Les notes de la mítica I will survive ressonaven com a un crit d'advertència a la Marina de València. La melodia motivadora s'intercalava amb una lletra que exaltava l'expresident valencià Francisco Camps com a líder. "Dona'm al PP de la Comunitat Valenciana, dona'm a Francisco Camps; amb tu, mai tornaré a perdre", s'expressava des dels altaveus mentre apareixien a l'edifici velles glòries dels populars valencians: des de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló condemnat per frau fiscal, a Alfonso Rus, expresident de la Diputació de València i amb antecedents judicials a la macrocausa Taula.

L'edifici marítim era l'escenari d'un viatge nostàlgic cap a l'antiga plana major dels conservadors, cap als protagonistes d'una etapa marcada pel balafiament dels recursos públics i l'esclat incessant de trames corruptes. L'exalcaldessa d'Alacant, Sonia Castedo, que va estar absolta de manera polèmica d'haver-hi entregat l'urbanisme alacantí a Enrique Ortiz, constructor i finançador confés dels populars, acompanyava Camps en una de les seues grans festes de redempció política. L'excap del Consell se sentia exultant després que els tribunals l'exoneraren de la seua presumpta implicació a una de les incomptables branques del cas Gürtel.

No importava que consellers dels seus governs —Rafael Blasco per desviar diners de la cooperació internacional; Milagrosa Martínez per contractes turístics; Víctor Campos per suborn passiu; Serafín Castellano pel càrtel del foc— hagueren estat condemnats per corrupció, ni tampoc que la xarxa corrupta que va esquitxar-lo haja deixat 61 sentenciats al País Valencià. Feia un any que Camps s'havia alliberat de la seua motxilla als tribunals i s'oferia de manera entusiasta, delerós de retornar al camp de joc polític després d'anys a la banqueta, per a liderar el PPCV. El calendari marcava maig de 2025.

Dos mesos després, i amb menys representació dels tòtems de la vella guàrdia popular, Camps reunia a centenars de persones en l'espai de les antigues celebracions electorals del PP —el Palau Alameda de València— per desafiar el lideratge de Carlos Mazón a l'organització valenciana de la gavina. Alimentat pel caliu que els militants li havien donat en la seua gira per arreu del País Valencià i aprofitant la debilitat de Mazón per la qüestionada gestió de la dana, l'excap del Consell es llançava a la piscina orgànica. Anunciava la candidatura per a presidir el PPCV, a pesar de l'ajornament del congrés de la delegació valenciana que, en principi, estava previst per enguany.

Guerra interna

L'acte de proclamació de Camps com a futur candidat a encapçalar el PPCV havia derivat en una batalla de declaracions, que semblava emular les antigues conteses entre els campistes i els zaplanistes —corrent polític del qual és originari Mazón. Als micròfons d'À Punt, Juanfran Pérez Llorca, secretari general dels populars valencians i persona de màxima confiança de l'actual cap del Consell, afirmava que "no tocaven" aquests moviments, en al·lusió a Camps. "S'imaginen que quan Camps era jutjat pels vestits, s'haguera produït un moviment dins del partit per substituir-lo?", comparava aquell escenari amb la pressió a la qual està sotmès Mazón per la dana.

Aquestes paraules expressades a principi d'aquesta setmana —desafortunades per situar el president valencià en una posició anàloga a la que va afrontar Camps per la trama Gürtel— generaven estupefacció al sector partidari de l'excap del Consell. Castedo responia Pérez Llorca a Facebook: "Si haguera acudit a l'hemeroteca, hauria recordat que quan Camps era jutjat pels vestits, no era ja president de la Generalitat, ni tampoc del partit. Havia dimitit. Havia pensat en el partit i no en ell". El missatge era un míssil a la bunquerització de Mazón, que s'ha aferrat al càrrec a pesar del reguitzell de manifestacions que han omplert els carrers de València demanant el seu adeu.

Quan Mazón començava a respirar

La resurrecció de Camps a dintre del PPCV i el seu anhel de retornar a la primera línia política quan han transcorregut tres lustres d'ençà del seu mandat han provocat inquietud orgànica. Quan Mazón semblava respirar, perquè els focus estatals s'han traslladat a la presumpta corrupció del PSOE, l'aparició de l'excap del Consell ha generat malestar intern, fins i tot a una direcció estatal que ha intentat apaivagar les maniobres de l'antic comandant en cap de l'administració valenciana.

Camps intenta pescar en el desànim d'un partit que havia estat noquejat internament durant els primers compassos de la dana i atrapat per un líder marcat pel seu comportament en el dia D de la riuada. Amb una personalitat seductora per a diversos sectors del PPCV i aprofitant del recel que generava Mazón a les estructures del cap i casal per la seua procedència alacantina, l'expresident està fent apel·lacions nostàlgiques a la seua etapa —fins i tot, reivindicant la figura de l'exalcaldessa de València, Rita Barberá— per guanyar suports dintre de la militància. Segons sostenen des del campisme, disposen ja de 1.257 adhesions a dintre del partit.

Pugna soterrada de fa temps

El terrabastall de l'excap del Consell no sols coincideix amb un Mazón ancorat encara a la seua gestió de la barrancada, sinó en una formació que viu una pugna soterrada i silenciosa entre l'equip del president de la Generalitat Valenciana i el cercle de María José Català, alcaldessa de València i principal favorita per rellevar Mazón gràcies a la seua bona relació amb l'eurodiputat Esteban González Pons. La irrupció de Camps introdueix incomoditat interna i ha activat les alarmes orgàniques dels diferents corrents del partit. De moment, però, sembla que no és una amenaça amb prou pes per a conquerir la vara de comandament del PPCV.