Mig amuntegats com una bandada de coloms aterrits de fred els més veterans de la plaça es disposen a passar la nit arrambats contra els murs del gran museu que sura com un transatlàntic a la deriva sobre un oceà gris de terrats miserables sembrats d’antenes de televisió, dipòsits d’aigua i infinites fileres de roba estesa contra el vent gèlid de març.
Fa no res que han marxat els joves africans, fornits, bells, deixant darrere seu una espessa boira de marihuana dins de la qual dansen encara els quatre-cents Orixas que ja fa molt van entrar secretament a la ciutat per les esquerdes de la seua ànima resseca. L’etern Egúngún amb el seu vestit de mil colors, encapçala el ball. Alawuana se’l mira de reüll amb un punyal entre les dents. Ressonen en la penombra els tambors d’un poble invisible de ferotges guerrers.
Se n’han anat també els passejadors de gossos amb rostres de gos i els estúpids acròbates dels patins i els policies amb les seues fustes i els somnolents ionquis i les quatre putetes de mirada tristoia que cada dia s’atansen per veure si pesquen res en aquell improvisat mercat d’atifells de nàufrag.
A la plaça, ara mateix, ja no hi és ningú. Només queden ells, els seus habitants més vells. Ells i els seus laments d’animal ferit ressonant enmig d’aquell abisme obert en el cor mateix d’una trama de carrers estrets i pudents on a penes passa l’aire i la llum.
Com cada nit, amb els seus carretons, els vells han alçat una muralla darrere de la qual volen creure que dormiran segurs. Tot seguit, després d’estendre a terra uns quants cartons i un parell d’enormes matalassos rescatats d’un contenidor proper, s’han mirat de reüll els uns als altres i en silenci, s’han contat. Avui, ha pensat cadascú, hi som tots.
Hi és l’Aernout, l’holandès, en el seu racó de sempre, balbucejant com sempre. També hi ha Fabien i l’Aroldo i aquell tipus estrany del qual ningú mai no ha sabut ni el seu nom ni el seu món i que cada nit resa en veu alta per tots: filii Mariae plusquam Dei, oro ut sol et luna ludant cum anima tua in hora ultima quam respires.... I hi és el vell belga amortallat en un abric de pell de camell que riu i que plora, que s’explica històries en veu alta: “... En el 262 de Provincestraat de la respectable i rica Anvers vivia la princesa Febe en el seu palauet, palauet. Febe la dels mugronets de gerd, la reina coronada amb tulipes blaves i kakapos dissecats amb els bigotis de plata. Febe, oh!, Febe... Te’n recordes reina meua d’aquest vell? D’aquest vell, sí, del vell Lowie i de la seua ploma de faisà amb què et pessigollejava el teu delicat cony d’or. Oh! Febe, oh! Febe de Provincestraat, Febe enyorada, Febe estimada...”.
Aernout se l’ha escoltat posant un somrís de xiquet idiota i, tot d’una, elevant el nas com un ratolí ha olorat en l’aire la pell dels cossos bells que en el passat tant va voler: el cos d’Elise, el cos de Lotte, el cos prim d’Oona, els cabells sedosos d’Eva, els pits bonics de Nina. Aquells cossos o el record del desig com la llum d’un llampec en la foscor. “Com era Febe, vell Lowie, explica’ns com era?”, ha cridat des del seu racó i, llavors, Lowie, faceciós, entremaliat, li ha contestat: “Què com era? Era la dona més bonica d’Anvers! O no ho saps prou, borratxo idiota?”.
La memòria del desig els manté atents al moviment del temps. Un temps que amb les seues busques d’os ho talla tot com un ganivet esmolat, ho fa tot a trossos. O un temps que et sepulta. O un temps que t’ofega. La memòria del desig els escalfa sovint la panxa quan fa dies que no trobem res o no els entra res. La memòria del desig fa que no tinguen gairebé por de res sobretot en aquelles nits com ara aquesta en què es saben més sols que mai, cacera fàcil de la mort. No hi ha solitud més inabastable que la d’ells.
Però avui ni el record, el desig compartit de Febe, la resurrecció del seu cos febril en el bell mig de les seues ments confuses, ha pogut asserenar-los, treure’ls el neguit dels seus cossos nafrats, pansits, adolorits. La vida al ras és vida de por. I d’espera infinita en la somnolència dels dies, també.
Sempre tenen por perquè una nit els venen a buscar els cap-pelats amb els seus gossos negres, enverinats d’odi. Una altra nit cal témer als joves de casa bona que tornen de festa beguts com un bocoi i es volen divertir un poc més estomacant-los. De vegades és la policia que arriba sobtadament i els fa fora sense deixar-los ni tan sols agafar les seues quatre coses. Aquesta nit és diferent, però.
Fabien els ha explicat que fa dies que veuen voltar no molt lluny de la plaça al malparit de cara roja. Ara feia mesos que no se’l veia. Es veu que ha reaparegut amb més gana que mai coincidint amb el bon oratge després d’haver-se passejat pels barris de muntanya pobres de la ciutat.
Aroldo ha pensat en veu alta si no haurien de fer torns de guàrdia i vigilar que no se’ls tire al damunt i tothom ha rigut i alhora ha pensat en els poderosos murs que defensen l’infern, indestructibles i no com aquella tanca de carretons d’éssers ambulants. Si ell ve no hi haurà absolutament res que es puga fer. Finiran. Desapareixeran per sempre, ara sí, més que mai.
Aroldo s’ha quedat pensatiu durant uns minuts. Després ha fet un glop llarg de rom i s’ha girat sobre el seu costat dret. En uns pocs minuts ha caigut rendit de son. El belga encara ha tingut temps de pensar Febe esllavissant-se nua dessota el seu abric pudent.
En això, la lluna ha gelat tot el cel amb el seu vòmit d’argent i la vida s’ha refugiat en el silenci. Al cap d’una estona tothom dormia mentre cara roja, a quatre passes d’allà, feia la sega. En un sac duia mitja dotzena d’ànimes.