El 9 d’abril de 1933, poc després de l’accés d’Adolf Hitler al poder i de l’inici de la seva dictadura nazi, l’Eintracht de Frankfurt va ser un dels catorze clubs de futbol del sud d’Alemanya que van signar la Declaració de Stuttgart, en què els representants d’entitats esportives com el Bayern de Munic, el Kaiserslautern, el Nuremberg o el mateix Eintracht es comprometien a excloure els membres jueus dels seus clubs, una mesura que van anar complint amb la introducció paulatina als seus diferents estatuts d’aquesta prohibició que impedia als jueus ser-ne membres.

La polèmica decisió, evidentment avalada per les autoritats nacionalsocialistes, evidenciava com en molt pocs mesos el règim nazi havia imposat la seva visió del món i havia aconseguit controlar entitats que fins aleshores havien tingut una important presència jueva com és el cas del Bayern muniquès o del mateix Eintracht frankfurtès.

De fet, la decisió dels de Frankfurt resultava especialment cridanera, ja que l’històric club del Main havia estat considerat fins aleshores com una entitat liberal i cosmopolita, que comptava amb una important presència d’esportistes, de treballadors i de patrocinadors jueus que havien ajudat enormement als èxits que l’equip havia protagonitzat poc abans de l’ascens de Hitler al poder.

Des dels seus mateixos orígens, que es remunten a l’any 1899, quan va néixer el Frankfurter Fussball Club Victoria, considerat com l’antecessor de l’actual Eintracht, l’equip frankfurtès havia estat associat a les classes acomodades, i, a diferència de d’altres clubs de l’època, no concentrava les seves simpaties en un districte concret sinó que aplegava el suport de la classe mitjana i alta d’arreu de la ciutat.

Aquesta posició social dels seus promotors i simpatitzants va quedar palesa amb l’inici de la dècada dels 20, quan l’Eintracht va adoptar el seu nom actual fruit d’una de les múltiples fusions que havien marcat els seus primers anys d’història i quan va estrenar el seu estadi de Riederwald, amb capacitat per a 30.000 espectadors i amb un ampli complex que el convertia en el més gran de l’Alemanya de l’època que era propietat d’un club esportiu.

Arran de l’obertura del seu nou estadi i del suport que li brindaven diversos empresaris jueus que actuaven com a mecenes del club, l’Eintracht va protagonitzar diversos èxits esportius entre els quals cal destacar els seus triomfs a la lliga del sud d’Alemanya (el 1930 i el 1932) i el seu segon lloc al campionat germànic (també el 1932, quan només va ser superat pel Bayern de Múnic).

Una de les raons que expliquen aquests èxits cal anar a buscar-la a l’empresa J. & CA Schneider, una fàbrica de sabates propietat d’una família jueva que exercia com a patrocinadora principal del club. Els seus directors, els germans Fritz i Lothar Adler i el seu cosí Walter Neumann, van abocar ingents quantitats de reichsmarks al club alhora que, per eludir la normativa que impedia el professionalisme, tenien contractats a diversos dels principals jugadors de l’entitat durant els anys 30.

Com que el producte estrella de la fàbrica eren les sabatilles, que en el dialecte de Frankfurt eren conegudes com a "Schlappe", els jugadors de l’equip van passar a rebre el sobrenom de "Schlapperkicker" ("sabatilles de xutar"), que avui encara perdura com a denominació popular per referir-se a l’equip frankfurtès.

Malgrat aquesta important presència jueva, un cop Adolf Hitler i el seu Partit Nazi van arribar al poder, l’Eintracht va col·laborar sense oposar resistència amb el nou règim i va signar l’esmentada Declaració de Stuttgart que, des de l’àmbit esportiu, recolzava les polítiques racials del Tercer Reich que pretenien excloure la població jueva de l’esfera pública.

L’establiment de la dictadura nazi va suposar un gran trasbals per l’Eintracht que va veure com els jueus, que constituïen un dels seus suports més importants, eren exclosos de l’entitat i com aquesta era sovint atacada pels seus rivals considerant-la com un judenklub, és a dir, un club de jueus. De fet, els esportistes de les diferents disciplines de l’Eintracht eren despectivament designats com a Juddebube, és a dir, com a nois jueus, en el dialecte frankfurtès.

Les moltes vicissituds que l’Eintracht va viure durant el nazisme van fer que el club combinés episodis tràgics, com ara l’exclusió dels jueus o l’incendi que el 1936 va afectar la tribuna de l’estadi de Riederwald i que el va tenir durant més d’un any tancat, amb moments més feliços, com ara el triomf en la Gauliga del Südwest/Mainhessen, una de les diverses competicions regionals en les quals el nazisme havia organitzat el futbol alemany.

Les dificultats i els patiments de l’Eintracht es van accentuar amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial que va comportar que molts dels seus esportistes fossin cridats a files per combatre als diversos fronts de guerra i que l’equip patís l’escassedat de jugadors que va afectar el gruix del futbol germànic a partir de 1939.

Curiosament, aquell mateix any en què va esclatar la guerra la presidència de l’Eintracht va ser assumida per Rudolf Gramlich, un exjugador que havia estat protagonista dels èxits de l’equip durant l’inici de la dècada dels 30 quan, per eludir la prohibició del professionalisme, havia treballat com a comprador de cuir per a l’empresa jueva J. & CA Schneider, la principal patrocinadora de l’Eintracht.

Amb l’arribada del Tercer Reich, Gramlich havia fundat el seu propi negoci de cuir i havia abraçat la causa nacionalsocialista unint-se a les SS i al Partit Nazi. Aquest fet li va permetre presidir l’Eintracht entre 1939 i 1942, un càrrec que ocuparia també entre 1950 i 1970, una època durant la qual l’equip frankfurtès va assolir les seves principals fites esportives, el triomf al campionat alemany de 1959 i el segon lloc en la Copa d’Europa de 1960 després de perdre davant del Reial Madrid per 7-3 en una final que, disputada a Glasgow, es considera com la millor de tots els temps. Fruit d’aquestes circumstàncies, Gramlich havia estat designat com a president honorari de l’Eintracht, un càrrec del qual va ser desposseït el 2020 quan noves investigacions van acreditar la seva complicitat amb el Tercer Reich nazi.

Més enllà del fet d’estar encapçalat per militants del Partit Nazi i de veure com bona part dels seus futbolistes eren cridats a engreixar les files de l’exèrcit alemany, la Segona Guerra Mundial va marcar profundament l’Eintracht fruit de la destrucció de l’estadi de Riederwald arran dels bombardejos aliats sobre la ciutat de Frankfurt.

L’estadi, que havia servit com a allotjament de diversos treballadors forçosos que havien arribat a Alemanya procedents de la Unió Soviètica, va ser completament destruït per les bombes nord-americanes i britàniques que hi van caure l’octubre de 1943 en el marc dels atacs aliats que pretenien minvar la moral del nazisme i forçar la seva derrota.

Com que el terreny de joc estava en un estat impracticable, les autoritats van acordar transformar-lo en un espai d’emmagatzematge temporal de la runa provocada pels bombardejos aliats que van continuar castigant Frankfurt fins al final de la guerra i que van reduir fins a la meitat la seva població. Aquesta temporalitat, però, no va ser tal i l’antic estadi de Riederwald va acabar acollint, després de la guerra, una planta de processament i de reciclatge de runes que va forçar que l’Eintracht hagués de buscar una nova llar un cop derrotat el Tercer Reich.

Una altra de les vicissituds que el club frankfurtès va viure durant la guerra va tenir lloc a partir de 1944, quan la manca de jugadors va provocar la fusió entre l’Eintracht i el FSV, un altre dels clubs de Frankfurt que tenia, en aquest cas, una identitat més aviat d’origen obrer i popular. La fusió va fer néixer un nou club, l’Associació d’Esports de Guerra de Frankfurt, que a penes va competir durant uns mesos ja que amb l’entrada a l’any 1945 i l’adveniment de la derrota del nazisme la nova entitat va desaparèixer provocant que tant l’Eintracht com el FSV recuperessin tant la seva independència com la seva vella rivalitat.

En la immediata postguerra, l’Eintracht va viure una profunda transformació que va implicar la seva professionalització. Ja no feia falta, doncs, que cap empresa, com havia fet l’emblemàtica fàbrica de sabates «J. & CA Schneider», hagués de donar feina a les principals estrelles de club per escapar de la norma que prohibia la professionalització. En aquest context, l’Eintracht va obtenir diverses victòries que van impulsar la popularitat del club. En primer lloc, en guanyar la copa del land de Hesse de 1945, una competició que va iniciar la seva singladura tot just acabada la Segona Guerra Mundial i que ho va fer un context d’ocupació d’aquest territori per part de les tropes nord-americanes. En segon, més d’una dècada després, en assolir el triomf al campionat d’Alemanya de 1959 que li va obrir les portes a participar a la Copa d’Europa.

La històrica trajectòria de l’Eintracht a la màxima competició continental de la temporada 1959-60 el va dur a convertir-se en el primer equip alemany en jugar una final europea, la que va perdre a Glasgow contra el Reial Madrid.

Tot i això, l’Eintracht ja s’havia erigit en un dels grans clubs de l’Alemanya federal, fet que li va permetre ser entre els equips que, el 1963, van posar en marxa la Bundesliga. Un competició que els de Frankfurt no han aconseguit guanyar mai i on, en honor a la seva història, continuen rebent el sobrenom de Schlapperkicker, una denominació que avui en dia, però, comparteixen amb d’altres com la de "les Àguiles", en referència al seu llegendari escut, o "la Diva del Main", per la seva fama de club atractiu, emocional, dramàtic i força irregular. Un club que, com gairebé tots els alemanys, ha de conviure amb un passat convuls marcat per la influència que en el seu esdevenir va tenir el Tercer Reich nazi.