Me l'imagino amb la panxa inflada, a punt de rebentar, com quan t'has passat amb la cervesa alguna nit i et penses que la pell de la zona abdominal no et pot tibar més. Ell va fent tentines, d'un lloc a un altre de l'habitació. No en pot marxar, perquè la porta és tancada: ara al sostre, ara al llum de la tauleta de nit, ara damunt del llibre que t'estàs llegint des de fa tres anys i mig i que no el vols guardar perquè tens l'esperança que potser, algun dia (algun dia!) te l'acabaràs. Es posa també al teu coixí, sense vergonya, com si no n'hagués tingut prou. És irreverent, és ofensiu. Ni tan sols et mira, només t'ensuma. Et desitja de nou. Es recol·loca internament tot l'aliment que ja ha ingerit per tornar a la cacera. Ara un tros de braç, que les cames ja te les ha deixat ben seques, amb especial dedicació als turmells. Afila la punxa i te la clava per enèsim cop. Però aquesta vegada et despertes. El sents a cau d'orella. Engegues el llum decidida a posar fi a la seva vida. És allà! Vas aplaudint amb cops secs i obres les mans amb l'esperança de trobar-lo allà al mig esclafat. Però res. Continues repetint l'operació. Fins que abaixa la guàrdia, s'atura a la paret. Saps que la sang pot quedar impregnada per sempre a l'habitació de color blanc impol·lut, però estàs decidida a córrer el risc. Plas! Aquesta vegada sí. Quina estampa més bonica: sembla un Rothko. Reculls com pots les restes del mosquit i intentes tornar a dormir. Ho estàs aconseguint fins que un sorollet, un brunzit agut, se't torna a posar dins del cervell. Sant tornem-hi. Benvingut, estiu.