Les esquerres nacionals, els Comuns i el PNB van presentar una llei de foment del plurilingüisme a l'Estat que el Congrés ha admès a tràmit aquesta setmana en sessió plenària. Ho ha fet gràcies també als vots del PSOE, Sumar i Junts. Veurem ara quins són els ritmes de tramitació i fins on els socialistes la voldran rebaixar per evitar canviar les regles del joc (la proposició de llei pretén reformar quinze lleis vigents) o incomodar alguns estaments funcionarials. 

La tramitació d'aquesta llei fa evidents les mancances que, en aquest àmbit, té l'Estat espanyol. Unes mancances que ajuden a entendre les dificultats que la UE posa a fer oficial el català, el gallec i l'euskera i a posar-los al nivell del castellà i la resta de llengües de les institucions comunitàries, o els problemes per mantenir-ne l'ús social.

Hi ha qui presenta Espanya com un país plural, plurilingüe o federal, però la realitat, tant en les actituds com en la legislació, no va en aquesta línia. Més aviat miren de perpetuar una supremacia del castellà que permet, per exemple, que es pugui exercir com a funcionari a Catalunya sense saber ni un borrall de català o que es qüestioni el model d'immersió lingüística a les escoles, l'única via per intentar garantir el coneixement de la llengua.

En cinquanta anys de democràcia no s'ha fet apologia ni gimnàstica del plurilingüisme, ni a les institucions ni als mitjans públics. L'Espanya castellana, que per demografia és la majoritària i que sempre ha ostentat el poder centralitzat a Madrid, ha percebut l'existència d'altres llengües i la petició de la seva protecció com una nosa o un assumpte a evitar. El PSOE i el PP diuen que les llengües no s'han de polititzar, però són els primers que ho fan quan vinculen els avenços a la necessitat que, en cada coment, tenen dels vots nacionalistes o independentistes. I sovint han alimentat o tolerat operacions de debilitament i desprestigi com ara l'infame secessionisme lingüístic al País Valencià o a la Franja de Ponent. Com escriu avui Josep-Lluís Carod-Rovira, Espanya no pacta mai res per convicció "sinó per necessitat, i la necessitat ve determinada per la força".

I hi ha, en tot plegat, també un llenguatge que és ofenós i que s'hauria de superar. És la permanent referència (ahir a les informacions que recollien el debat apareixia de nou) a les llengües "cooficials". Com si n'hi hagués una de primera i oficial amb tots els ets i tuts, el castellà òbviament, i unes altres de segona i menors, les "cooficials" que, com digué Joan Fuster, es puguin "acorralar a reducte folklòric". El català ha de ser, a Catalunya, a les Balears o al País Valencià, tan oficial com el castellà i així ha de ser tractat.

Per això és necessària aquesta llei, i per això cal esprémer l'actual context polític. Cinquanta anys després no hi ha excusa per no garantir els drets dels parlants de les llengües oficials diferents del castellà en tots els àmbits. Viure plenament en català i poder-s'hi relacionar normalment amb qualsevol administració no hauria de ser una quimera. No es tracta que els parlants d'aquestes llengües siguem més o menys simpàtics, imaginatius o militants (això ja ho decidirem nosaltres, que som grandets). Es tracta que l'Estat que afirma voler-nos acollir ens respecti.

Avui no et perdis

• Catalunya es fixa com a objectiu reduir a la meitat la població de senglars; per Bernat Surroca.
• Entrevista a Vicens Enrique-Tarancón, coordinador Grup de Sanejament Porcí de Lleida: «No trobar més senglars positius és una mala notícia»; per Arnau Urgell Vidal.
• ChatGPT, a favor del dret a decidir de Catalunya; per Natàlia Pinyol.
• Crònica: El «coratge» de la Transició davant l'autocràcia que ve; per Pep Martí.
• La guerra de l'estríming esquerda Hollywood: on som en la lluita entre Netflix i Paramount per la Warner?; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Aquest dimecres, la parròquia de la Mare de Déu del Roser de Barcelona, a la Gran Via, va acollir un acte de commemoració d'una suposada aparició de la Verge a Pontevedra el 1925. Fa cent anys i l'entitat Primers Dissabtes, que impulsa a Barcelona un grup de sacerdots al capdavant dels quals hi ha el polonès Artur Migas, ha organitzat una conferència de l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, que s'ha especialitzat recentment en aparicions marianes.

Es va celebrar una missa presidida per un dels bisbes auxiliars de Barcelona, David Abadías. L'acte va provocar polseguera a l'arxidiòcesi, sobretot per la presència del bisbe, considerat, d'altra banda, de línia oberta. Des de l'arquebisbat es va voler aclarir a Nació que Abadías "no feia costat" a Fernández Díaz, sinó que només celebraria l'eucaristia. L'arquebisbe Juan José Omella i els seus dos auxiliars estan fent equilibris entre les diverses famílies eclesials. No volen indisposar el cristianisme progressista ni els més catalanistes, però en una diòcesi on tenen pes numèric els sacerdots conservadors (molts d'ells joves), Omella calcula cada gest que fa. 

Vist i llegit

Fa dos anys que el llibertari Javier Milei i les seves idees d'extrema dreta i ultraliberals van arribar a la Casa Rosada, seu de la presidència argentina. Les seves retallades han aconseguit contenir la inflació i han tingut suport dels Estats Units, que ha activat un primer rescat a l'economia argentina i en prepara un altre amb fons privats. Les mesures han frenat el consum i provocat el tancament d'empreses. El País ha radiografiat en set gràfics les grans dades de l'economia argentina. La informació és de Sebastián Casse i Mar Centenera.    

La cançó

Aquest dimecres ens ha deixat Roberto Robe Iniesta, fundador i il·lustre cantant d'Extremoduro. L'estil poètic i fins i tot filosòfic que el caracteritzava és el resultat d'una vida intensa i esbojarrada que va trobar la pau precisament en la poesia i la literatura, que el van ajudar a allunyar-se una mica de la droga. La vereda de la puerta de atrás, del 2002, és especialment recomanable un dia com avui, perquè toca la mort amb el seu to inconfusible i sempre vigent: "Si m'espera la mort traïdora, que m'enterrin amb la polla per fora, perquè que se la mengi un ratolí. I mor a totes hores gent dins del meu televisor, vull sentir alguna cançó que no parli de ximpleries i que digui que no sobra l'amor".

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]