encaixonar-nos en la lògica contraproduent de les actuacions oportunistes o reduïdes al “peix al cove”, ni tampoc en un més èpic "arrencar noves conquestes", oblidant tota perspectiva d’interès general i tota visió de corresponsabilitat de conjunt; o fins i tot, de vegades, amb l’escenificació de la desgana, quan no del menyspreu. Això només és útil per a la dreta espanyolista: l’ajuda a aixecar els seus espantalls catalanòfobs.
Som en una etapa en què l’interès de Catalunya se situa en el seu tractament singular dins d’un esquema d’esperit federal. Fins que la dreta espanyola no creixi en intel·ligència política, no hi haurà la majoria qualificada per a una reforma federal de la Constitució. Però sí que hi haurà lloc per al “federalisme dels fets”, és a dir, per a actuacions federalitzants, com les que han fet avançar la Unió Europea fins on som, un estadi insuficient encara, però a un sol pas de ser el que pot i hauria de ser. Un pas polític que els Estats no acaben de donar, però que la realitat europea i internacional reclama i que la ciutadania europea ha d’acabar imposant.
El federalisme, deia Pasqual Maragall, comporta uns paràmetres bàsics:
- Principi de subsidiarietat: govern de proximitat sempre que sigui possible i federació sempre que calgui, cap a la igualtat de la ciutadania en drets; en altres paraules: situar en el nivell més baix i pròxim tot el que s’hi pugui fer sense “diseconomies” o pèrdues d’eficiència.
- “Des de baix” (en expressió del federalisme català del XIX, bressol del catalanisme modern i progressista), que vol dir amb el degut reconeixement i encaix de la diversitat que reuneix i, en conseqüència, asimètric.
- Claredat competencial entre les parts i la federació.
- Corresponsabilitat de les parts respecte de les polítiques de la federació (Senat territorial, Conferències de presidents i de consellers).
- Un sistema de relacions clar amb l’Administració local, respectuós amb la seva autonomia.
- Un marc just i segur de finançament dels tres nivells de l’administració (local, nacional-regional i federal), que contempli el “principi d’ordinalitat”, que la Declaració de Granada del PSOE assumiria formalment el 2013 (negociació Iceta-Rubalcaba) com a garantia que “la contribució interterritorial no col·loqui en pitjor condició relativa a qui contribueix”, és a dir, que la solidaritat no comporti un descens de la part que l’exerceix dins del rànquing conjunt de les rendes de totes les parts. És aquest un aspecte fonamental del “model singular” que avui s’està negociant a la taula Estat-Generalitat.
I un darrer paràmetre que és transversal i sense el qual res no és possible: la confiança i la lleialtat mútues que han de ser efecte i causa de les actuacions “benintencionades” (per seguir amb l’expressió de Casas) de totes les parts. Els alemanys en diuen “Bundestreue” o “principi de confiança federal” i es basa en la corresponsabilitat de conjunt i en la lleialtat recíproca de totes les actuacions.
Des de Catalunya, cadascú fent el paper en què pot ser més útil (el PSC i els Comuns exercint influència sobre el govern, ERC i Junts exercint la corresponent pressió negociadora), hauríem de ser capaços de fer de l’escenari espanyol, no tan sols el lloc on assolir les cotes d’autogovern que ens calen (massa sovint reduïdes a trofeu de part), sinó també el lloc on escenificar la nostra corresponsabilitat general, la nostra lleialtat de conjunt, generadora de confiança. Només així podrem compensar i vèncer la inèrcia de la dreta a fer servir el comodí de la catalanofòbia per prendre el poder i sumir-nos en una nova involució. Hauríem d’aconseguir que la naturalesa “benintencionada” de la nostra actuació ho faci simplement risible. Hauríem d’excel·lir en la implantació de la “Bundestreue” o “confiança federal”.