Com no podia ser d’una altra manera, el conflicte palestí, un dels que majors passions i friccions desperta a nivell global, ha tingut també la seva traducció en l’àmbit futbolístic que es manifesta a la perfecció en la història de la selecció palestina, rival de la quadribarrada en el partit solidari que l’estadi Lluís Companys acollirà aquest vespre.

De fet, Palestina, en tant que territori sota mandat britànic entre 1920 i 1948, va desenvolupar una gran passió per l’esport de la pilota, una disciplina que s’havia començat a practicar a principis de segle, quan la regió estava encara sota control de l’Imperi Otomà. És en aquest context en què, un ja llunyà 1928, en una Palestina dominada pels britànics, es va constituir l’Associació de Futbol de Palestina que, en el precís instant de la seva creació i sota l’auspici de la Maccabi World Union, una organització que agrupava els clubs esportius jueus d’arreu del món que compartien la denominació de Maccabi, va sol·licitar el seu ingrés a la FIFA, que va ser formalment acceptat el 6 de juny de 1929.

Tot i ser una institució promoguda per la comunitat jueva, com queda palès en el fet que 14 dels 15 participants en la seva reunió fundacional eren jueus, la nova federació pretenia conservar les formes i complir amb la normativa de la FIFA que requeria que les associacions admeses al seu si fossin representatives de tota la població del territori que administraven. Amb aquest objectiu, la trobada constitutiva va comptar amb la presència d’un representant àrab, l’àrbitre Ibrahim Nusseibeh, originari de Jerusalem, que només va assistir a la primera sessió, posant així de manifest que la nova associació era un projecte impulsat, exclusivament, des del judaisme.

El domini hebreu de la nova federació era més que evident. Així ho demostra la composició de la seva directiva o la de la lliga que l'entitat va promoure, que comptava amb nou clubs jueus i un de britànic, el British Police, que, paradoxalment, va acabar proclamant-se campió d’aquell primer torneig. La presència d’equips àrabs era més aviat reduïda i estava limitada a les categories inferiors.

Per si tot això no fos suficient per posar de manifest la seva filiació jueva i sionista, l’Associació de Futbol de Palestina va adoptar l’hebreu com a llengua de comunicació oficial i va incorporar la simbologia jueva, reduint a un paper merament testimonial la presència àrab, una circumstància que contrastava de manera molt evident amb la composició demogràfica de la Palestina de l’època, on els àrabs musulmans representaven gairebé un 75% de la població.

L’ínfima presència àrab semblava només destinada a evitar que la FIFA pogués considerar que la nova federació, que en hebreu havia estat batejada com a Associació de Futbol de la Terra d’Israel, i no pas de Palestina, com constava als organismes internacionals, era un projecte exclusivament adreçat a la minoria jueva del territori.

Curiosament, la nova selecció de la Palestina sota mandat britànic va estar a punt de participar en el primer mundial de futbol, celebrat a l'Uruguai el 1930 i l’únic de la història en què no es va disputar una fase classificatòria. La selecció palestina va arribar a inscriure’s al torneig, però les autoritats britàniques van acabar denegant-li el permís perquè pogués viatjar fins a Montevideo, esvaint així el seu somni mundialista.

El debut de la selecció palestina va arribar, doncs, amb una sèrie de partits amistosos a Egipte i no pas amb el mundial uruguaià de 1930. En aquella ocasió, les autoritats britàniques van acabar dictant fins i tot quin havia de ser l’uniforme de l’equip, que va vestir pantalonets negres i samarreta blanca, una equipació inspirada en la d’Anglaterra, amb la substancial diferència que al pit hi lluïa la lletra P de Palestina així com la inscripció «Eretz Israel», és a dir, Terra d’Israel.

El paper purament testimonial que els àrabs desenvolupaven a la nova federació va acabar provocant que, el març de 1931, aquesta comunitat decidís crear un equip nacional palestí de composició àrab que es va estrenar amb un partit contra un combinat d’estudiants de la Universitat Americana de Beirut. Tres mesos després d’aquesta experiència pionera va néixer la Federació Esportiva Àrab de Palestina, una circumstància que va provocar que, el 1934, tots els clubs àrabs abandonessin l’Associació de Futbol de Palestina, considerant que abraçava els postulats sionistes, i s’incorporessin a la federació àrab, que va passar a regular el futbol practicat per aquesta comunitat en territori palestí.

Al mateix temps que es produïa aquesta escissió, la selecció palestina controlada per la comunitat jueva va disputar el seu primer partit oficial, corresponent a la fase de classificació pel mundial d’Itàlia de 1934, en el que es va enfrontar a Egipte. Amb una selecció formada exclusivament per jugadors jueus, Palestina va caure eliminada després de perdre clarament per 7-1 al Caire i per 1-4 a Tel-Aviv. Una circumstància similar es va repetir durant la fase classificatòria per a la Copa del món de França de 1938 quan la selecció palestina, integrada novament només per jugadors jueus, va ser eliminada per Grècia després de dues noves derrotes. L’única victòria oficial d’aquella selecció palestina sota control jueu va arribar el 1940, durant el seu darrer partit com a tal, quan va derrotar per 5-1 el Líban a Tel Aviv.

Així, doncs, en els cinc partits oficials de la selecció de Palestina, la seva samarreta només l’havien lluït futbolistes hebreus, una dada que evidencia que aquest combinat s’havia erigit en un instrument al servei de la causa jueva i sionista, com també ho posa de manifest que es transformés, després de la guerra de 1948, en la selecció nacional del nou estat independent d’Israel.

En el marc de la lluita de legitimitats entre les institucions futbolístiques de les comunitats jueva i àrab de Palestina, la Federació Esportiva Àrab havia intentat, el 1946, amb el suport de les federacions d’Egipte i del Líban, ser reconeguda per la FIFA, una sol·licitud que va ser rebutjada degut a l’existència prèvia de l’Associació de Futbol de Palestina que, malgrat estar sota control jueu, era la representant legítima del futbol palestí a ulls del principal organisme futbolístic internacional.

Per aquesta federació àrab, la guerra de 1948 també va implicar un canvi històric de primer ordre si bé en un sentit molt diferent del que havia representat per a l’associació jueva. La creació d’Israel i la incorporació de Cisjordània i de Gaza a Jordània i a Egipte, respectivament, va comportar la desaparició de la Federació Esportiva Àrab.

La creació de l’estat d’Israel va ser percebut com una autèntica tragèdia pel poble àrab palestí, que es refereix als fets de 1948 com la «Nakba», és a dir, la seva «gran tragèdia». Entre 1948 i l’inici de la dècada dels 60, el futbol àrab de Palestina va veure com les seves estructures, amb la Federació Esportiva Àrab al capdavant, eren dissoltes i com molts dels seus futbolistes havien de marxar a l’exili per jugar en clubs de països àrabs veïns com ara el Líban, Síria o Jordània.

Tot i mantenir una selecció amb escàs impacte durant la dècada dels 50, no va ser fins al 1964, quan es va constituir l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, l’OAP, nascuda a Jerusalem sota l’auspici de la Lliga Àrab, que aquesta nova estructura no va començar a organitzar activitats esportives i a promoure l’impuls d’una selecció nacional formada per jugadors àrabs l’objectiu de la qual era defensar, sobre la gespa, la causa de la llibertat de Palestina.

Al marge d’aquesta incipient selecció, el club de futbol que representava els anhels de la població palestina era l’Al-Wehdat, un equip creat el 1956 al camp de refugiats palestins de Wehdat, situat a la ciutat d’Amman, la capital jordana. Aquest equip, que el mateix Yasser Arafat, president de l’OAP, havia arribat a considerar com «la veu de Palestina», va assumir, abans de l’expansió de la selecció nacional, la representativitat esportiva de la causa palestina. Una funció que, a partir de finals de la dècada dels 60, va compartir amb la selecció impulsada per l’OAP.

Així, doncs, mentre l’Al-Wehdat competia a Jordània, el nou combinat palestí va participar en el seu primer gran torneig internacional, la Copa Àrab de Nacions de 1966 celebrada a l’Iraq, després d’haver-se estrenat als Jocs Panàrabs de l’any anterior. Una participació que va ser possible gràcies a la solidaritat àrab, que va permetre que, tot i no ser oficialment reconeguda per la FIFA, la selecció palestina pogués disputar aquesta competició.

Aquesta mateixa solidaritat és la que va dur les principals federacions àrabs a crear, el 1972, la Copa de Palestina de Nacions, una competició que enfrontava a les principals seleccions del món àrab i que agafava precisament el relleu de la difunta Copa Àrab. Aquest nou torneig, que volia mostrar la solidaritat dels estats àrabs amb la causa de la llibertat de Palestina, era una iniciativa de Saïd al-Sabeh, un històric militant palestí que ocupava el càrrec de president del Consell Suprem per al Benestar de la Joventut Palestina, un organisme integrat a l’OAP que promovia, entre altres qüestions, la pràctica esportiva al si de la seva comunitat nacional.

La Copa de Palestina va tenir una vida més aviat efímera i només se’n van disputar tres edicions, a l’Iraq governat pel panarabista Baas, a la Tunísia de Habib Bourguiba i a la Líbia de Moammar al-Gaddafi, sempre amb la participació de l’equip nacional palestí promogut per la OAP.

Cal matisar, però, que aquestes aparicions de la selecció palestina no tenien caràcter oficial, ja que el combinat no comptava amb el reconeixement de la FIFA. De fet, aquest reconeixement no arribaria fins a l’any 1995 quan, amb el procés de pau d’Oslo en marxa, el mateix que va permetre la creació de l’Autoritat Nacional Palestina, l’Associació de Futbol de Palestina, el nom que va adoptar la seva nova federació i que era exactament el mateix que havia tingut el projecte jueu en temps del mandat britànic, va ser provisionalment admesa al si dels principals organismes internacionals del futbol.

Després d’una intensa feina diplomàtica, la federació palestina va ser finalment admesa com a membre de ple dret tant de la FIFA com de la Confederació Asiàtica de Futbol el 1998, unes decisions que van alimentar el somni de veure materialitzat el reconeixement de l’estat palestí per part de les principals institucions mundials.

L’admissió de Palestina a la FIFA va permetre que, després de la participació de la selecció de la Palestina sota mandat britànic a les fases classificatòries del mundials de 1934 i 1938, una nova selecció amb el nom de Palestina participés a la fase prèvia del mundial de 2002 tot i que, com havia succeït als anys 30, no aconseguís el bitllet per la fase final de la Copa del Món organitzada per Corea del Sud i el Japó.

El retorn de Palestina al mundial, encara que fos només a la seva fase classificatòria, va despertar grans esperances en el reconeixement internacional de l’estat palestí. Alguns dels seus futbolistes, com Ziad al-Kurd, plenament conscients del seu paper històric, no van dubtar en afirmar: «El futbol és política i de ben segur que la nostra participació en aquesta Copa del món significa que cada vegada estem més a prop d’aconseguir el nostre propi estat».

Des d’aleshores, Palestina ha participat en totes les fases de classificació pel mundial però encara no ha assolit el ple reconeixement de la seva independència, avui més amenaçada que mai per la tràgica situació que es viu tant a la franja de Gaza com a Cisjordània.

La persistència del conflicte araboisraelià ha quedat en evidència en aquestes fases classificatòries en les que la selecció palestina ha hagut de veure com Israel provava tot sovint de boicotejar-la, fins al punt de d’intentar d’impedir la seva participació a la fase prèvia del mundial de 2006 tot evitant que alguns dels seus principals futbolistes poguessin sortir de Gaza per disputar els preceptius partits.

Certament, els esdeveniments convulsos que Palestina viu quotidianament i que passen pel bloqueig, per la repressió i pels constants atacs de les forces israelianes dificulten enormement el desenvolupament del seu futbol. N’és una bona mostra el fet que la franja de Gaza compti amb el recinte esportiu més bombardejat del món, l’estadi nacional de Palestina, dissenyat per acollir els partits de la selecció, que ha estat destruït en diverses ocasions per les bombes israelianes.

Aquests fets posen de manifest l’elevat preu que el futbol palestí ha hagut de pagar en el marc de la lluita per la llibertat del seu país. Un futbol que, tot i així, continua batallant per la seva supervivència i que, amb els seus petits èxits al llarg d’aquestes més de tres dècades d’oficialitat, ha aconseguit, en diversos moments, tornar l’orgull al seu poble i allunyar-lo, ni que sigui només per uns instants, de la tragèdia quotidiana en la que viu immers.