El dilluns els països de la UE van decidir (només Espanya i algun altre estat petit hi van posar pegues) endurir les polítiques migratòries. Tindran més marge per fer-ho a escala estatal restant encara més pes polític a la qüestionada Unió. Malgrat la crisi de natalitat del continent, es preveu endurir les condicions d'asil, reduir la xifra de reubicacions i aplanar el camí a la creació de centres de deportació de migrants fora de la UE seguint el model de Giorgia Meloni d'enviar-los a Albània. El model de la líder ultra triomfa en l'intent de la dreta i l'esquerra tradicionals de parar els peus a l'extrema dreta. És, però, un error pensar que els ultres i els seus padrins es donaran per satisfets: ahir mateix Donald Trump deia a Politico que la política migratòria de la UE és "desastrosa", que els seus líders són “dèbils” i que calen més expulsions.
El fet és que a la UE creix el consens en el fet que no hi ha ni eines ni recursos per acollir i integrar com cal els nouvinguts. Ja no cal dir-ho si es vol fer amb accent propi en territoris com Catalunya, que no tenen ni els fons necessaris ni el poder polític per decidir com fer-ho i endreçar-ho. Vaig escriure sobre el tema i el debat de la Catalunya dels deu milions, la TurboCatalunya, el passat juliol. Aquesta voluntat de posar el fre a l'arribada de nouvinguts conviu amb dues realitats. La primera és que el debat migratori és la principal via de creixement dels partits d'extrema dreta (a casa nostra Aliança Catalana i Vox). I la segona és que patronals com Foment del Treball, instal·lades en la lògica capitalista del creixement permanent, demanen que continuï arribant mà d'obra amb bona predisposició a fer feines que els nacionals no poden o no volen cobrir.
El debat sobre els límits i el sentit del nostre creixement és necessari, però malauradament sol enverinar-se amb prejudicis racistes que apunten al més dèbil -qui vol venir fugint de l'escassedat- i no cap al més fort -qui en treu profit-. I apareix la perillosa barreja d'immigració i delinqüència, ara animada per la decisió de l'Ertzaintza, la policia basca, de dir la zona geogràfica d'origen dels detinguts. Hi ha qui demana que se'n conegui la nacionalitat ("menjava pernil?" es pot llegir sovint a les xarxes en referència als que professen religió musulmana i que, com els jueus, no mengen porc). I això ha obert un debat: què aporta?, resol alguna cosa més enllà del perjudici?, o val la pena fer-la pública precisament per deixar en evidència la voluntat d'estigmatitzar col·lectius?
Sobre això és necessari fer-se algunes preguntes i posar-hi algunes dades. Per exemple, que els immigrants són el 18% de la ciutadania i el seu pes en les xifres delinqüencials és bastant superior, sí, però que només el 0,3% dels que viuen al nostre país són a la presó. Els nouvinguts són el 52% de la població reclusa, però els que estan en presó preventiva (a l'espera de judici i possible condemna) gairebé tripliquen en xifra els nacionals fent evident un clar desequilibri. I això ens porta a l'extracció social i a la renda, on radica el gruix del problema. Es constata que tenir més arrelament i més diners per pagar-se un bon advocat ajuda a evitar la presó.
I a altres preguntes. Més enllà de què ens pugui aportar saber la nacionalitat o la zona d'origen de qui delinqueix, per entendre i abordar el fenomen no seria més interessant saber quina és la seva renda o inserció laboral?, quina és la seva estructura familiar?, i si té algun trastorn mental o de conducta? Si tornem a posar la mirada en els 8.500 reclusos catalans, resulta que menys de 500 són dones. No arriben, per tant, al 6%. No crec que als josepmaries que participen del debat públic i a les xarxes o als líders de Vox i Aliança els agradés que convertíssim la delinqüència en un pecat masculí com ells fan quan la converteixen en un pecat immigrant.
Avui no et perdis
- La nova fase del judici als Pujol obre la via sobre l'Operació Catalunya; per Oriol March.
- Endurir les sancions per incivisme fa possible el primer gran pacte PSC-Junts a Barcelona; per David Cobo.
- La tria del nou cap de l'oficina antifrau aixeca polseguera entre el Govern i Junts; per Lluís Girona Boffi.
- Seqüeles franquistes en el català: «Som en camí de ser un dialecte»; per Bernat Castanyer.
- La pesta porcina, l'última palanca a l'abast de l'extrema dreta; per Lluís Girona Boffi.
El passadís
Les enquestes somriuen a Vox i això no només perjudica el PP. També posa les coses més difícils a altres opcions d'extrema dreta. És el cas de S'ha acabat la festa, el moviment de l'influencer Alvise Pérez, que a les darreres europees va donar la sorpresa aconseguint tres escons. Ara, Pérez, a qui van abandonar els seus dos companys, és investigat per finançament irregular. En això coincideix amb Vox, que tampoc té una comptabilitat precisament clara. Però el cas és que l'exassessor de Ciutadans està a matadegolla amb els de Santiago Abascal. Ha denunciat al Parlament Europeu que els assistents de Vox el graven, l'insulten i difonen fake news sobre la seva activitat. Qui a espasa mata, a espasa mor.
Vist i llegit
Què va passar quan l'any 1936, uns mesos abans de la guerra civil, l'Alemanya nazi va venir a Barcelona, a l'estadi de Montjuïc, per jugar contra la selecció espanyola, a la que va derrotar per 1 gol a 2? Alguns recorden que els jugadors van ser xiulats quan van fer la salutació feixista i altres cròniques parlen de grans aplaudiments. No queda massa clar. Sí que està documentat que no van sonar els himnes i que els jugadors van saltar junts al terreny de joc per evitar tensions. Tot plegat ho explica Plàcid García-Planas en aquest reportatge a La Vanguardia, que apunta que potser els xiulets i els aplaudiments van conviure i que l'arquitectura de l'estadi i el vent van impedir ser taxatius. Per cert, que el Barça va jugar ahir contra l'Eintracht de Frankfurt, un equip que va expulsar els jueus, que hi havien tingut un important paper tal com ens explicava Ramon Usall a la seva secció "Futbolítica".
La perla del DOGC
El Departament de Cultura està en plena campanya de subvencions. Ahir es publicaven les destinades, en règim de concurrència competitiva, a les cases regionals espanyoles a Catalunya. Les definien com a "entitats representatives de col·lectius d'altres territoris de l'Estat espanyol" i hi ha una dotació pressupostària, heretada dels anteriors governs, de 284.500 euros. Hi ha temps de demanar-les fins al 19 de febrer al migdia. Aquí es poden consultar les bases i aquí la convocatòria al Diari Oficial.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
